Manel Santana ha escrit El Patronat i les festes de Sant Antoni de Manacor. Entre el foc, els blancs i els grisos, un assaig històric detallat de gairebé sis dècades de festa. De l'ocàs aparentment inevitable, a l'èxit fulgurant de l'actualitat, que potser crema massa aviat. El llibre es presentarà el pròxim dia 20 d'abril a i amb la participació de la musicòloga Bàrbara Duran i de l'historiador i membre del Patronat de Sant Antoni Albert Carvajal. N'ha fet el pròleg l'etnòleg llorità Andreu Ramis.
Com arribes a l’ocurrència d’escriure aquest llibre?
És un encàrrec d’Albert Carvajal i Toni Gomila, tots dos membres del Patronat de Sant Antoni. Ells són historiadors i amb la idea que tot quedi documentat em demanaren de fer una història exhaustiva del Patronat i les festes de Sant Antoni, sense defugir en cap moment els aspectes polèmics i els elements de crítica que hi hagi hagut durant la trajectòria d’aquesta entitat.
El llibre surt en motiu de qualque efemèride concreta? Celebram qualque aniversari?
No. Simplement és que ja hi ha perspectiva per poder-lo fer. El Patronat es crea el 1982, però la llavor de tot és l’arribada de mossèn Mateu Galmés a Manacor l’any 1969. I el Patronat arriba per oficialitzar una dinàmica que es va generar al voltant de don Mateu. El llibre és una eina per poder fer balanç. Jo arrib a Manacor l’any 2011 i al cap de poc temps trob l’esclafit de la festa. Però els manacorins m’expliquen que havia penjat d’un fil, que s’havia adulterat. Em va interessar molt com una festa que va estar a punt de desaparèixer s’ha convertit en un dels signes d’identitat dels manacorins. Jo he indagat en el paper i la responsabilitat que té damunt tot això el Patronat, amb tots els llums, i totes les ombres. Per tant, amb els antecedents necessaris, el llibre s’estén des del 1969 fins al 2026.
Quines fonts has consultades?
Moltes fonts orals. M’he remuntat a les persones que encara puguin quedar vives de la fundació del Patronat, persones que conegueren molt don Mateu. També he consultat capçaleres de premsa de Manacor, que generen molta d’opinió sobre Sant Antoni.
El ressò de la festa a la premsa deu haver evolucionat. La intuïció em diu que els anys seixanta i setanta, la presència de Sant Antoni a la premsa era testimonial, que els vuitanta i noranta, els protagonistes de la festa ja tenen presència als mitjans, i que a partir dels 2000 és quanla premsa també s’aboca a la difusió de la festa de Sant Antoni. És així?
Sí. Els anys setanta trobam molt d’escepticisme davant això que es volia ressuscitar. Hi ha poc tractament a la premsa, i el que hi ha és crític amb la idea de recuperació de la festa, amb arguments com “els manacorins som com som” o “la gent és mala de moure”. En aquell moment, la modernitat era a la costa, i Sant Antoni era una festa de pagesos. A més, per les festes de Sant Antoni, els senyors feien més de senyors i els pagesos feien més de pagesos… Els anys vuitanta, la premsa celebra que la festa comenci a arrelar, però tampoc no fa llarg… El punt d’inflexió per a mi és la Dimoniada del 1984. Veim un seguiment important de Sant Antoni al 7Setmanari, Antoni Tugores era molt amic de don Mateu. També al Perlas y Cuevas. A través de la premsa s’observa que no hi ha el caliu que podríem suposar, veient-ho ara en perspectiva. No és fins a l’any 2000, en el tombant de segle, que la festa té una presència mediàtica general i important. Parlam d’una mostra de cultura tradicional reinventada que en aquell moment comença a tenir arrelament entre els joves, i és a partir d’aquesta fua que els mitjans no sols es fan ressò, sinó que comencen a opinar sobre la festa. Ho veim a Manacor Comarcal, i sobretot a Cent per Cent. Una vegada que hem recuperat i reinventat la festa és quan s’opina sobre els grans temes, que per a mi són molt sucosos.
Quan es posaven els fonaments d’aquesta recuperació, sobretot als anys vuitanta, les crítiques venen per la gent mateixa que hi participa?
Sí, poden ser crítiques puntuals davant la rivalitat dels concursos de foguerons o de les beneïdes, de si es feien parts i quarts, i de si hi havia censura.
