“La digitalització fa que cada vegada tengui més sentit operar a través dels bancs”

Joan Llull (Manacor, 1982) és professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, director de la Fundació MOVE i associate research professor de la Barcelona School of Economics. A més, ocupa diverses posicions editorials en algunes de les revistes acadèmiques més prestigioses. Aquí, explica com s’està digitalitzant la banca i quines són les seves conseqüències. 

L’atenció als clients dels bancs ha canviat de manera notable els darrers anys. Creus que és positiu per a l’economia? 
Com passa en molts sectors, els bancs han anat buscant el camí cap a l’eficiència, i això és bo per l’economia, ja que incrementa la productivitat. Avui dia pots comprar qualsevol cosa estant assegut al teu sofà i, des d’allà mateix, també pots fer qualsevol operació bancària. Això elimina els costos de transacció. Més eficiència en la producció sempre significa, en major o menor mesura, un benefici pels consumidors que així poden comprar més barat. 
 
Actualment, ho defineixen com un repte. Quins beneficis aporta a les entitats bancàries? 
La digitalització de la banca suposa una clara reducció de costos. Els bancs deixen de necessitar la figura del “caixer” que estava traient doblers i fent traspassos. Ara, això es fa des d’un caixer automàtic o des d’un dispositiu electrònic. Així, els bancs poden redirigir les tasques dels seus empleats a una labor molt més comercial de vendre targetes, assegurances, hipoteques o productes d’inversió. 
 
El canvi és molt gran. Abans eren molt propers amb els clients, fins i tot es feien regals i promocions. Ara no és així i moltes de les accions s’han de fer o a través del caixer o en línia. Hi hauria cap explicació? 
Una clau important del que han experimentat els bancs des de la crisi de 2008 té a veure amb els tipus d’interès. Quan els tipus d’interès eren elevats, el benefici dels bancs provenia d’atreure els estalvis de la gent. Habitualment, els comptes a la vista no et pagaven un interès explícit, i la forma que tenien els bancs de pagar-te per tenir els teus diners era a través de tot el servei complementari que oferien. Els seus beneficis estaven en el marge que carregaven entre els interessos als quals prestaven i els costos dels dipòsits que tenien. L’Euríbor està en valors negatius, el que significa que els bancs cobren per demanar prestat i paguen pels seus dipòsits. Per tant, quan duim els nostres doblers al banc, no li estem fent un favor, sinó tot el contrari. Per això, necessita recuperar els costos associats amb els dipòsits, tant pel cost dels interessos negatius com pel que li costen els serveis oferts. Una solució natural seria cobrar un interès als clients per tenir dipòsits, però això és poc viable. La solució òbvia que han adoptat els bancs és minimitzar els serveis complementaris oferits amb els dipòsits, com pot ser l’atenció personalitzada, i incrementar les comissions. 
 
Es podria relacionar amb la crisi del 2008, com has dit. Així i tot, la Covid també ha accelerat la digitalització? La crisi hi ha tengut res a veure? 
Jo crec que la Covid pot haver accelerat marginalment el que era un procés inevitable. L’efecte principal de la pandèmia en tot això és que ha fet que els clients estiguin més disposats a operar en línia per evitar contacte amb persones, però segurament ha tingut tant o més efecte en què la gent s’acostumi a comprar per Amazon o a fer tràmits administratius en línia. Tenc la impressió que abans de la pandèmia ja hi havia un ús bastant estès dels caixers i, també, tot i que en menor mesura, de la banca digital. 
 
Fa la impressió que l’aportació que fan les persones particulars als beneficis dels bancs són molt poques en comparació amb les grans fortunes i multinacionals. Podria tenir res a veure? 
La diferència entre les fortunes i els petits particulars no té tant a veure amb un tracte diferenciat sinó amb els serveis que compren. Per posar-te un exemple, imagina un petit particular que ven una propietat per mig milió d’euros. Si aquella persona va a un banc perquè li facin un dipòsit a la vista o a termini, el banc no li oferirà res interessant, per les mateixes raons de les quals hem parlat abans. En canvi, si aquella mateixa persona contracta els serveis del banc perquè li gestioni el patrimoni, per exemple a través de fons d’inversió o d’un assessor patrimonial, el banc en traurà més profit perquè li podrà cobrar un marge pel servei d’assessorament, entrant de nou amb la labor comercial del banc. 
 
