Carme Vives
Darrerament hi ha hagut molt de rebombori lligat a la plataforma Spotify, de música en estríming. Sobretot, per la seva implicació en el genocidi de Palestina, cosa que ha suposat un abans i un després per a diversos usuaris a l’hora de triar des d’on escolten música. Aquest fet desastrós ha encetat tot un discurs per mirar d’enderrocar la plataforma.
Entre alguns companys de no ofici —com m’agrada anomenar-lo— ha estat un tema de conversa recurrent els darrers mesos i, consegüentment, des del col·lectiu Punyeta Món —que inclou els grups Garrafa Nadal, Saïm, Nita i Reïna— hem retirat la música de la plataforma. A més, algunes organitzacions com La Instrumental, entre d’altres, estan fent feina per replantejar directament el model d’estríming.
Us acompany, si voleu, a desxifrar el procés tan críptic de penjar música a Spotify. Un grup o artista —no m’ha agradat mai aquesta paraula, però la faré servir d’ara endavant per distingir-la d’oient— no pot penjar cap cançó a la plataforma si no ho fa a través d’una distribuïdora. Això vol dir que n’ha de triar una, sense saber ben bé si hi ha una figura humana darrere, i pagar una taxa. Amb la que sempre he fet servir solen ser uns 3€ per cançó. La comanda es programa i es publica a la plataforma, si és que tot marxa; podria esmentar un bon parell d’anècdotes! En estar publicada, els usuaris ja la poden consumir sense afluixar res més que la quota mensual per utilitzar la plataforma, que suposa entre 12 i 21€, segons el pla. A l’artista, Spotify li paga aproximadament 0,003€ per reproducció, liquidacions que s’anomenen regalies. És a dir, que només per recuperar els devers 3€ que s’ha gastat per pagar la distribuïdora ha de mester que l’escoltin unes 1.000 vegades. Sense tenir en compte, a més, que molts discs estan editats a través de discogràfiques, que s’enduen normalment un 25% o un 50% —no diré quant ens plomava la discogràfica amb què vàrem signar a 18 anys amb Reïna!— de les regalies generades. M’estalviaré la meva perceptible opinió respecte d’aquestes dades.
Un tema que m’interessa especialment és l’enigmàtic món dels oients mensuals. Quan entres en un perfil d’artista de Spotify, el primer que veus ben davall el seu nom és una xifra dels usuaris que l’escolten, que s’actualitza cada dia. Des del perfil també pots veure els països des d’on ho fan, cosa que sempre he pensat que està basada en algoritmes no gaire realistes, perquè em costa de creure que ens escolti algú a l’altra punta del món, però qui sap, Internet és la gran eina que ens ha salvat de la precarietat i que ens ha permès estar connectats…
En qualsevol cas, el que m’agradaria expressar realment és la inutilitat de quantificar-nos. La relació que hem vinculat directament entre èxit i numerals de més de tres xifres és absurda. Evidentment, és complicat sortir d’aquesta dinàmica en un món infestat per xarxes socials, seguidors i m’agrades. També és cert que no dic res que no estigui damunt la taula. Sent, però, que és un discurs que de cada vegada arrela manco. Que es titlla d’avorrit i d’antiquat, encara que la situació sigui més palpable que mai.
Tornant al tema, ¿com creim que serà el procés de publicar i d’escoltar música —o com serà la música directament— en un món en què broten relacions de poder com esclata-sangs, que es basteixen de manera tan desbaratadament senzilla com afegint una xifra ben devora el nostre nom? Això tenim: músics obsessionats a revisar cada dia l’aplicació de Spotify for artists i a comparar les seves xifres amb les dels seus «amics». I no penseu que aquest fet no s’agreuja en una comunitat tan petita i propera com la catalanoparlant; sense cap intenció de menystenir-la, sinó d’apreciar-la pel que és. Però d’aquest tema se’n pot parlar un altre dia.
Últimament m’he plantejat sovint quins són els meus discs preferits i per què ho són, i he de dir que pocs pics es correlacionen les vegades que els he escoltat —que és el que quantifiquen plataformes com Spotify— amb l’estima que els tenc.
Un d’ells és Songs & Instrumentals, d’Adrianne Lenker. I, d’acord, l’he escoltat un bon parell de vegades, però si m’agrada tant és perquè l’escolt i em remou, em fa experimentar sensacions, i perquè m’ha acompanyat en moments importants des que el vaig escoltar per primer pic. Fins i tot, el tenc en vinil i —sorpresa!— és un dels que col·loc davall l’agulla menys freqüentment. Li tenc un afecte tan especial que el tenc exhibit a la meva habitació com si fos un quadre. I tot això es mereix trobar un moment a posta per escoltar-lo atentament, sigui tan sovint com sigui.
La conseqüència directa de tenir en estima aquest disc no és reproduir-lo tothora. La importància real que suposa és la connexió que sent mentre l’escolt. I això, bona gent, no es pot quantificar de cap manera.