El Patronat ha aplicat durant els darrers trenta anys canvis a la festa relacionats amb el creixement de Sant Antoni.
El Patronat és una entitat plural amb sensibilitats diferents. Sempre han tengut clar que volen mantenir la tradició i això ha fet que els canvis que s’hagin pogut introduir, reclamats per sectors. Socials que no són del Patronat, hagin estat lents. Em referesc a canvis substancials com la democratització de la festa amb relació als rols tradicionals de baciner, dimonis… o la patrimonialització de la festa per part d’un determinat sector. Hi poden ficar cullerada altres entitats? Aquí tenim l’exemple de les difícils relacions amb l’associació Amics de Sant Antoni… El que està clar és que qui organitza la festa té el poder. I hi ha un tercer factor: la qüestió econòmica, que no és un tema menor… Les festes mouen molts de doblers. El mateix Patronat mou molts de doblers. Un quart factor, importantíssim també, és el de la igualtat, amb la participació de la dona. D’altra banda, el Patronat té una altra funció, que és la de propiciar producció intel·lectual al voltant de la festa. S’organitzaren les Jornades de Cultura Popular de Sant Antoni, dins un àmbit de Països Catalans, es va fer el llibre sobre la festa de Sant Antoni. El mateix programa de les festes des dels anys noranta conté articles molt interessants…
Parlem de les discrepàncies…
Un dels moments claus s’esdevé quan el baciner és escollit regidor de l’Ajuntament de Manacor. Dins el poble hi ha un rum-rum sobre aquesta acumulació de càrrecs… i aquest rum-rum arriba al Patronat. També Antoni Pastor recull la reivindicació dels Amics de Sant Antoni els insta a la cohabitació i col·laboració, que és difícil perquè són dues concepcions de la festa molt diferents. Hi ha uns anys d’entesa, però sempre envoltats de desconfiança mútua per part de les dues entitats. Tard o d’hora el divorci havia d’arribar…
Tanmateix, convendrem els Amics de Sant Antoni, tenint en compte el pes social que tenen, és una associació sobredimensionada, en aquell moment.
Sí. Per això també el Patronat es fa fort i fa que hi tenguin una presència molt reduïda, en l’organització de la festa.
Però aquestes discrepàncies són menors, respecte del que ha de venir…
Perquè hi ha un tercer gran moment. Un sector de manacorins i manacorines que reclamen més democratització i més transparència. I tot això que succeeix defora, es debat també dins el Patronat. M’ha sorprès molt positivament mirar les actes de les reunions del Patronat. Tot això es posa damunt la taula, i s’és conscient que els canvis han d’arribar. El Patronat fa un reglament intern on comença a regular per primera vegada els càrrecs de baciner i de dimonis, i comença a posar les bases per evitar herències. Això cristal·litza quan ells fan un curs per fer un planter, i al qual s’hi presenta també el fill del baciner. Veim, no obstant això, que una vegada convocat aquest curs o planter, fet de gust o perquè hi ha un moviment social que s’ha d’escoltar, poca gent es postula per a aquests càrrecs. Potser hi té a veure també el fet que les dimònies s’hagin institucionalitzat i tenguin el seu espai alternatiu. Hi ha uns sectors dins el Patronat que sempre han vist la necessitat de fer passes per evitar la patrimonalitazió o les herències.
La figura del baciner, ja de molt antic, ha aixecat suspicàcies. Què passa amb els doblers de la bacina?
La suspicàcia ja es documenta a final del segle XIX, ja hi ha referències a aquest fet. Què es fa amb els doblers? Que no es fa? Qui s’embutxaca i qui no s’embutxaca? També més modernament s’ha parlat de què s’ha fet amb la publicitat que es generava als programes dels anys noranta…
Era l’època de Mateu Llodrà i es percebia una intensa lluita per agafar el relleu de don Mateu.
Comandar en el Patronat ja no és una qüestió menor. No debades, és l’entitat que s’encarrega de la festa més important de la comarca (deixant de banda Artà). I això no és poca cosa. Sí que vull posar en valor que si aquesta festa l’hagués d’organitzar l’Ajuntament, seria un desastre, perquè per fer que les coses surtin així com toca en una festa com aquesta, hi ha d’haver un vincle emocional. Des del Patronat també s’estranyen que no hi vagi més gent, perquè tenen les portes obertes…
Tenen les portes obertes, però per ser-ne part s’ha de pagar un mossatge.