Aquest canvi dona peu a la desaparició de les sucursals bancàries, especialment als pobles petits. Les persones majors acaben sent unes de les principals perjudicades. Se’ls està deixant de banda? No se’ls té en compte? Com pot perjudicar? 
La desaparició de sucursals bancàries a pobles petits és un problema relatiu. És evident que, tant als pobles petits com a les grans ciutats, hi ha una escletxa digital que deixa persones enrere que no poden seguir el ritme. Però no és menys cert que aquestes petites empentes fan que la gent s’adapti. Qui hauria pensat fa només cinc anys que els nostres pares i padrins ens escriurien per WhatsApp?  La desaparició dels telèfons tradicionals semblava un desastre que deixaria molta gent incomunicada. En canvi, aquesta desaparició va fer que més prest o més tard s’acabessin comprant un telèfon intel·ligent, inicialment amb la idea d’usar-lo per telefonar. Però a poc a poc varen anar aprenent a utilitzar-lo. La desaparició de les sucursals està fent que aprenguin a emprar el caixer i, a poc a poc, els ajudarà a aprendre a fer servir la banca en línia. 
 
El fet de digitalitzar-ho tot pot suposar un augment d’atacs i fer perillar la ciberseguretat? Quins perjudicis tendria? Un atac podria tenir greus conseqüències econòmiques pels clients? 
La ciberdelinqüència és i serà un dels grans problemes d’aquest segle.  La nostra universitat va patir un ciberatac l’octubre passat i encara no ens hem recuperat. Òbviament, als bons experts en ciberseguretat no els falta feina. Els bancs, evidentment no escatimen en recursos per protegir-se en aquest sentit. Continua sent molt més segur tenir els doblers al banc que en efectiu. Els bancs ja estaven exposats a ciberatacs abans de digitalitzar el servei als clients, ja que tota la seva operativa interna està digitalitzada i interconnectada des de fa dècades. I entenc que si això arribés a passar, els bancs tenen assegurances, inclòs el Fons de Garantia de Dipòsits, que garanteix la seguretat dels estalvis de la gent. 
 
Podria passar que la gent deixa d’utilitzar els bancs per por o peresa de fer-ho de manera digital? 
Crec que l’evidència demostra tot el contrari. La digitalització fa que cada vegada tengui més sentit operar a través dels bancs. Molta gent abans no volia pagar amb targeta perquè no tenien un control de què gastaven, però ara poden comprovar el que duen gastant en temps real des del seu mòbil. Quan uns amics s’ajunten per sopar, un paga amb targeta i els altres li fan un Bizum, i ja no hi ha problemes de no tenir canvi o d’haver d’estar tres hores per pagar. I no només s’ha digitalitzat la banca, s’ha digitalitzat tota la nostra vida. A Amazon no li pots pagar en efectiu. Quan compres un bitllet d’avió, tampoc. La gent major acaba descobrint que si fan la compra del supermercat per internet, li pugen la compra a casa i ja no ha d’anar a l’establiment, però això tampoc es pot pagar en efectiu. La nòmina o la pensió l’hem de rebre pel banc, i és més costós anar a treure els doblers que pagar amb la targeta. 
 
En definitiva, considera que s’ha deshumanitzat? Per què? 
En aquesta vida tot té un preu. Hi ha gent que valora el tracte personal i està disposat a pagar per ell. Hi ha a qui li agrada comprar a Amazon i qui prefereix el petit comerç. “Parlem” era l’eslògan d’un gran banc, que potser era més car que altres, però oferia un tracte més humà. Si aquest ja no és el seu model, deu ser que han descobert que la gent no estava disposada a pagar la diferència pel que aquest tracte humà costava.