El periodista, historiador i divulgador Antoni Tugores estrena nou llibre Son Coletes: història de la mort a Manacor. De la pesta de 1820 a la repressió de la Guerra Civil. En aquest volum de prop de 200 pàgines, l’autor traça un recorregut per episodis aparentment dispersos i els enllaça a través de la investigació històrica, tot dialogant amb disciplines com l’arqueologia, l’antropologia forense i el testimoniatge i amb pròleg d’Almudena García – Rubio Ruíz, antropòloga de la Societat de Ciències Aranzadi.
Intentant deixar constància de fets que d’altra manera, per ventura, passarien per alt, Antoni Tugores té el primer impuls a l’Escola de Mallorquí, amb el cicle “Morir quan cal”. Llavors li encarregaren xerrar de cementiris, però va tornar als arxius, per ampliar tota la informació que ja tenia. “Son Coletes ha estat un protagonista involuntari de la història a Manacor, concretament de la repressió de la Guerra Civil. Crec que és l’autèntic lloc d’extermini, enlloc s’han trobat més cossos que aquí: 129. Tenint en compte tot l’espai ocupat per les criptes subterrànies, si traslladàssim aquests números a l’extensió real, ens en podríem anar a uns quants centenars de persones. El que va passar és molt greu i és més greu encara que hi hagi gent que negui aquests fets o els tergiversi” afirma Tugores.
Cementeri, escenari de violència, lloc d’oblit i, finalment, d’exhumacions i reparació democràtica, Son Coletes condensa dos segles d’esdeveniments que han marcat la identitat col·lectiva de Manacor i de Mallorca. “Partesc des de l’antiguitat fins ara. Hi ha un recorregut pels enterraments a Manacor, amb una aturada molt especial a Son Coletes”. El perquè d’aquesta aturada és clara: “Va ser protagonista amb la pesta de 1820, ho va tornar a ser durant la Guerra Civil, després quan es va reformar i es va fer un cementiri nou i pens que ara ho torna a ser des del moment que és un lloc de record I homenatge a les persones represaliades”.
L’autor explica que tot i que Son Coletes va obrir l’any 1820 per mor de la pesta, en aquell moment no es va utilitzar perquè només hi va haver a Manacor un empestat. “Varen morir la persona malalta i qui la cuidava. El que em consta, però és que pegaren foc a ca seva. També he sentit versions que deien que els tiraren dins un pou… El que se sap és que no els varen enterrar al cementiri”. Un episodi que descriu com a molt especial per l’aplicació d’un cordó sanitari molt expeditiu per a l’època. Tugores ha trobat per aquest llibre fonts noves i fer una aturada en aquest període i explica que “fou una pesta de dimensions bíbliques i és admirable que, havent mort a Artà 1300 persones i a Son Servera la meitat de la població, a Manacor només hi hagués un sol empestat”.
Hi havia en aquella època, disposicions reials tant de Carles III com de Carles IV que ordenaven que no s’enterràs dins les esglésies per qüestions de salubritat, una tradició molt estesa en els anys previs. “Aquí no se’n va fer molt de cas, però quan l’any 1820 compraren aquesta mitja quarterada varen començar a enterrar-hi de manera sistemàtica, però tot d’una que podien, si les autoritats feien els ulls grossos, mantenien la tradició d’enterrar-los dins les esglésies”. Ara bé, segons les investigacions de Tugores, hi ha prop d’un miler de persones enterrades a Son Coletes entre l’any de la creació i el 1835. “En aquell moment, la gent es queixava perquè trobaven que Son Coletes estava molt enfora de Manacor, i per això s’obrí el del parc municipal, S’hort del Rector. En aquell moment van deixar d’enterrar-hi, tot i que l’Ajuntament mai va desfer-se d’aquell terreny i el conservaven per possibles emergències com una nova pesta”.
I la pesta va arribar, relata l’autor, l’any 1936 i Son Coletes es va tornar a emprar des del primer del desembarcament d’en Baio. “Hi hagué unes dues-centes persones que moriren i foren cremades al Parc Municipal i mentrestant els falangistes duien a matar gent, d’amagat, a Son Coletes”. El més sorprenent per l’autor és que posteriorment, després de la repressió, Son Coletes s’utilitzi de nou com a cementiri municipal i que hi hagi molts informes tècnics i estudis per explicar les característiques del lloc. Fou a partir de l’any 1954 que tot manacorí era enterrat allà després que “s’hagués fet ben net. Aquesta era la frase que sempre empraven. Agafaven ossos d’allà i els s’enduien a l’ossera”. Essent llavors un cementiri “normal”, pren de nou protagonisme, com a espai simbòlic i de memòria quan l’any 1984 es posa en marxa el comitè de Son Coletes que anualment fa actes d’homenatge. L’octubre del 2018, gràcies a la Llei de Fosses i amb un bon resultat previ en altres prospeccions a Porreres o Sant Joan, es posà en marxa la prospecció de Son Coletes, havent Trobat la base de la creu. “Tots vàrem quedar sorpresos perquè ben net no havien fet”. La sort, en aquell moment fou que el primer que varen trobar varen ser dues dones: Francisca Llull i Francisca Sales.
A partir d’aleshores, Son Coletes es va convertir en una capsa de sorpreses, localitzant una quinzena de cossos durant el primer any, entre els quals hi havia el batle d’Algaida. “Això demostra en un primer moment que Son Coletes no era un simple cementiri local” explica l’expert que apunta també que de 15 dones desaparegudes a Mallorca, 7 s’han identificat a Son Coletes, un fet que descriu com “un autèntic miracle”. Hi trobam, de fet, entre elles, la troballa extraordinaria de les Roges del Molinar. En aquest sentit, Tugores repassa al llibre, síquia per síquia totes les troballes que s’han fet a Son Coletes durant les tres campanyes i també inclou en el llibre un llistat de víctimes de la repressió a Manacor identificades a maig de 2025 així com de les víctimes exhumades amb possibilitats de ser identificades. Entre aquest darrer grup, hi trobam les cinc milicianes. Aquesta és l’espineta clavada, després de tants d’anys d’investigació: que és que puguin identificar aquests cossos però també els de tots els cossos trobats. “Hi ha una dona, que és viva, que té al seu pare enterrat a Son Coletes i no sabem si és un dels cossos identificats. Quan diuen que obrir fosses és obrir ferides… És tot el contrari, tanquen. Quan troben un cos és un descans enorme per a les famílies. Que els entreguin les despulles i que els puguin enterrar dignament és una manera de cloure. Germans i fills ja en queden molt pocs, però hi ha nets; hi ha gent compromesa amb la memòria democràtica que sospiren per trobar les restes dels seus familiars”.
Aquest no és, ni molt manco, el primer llibre que l’autor publica sobre la temàtica. L’any 2004 publicava El batle Antoni Amer. La Història Robada; Manacor. La guerra a casa (2006); Víctimes invisibles (2011); Com la carn de Xinxa (XII Premi Alexandre Ballester, 2012); Moriren dues vegades. Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936 el 2017; La Segona República a Manacor (1931-1936), l’any 2019 i Les plomes de Franco (2022). Ara, Son Coletes: història de la mort a Manacor. De la pesta de 1820 a la repressió de la Guerra Civil comença una roda de presentacions que començarà a Manacor el pròxim 17 d’abril a les 19 h a Escola Municipal de Mallorquí. En l’acte de presentació comptarà amb la presència de Joan Maria Thomàs, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili així com de l’editora Maria Muntaner.