S’ha de pagar un mossatge. La gent del Patronat fa molta de feina, i jo no sé si la voldria fer. A més a una societat com la manacorina, que és una societat que li agrada marmular, mai es fa tot a gust de tothom. Sempre hi ha un sector que troba coses a dir. Jo em deman: què passaria si els qui hi són ara es cansen, tornen vells i els noves no s’hi aferren fort? No obstant això, vaig fer de jurat en el concurs de foguerons, i vaig detectar elements que em varen encoratjar. S’han creat unes dinàmiques de barriades i de famílies, de clients de bars que organitzen un fogueró… i el perfil molt sovint és de parelles joves amb fills petits. Són dinàmiques socials, col·laboratives, cooperadores… Els qui duen a terme aquestes dinàmiques ara, eren molt jovenets quan la festa va començar a agafar fua. Estan impregnats de Sant Antoni des de la primera infantesa.
Igual que quan parlam del món virtual, parlam de nadius digitals, aquí podríem parlar de nadius santantoniers…
I tant. Els joves tenen assumida aquesta festa, pel caire festiu, pel caire estètic, pel fet que saben que aquests dies gaudiran d’unes llibertats extraordinàries que passaran davant a les llibertats ordinàries. La festa és un mecanisme molt potent de crítica social, i és aquí on s’ha de mantenir l’actualitat politicoeconòmica i sociocultural, que ha de poder ser criticada des dels mecanismes de què disposa aquesta festa. En aquest sentit, veig que la part crítica ha anat a menys.
Sí, perquè aquesta crítica es fa des de sectors externs o aliens a la festa oficial. La crítica ara és més alternativa que fa trenta anys, que podríem dir que era més reformista.
És la importància dels moviments socials. Si Miquel Oliver (que recordem que va formar part del Patronat en el seu moment) comença a pressionar el Patronat, és perquè també el pressionen a ell com a batle i a l’hora de reivindicar canvis ho fa avalat per tota la gent que ho demana.
Hom es demana fins a quin punt podem estirar la corda.
La corda difícilment es rompria a l’actualitat. Hi ha un santantonierisme prou potent que permet la dissidència i el qüestionament fora que la festa resti en perill. Les dones del Patronat i membres més joves són molt conscients que hi ha unes reivindicacions que són molt legítimes, que són una lluita, diuen, que és la d’aquests col·lectius, i que des del Patronat s’ha de respectar.
No hem parlat de la cohesió social que genera la festa.
Ens hem de demanar si s’hi han integrat els nous manacorins. Els del nord d’Àfrica la miren des d’una distància, per raons òbvies. També ens hem de demanar fins a quin punt ha esdevingut una festa de joves de classe mitjana alta i de quatre padrins mallorquins. Ara bé, també veim que des de la fractura social que va suposar la guerra civil a Manacor, les festes de Sant Antoni són el primer esdeveniment que genera una comunió coral entre els manacorins, i això no s’havia aconseguit mai des del 1936.
A partir del moment que l’autoritat, en nom de la seguretat, hi fica cullerada, la festa necessàriament perd frescor. No se sentiren gaire veus de protesta quan es va limitar l’accés a les completes, pel fet de ser un espai interior. En canvi, la limitació a la plaça de la Concòrdia per l’assaig dels goigs ha estat molt més qüestionada…
S’havien de limitar les completes. Hi havia un jovent poc educat que no sabia com s’havia de comportar dins uns espais sagrats. Ara veim com les institucions d’índole superior demanen a les institucions municipals que hi hagi una preocupació i una atenció a aquesta qüestió, i es comença a tractar, amb la policia local i amb la policia espanyola que fan una feina de coordinació i adverteixen que si passa res i no s’han complit els protocols de seguretat existents, ja es veurà de qui serà la patata calenta… Està clar que això fa perdre frescor a la festa i l’encotilla.
Hi venen molts d’externs…
Pel ressò que es fa de la festa a altres territoris. Molta de gent ve aquí i repeteix cada any. També hi ajuda el ressò que se’n fan els mitjans de comunicació, que fan que Manacor estigui damunt el mapa i no sols pels èxits tennístics de Rafel Nadal. També molts de joves manacorins amb un cert estatus econòmic i que estudien a fora poden venir a gaudir de la festa i hi poden dur convidats. El fervor per la festa és grandiós, a l’institut el primer dilluns després dels Reis els alumnes ja tenen la festa dins el cervell. Els professors hem arribat a desprogramar exàmens pel gener perquè l’endemà hi havia el primer ball…
