T’has aturat mai a sostenir la mirada amb algú? Què sents en aquell instant? Inquietud, connexió, vulnerabilitat? I, sobretot, per què cada vegada ens costa més mirar-nos als ulls?
Vivim en un món on les pantalles s’han acabat convertint en protagonistes. A conseqüència del confinament i de la pandèmia, ens hem avesat a comunicar-nos a través del dispositiu, i això ens ha portat a dependre del mòbil i a deixar de banda el contacte directe. La comunicació ha passat a ser més distant, menys íntima i personal.
Però quan evitam la mirada, també ens allunyam de l’essència de les persones. Deixam escapar la màgia dels moments efímers, el caliu del tu a tu, la sensació de ser presents amb qui tenim davant. I, llavors, per què triam aquesta nova forma de relació? Realment, arribam a saciar allò que necessitam?
Potser ha arribat el moment de recuperar el gest més senzill i, alhora, més profund: mirar-nos als ulls. Perquè, certament, en aquest petit acte hi ha veritat, connexió i humanitat.
Els ulls, a més de ser l’òrgan associat a la vista, són d’entrada, la porta a les emocions. Amb ells expressam tot allò que transitam per dins i, fins i tot, a vegades, poden convertir-se en el mitjà per donar forma a allò més abstracte, o a expressar una emoció quan no sabem posar-hi paraules. Uns ulls poden plorar, d’alegria o de tristesa, poden reflexionar i, també, denunciar les injustícies. Ens permeten ser conscients de la realitat en què vivim, del present que estam experimentant. Ens ajuden a analitzar les coses amb perspectiva, a observar amb atenció, a pensar, i fins i tot, a connectar amb allò que ens és aliè. Poden obrir-nos les portes a aprendre, i com a detonant d’això, a créixer com a persones. Ningú té els mateixos ulls ni els fa servir de la mateixa manera. És a través d’ells que cadascú percep la seva pròpia realitat, única i intransferible.
Potser cal mirar-nos als ulls per poder submergir-nos i conèixer realment la persona. Cal observar, contemplar i analitzar els ulls, entesos com un tret característic de tot ésser viu. Però mirar als ulls no és només destriar si aquests són verds, blaus, marrons o negres; precisament, tot va molt més enllà.
Els filòsofs empiristes sostenien que tot allò que rebem a través dels sentits és una veritat absoluta; que tot coneixement neix de l’experiència i queda limitat per aquesta. És possible que mirar-nos als ulls transcendeixi la simple percepció sensorial: en aquesta mirada hi ha quelcom que desafia la simple perfecció, que connecta amb l’ànima i amb allò que no es pot mesurar ni encabir en conceptes. Hi ha veritats que només es perceben quan ens aturam i ens contemplam mútuament.
