Fa una vintena d’anys, a l’Empordà, quan vaig conèixer en Joan Alfred, li vaig dir que amb el seu llinatge molt probablement descendia de mallorquins que al segle XVII havien repoblat el País Valencià. Ell em va mirar amb una cara de pomes agres, com si no tocàs amb els peus a terra, però el que no em pensava aleshores era que vendria el proper dia 17 de novembre d’enguany a la Sala de la Fornal a representar el seu espectacle titulat Una poma, un pomer amb la Cia de paper. En Joan Alfred Mengual Cabanes va néixer a Cullera, la Ribera Baixa, País Valencià, l’any 1973, és llicenciat en Belles Arts. Va cursar un Màster en Disseny Gràfic i ha rebut formació musical diversa.
Com definiríeu els espectacles de la vostra companyia?
D’un punt de vista escenogràfic i creatiu la meva feina està lligada a la companyia teatral que compartesc amb na Núria Lozano. La música i les narracions de na Núria són la baula cabdal de Cia de paper, gràcies a la qual podem contar allò que sentim i com ho entenem. Cia de paper va néixer fa nou anys, de llavors ençà ha estat una vida artística intensa. Hem representat molts d’espectacles teatrals i musicals. Hem treballat de valent aquests darrers anys. Als nostres espectacles hi trobam diferents interessos interdisciplinaris que s’entremesclen, com ara teatre, música, arts visuals… De tot això entrunyellat és el que es pot veure a les nostres actuacions. Arran de la meva formació em consider un artista creatiu. Estic content de crear històries que emocionen a la gent, a partir dels dibuixos, les arts escèniques i la música. Els nostres espectacles es defineixen per la multidisciplinarietat, explicam les històries d’un punt de vista calidoscopi, vist per les diferents disciplines que s’hi desenvolupen, sobretot arts escèniques que es representen dalt d’un escenari. Els espectacles de Cia de paper es componen sempre de concerts amb una part visual i narrativa molt important.
A més d’artista i músic, vos considerau, també, un titellaire?
Els titelles que construesc són una eina per explicar allò que em passa pel cap, aquest mitjà em permet explicar històries. L’escultura, la narració, el teatre, la música fan que siga el fil ideal per a la nostra activitat artística. No només em sent titellaire.
Em podeu fer tres cèntims de l’espectacle que podrem veure a Manacor?
Una poma, un pomer es compon de cançons típiques que els xiquets aprenen a l’escola, les quals es complementen amb una part visual i musical que pot ser molt atractiva a tots els públics. Les persones grans també el gaudeixen moltíssim, ja que les cançons són molt conegudes del repertori tradicional, adequades per als infants i per a tota la família, pares, padrins… Parteix d’un espectacle visual Una poma, un pomer, el qual es conta mitjançant llibretes, les mateixes llibretes d’anotacions. Gràcies al cuquet de les llibretes es pot construir tota la història escenogràfica que ens guia per il·lustrar un concert en directe. La música és molt important a l’espectacle, la qual s’explica amb un element tridimensional que és la llibreta. A més a Manacor farem un taller vinculat a l’espectacle, en el qual construirem un titella, o una tereseta com deis a Mallorca, elaborat amb una llibreta i aquesta activitat anirà acompanya d’una dramatúrgia molt senzilla que girarà entorn de la història de tot el procés de creixement d’una pomera, de la llavor de l’arbre, quan la sembra, fins que dona els seus fruits. Sempre, en tot moment, tenim en compte la poesia dels petits detalls.
Coneixeu el públic mallorquí? Com el valorau?
D’ençà de fa dos anys que venim sovint a les Illes Balears. Em sembla un públic molt bo. Tant a Mallorca com al País Valencià vivim en una societat distorsionada pel turisme i la irrupció de l’extrema dreta espanyolista a les institucions. Així i tot, molta de gent d’aquestes contrades perceben allò que els és propi. No obstant això, hi ha molta de gent que es manté ferma amb l’oferta cultural dels Països Catalans, persones que són molt activistes amb la llengua i la defensa del territori, les quals donem molta importància a la nostra identitat com a poble. Tot això, per sort, contraresta a aquesta allau turística. Mentre que al Principat ja estam avesats de veure un públic compromès. Aquest mateix cap de setmana que serem a la Sala Fornal de Manacor, també actuarem al Teatre Sans, del carrer de Can Sans, de Palma.
És complicat viure del món de l’espectacle i la música avui en dia?
És realment complicat, nosaltres estam associats perquè el camí no es faça tan feixuc a una associació d’arts escèniques per a tots els públics, que és la via per treballar els drets i aconseguir millores en el nostre sector. A l’Estat espanyol no és fàcil, ja que les estructures no estan preparades per viure de l’art amb dignitat, sempre esdevé una professió precària. Nosaltres tenim sort perquè, més o manco, ho feim bé i anam tirant, malgrat la incertesa que això sempre suposa.
Vosaltres, sobretot, actuau per a un públic familiar, són més agraïts els infants que els adults?
Nosaltres actuam amb la mirada posada al públic familiar, normalment centrats en espectacles destinats a les edats més primerenques. Ara bé, a la passada Fira Mediterrània, que se celebra a Manresa, vàrem representar una obra titulada Només les flors, que per la seva temàtica pot semblar més interessant al públic adult. Ens hem basat en una història personal meva, la de mon pare que patia esclerosi múltiple. L’obra se centra en aquesta experiència i amb els cuidadors que tenen cura de les persones malaltes. Les lectures dels nostres espectacles es poden interpretar amb diferents capes. Tot i que vagin destinats a tota la família cadascú en funció de la seva experiència personal i realitat podrà treure més profit a uns aspectes o a uns altres de tots els que representam. No ens cenyim només a unes edats concretes, perquè la mirada del públic és relativa, tot depèn de l’òptica de cadascú. Els espectacles són prou rics i diversos i hom pot agafar la seva manera d’entendre el món, la qual sempre és diversa.
Em podríeu explicar una mica l’obra Només les flors, per si interessa als programadors manacorins o mallorquins?
En aquesta obra relacionam la cura a les persones malaltes i majors amb les plantes, concretament amb els tarongers, perquè com sabeu a la Ribera, al País Valencià, hi ha molt de conreu de la taronja. La connexió que establim entre els cuidadors i els malalts és la mateixa que hi ha entre els llauradors i els arbres, que tant els cuidadors com els pagesos amb els arbres fan una feina diària i constant, cadascú al seu redol. Aquesta cura a les persones malaltes és molt important i moltes de vegades poc reconeguda. Massa sovint la gent no pensa amb el temps i les atencions que es destinen quan es cuida qualque persona. Els cuidadors que sempre estan al costat dels malalts veuen la seva evolució d’una manera permanent, mentre que els llauradors, que estam sempre a l’hort, veuen si a un taronger li ha sortit un ull o li han d’exsecallar una tanyada. És una feina diària, silenciosa i constant. També incidim en com moltes de persones malaltes necessiten un familiar que en tenga cura i per raons de feina o diverses ningú no se’n pot fer càrrec, i els duien a una residència. En aquesta analogia observam que la feina al camp no és sempre rendible i els pares, moltes de vegades abandonen les terres per vendre-les, o bé els hereus no les poden mantenir i les acaben venent. Vàrem engendrar l’obra a partir d’un programa escolar de recull de cançons a la gent gran, aquesta activitat ens va fer sensibilitzar amb la problemàtica de la molta gent que pateix aquesta mateixa problemàtica: l’atenció a les persones malaltes. Per fer el muntatge vàrem recollir els testimonis orals de cuidadors, llauradors, i també un repertori de cançons tradicionals al meu avi cullerot. A l’obra també s’hi deixen entreveure tota l’afició valenciana a les bandes de música, perquè mon pare en formava part d’aquest món. En definitiva, pretenem amb aquesta obra normalitzar i visibilitzar la malaltia de l’esclerosi múltiple i tantes altres; també reconèixer i homenatjar el paper del cuidador, perquè cuidar fa créixer personalment tant al malalt com al mateix cuidador i alhora permet al cuidador estar sempre atent i percebre aspectes que d’una altra manera no serien possibles. En aquesta obra posam èmfasi als petits detalls que esdevenen cada dia.
