Parlam amb quatre membres del personal d’infermeria de l’Hospital de Manacor, que valoren els avanços que s’han fet en el reconeixement de la seva professió i de les tasques que tenen assignades, alhora que voldrien una millor compensació dels torns de dies festius i de nit.
“No se’ns valora com toca perquè hi ha molt de desconeixement de quines són les nostres funcions”
Magdalena Llull (Manacor, 975) és infermera a pediatria i maternitat. És una professional que sap apreciar les coses bones de l’ofici: “Aixecar-me cada dia i ser feliç amb el que fas i sentir-me afortunada de la meva professió i també aquests petits somriures que ens donen els nins quan passen per la nostra unitat, encara que no estiguin gaire bons”. Per ella, entrre la població, “hi ha molt de desconeixement, en general, de quines són les nostres funcions. Per això no se’ns valora com toca” i creu que tant “les nits com els festius s’haurien de recompensar millor”.
Pel que fa al desenvolupament de la seva tasca, Llull, admet que “tenim funcions delegades de l’equip mèdic que formen part de la nostra tasca, perè les infermeres també en tenim moltes de pròpies, com ara les cures dels pacients”. En aquest sentit creu que “l’important és treballar en equip i així l’atenció als pacients és molt millor”. Per a ella, respecte de la feminització tradicional del sector, “comença a haver-hi canvis. La nostra professió és de cuidar i això encara va lligat molt a la dona. A mesura que la societat canvii aquest rol, la infermeria canviarà”.
“La gratificació més gran és la que em puguin transmetre els pacients”
Xisco Clar (Manacor, 1979) fa 22 anys que és infermer a l’Hospital de Manacor i ara en fa 8 que està a la Unitat de Cures Intensives. Per a ell, la professió és “tenir cura, fer costat, escoltar, acompanyar i atendre Els nostres usuaris, i la gratificació més gran és la que ells em puguin trasmetre. Tant m’és si és un agraïment explícit, una bona evolució clínica, una rialla, sentir que confien amb mi quan els realitz qualsevol cura”. Sempre s’h sentit reconegut en l’entorn de feina, tot i que reconeix que “el més important de tot és creure que el que fas té un propòsit”. En canvi, sí que li agradaria que “de cara a l’opinió pública ens hauríem de fer més visibles, a nosaltres i a la nostra feina”, perquè “com a professionals assumim una gran quantitat de competències en tots els àmbits que envolten la salut de la població que són desconeguts per a l’opinió pública”. Tot això, però, sense perdre de vista els orígens de la professió. En aquest sentit, Clar opina que “en general som poc corporativistes, no feim tota la pinya com a col.lectiu que hauríem de fer, i és que, és a vegades entre nosaltres mateixos que no reconeixem la tasca d’altres companyes”.
Pel que fa a les condicions laborals, aquest infermer manacorí considera que “el complement d’insularitat que percebem és ridícul” i record que el col·lectiu reclama la classificació de la categoria com a A! en comptes d’A2, que és la que tenen ara. Xisco Clar també considera que “estaria bé equiparar el sou de les companyes que treballen en centres de caràcter privat amb molt pitjors condicions amb els nostres”. “Respecte a les condicions laborals, s’hauria de millorar la temporalitat i mobilitat obligatòria de tot el personal substitut, no pot ser que personal que vol seguir en un lloc de feina determinat hagi de moure’s a altres serveis perquè li canviin el contracte i s’hagi de formar novament suposant un gran component d’estrés tant per a ells com per als companys antics que en ocasions han d’assumir més responsabilitats encara. Antagònicament, el que li passa al personal fixe és que no es facilita suficientment el canvi a un altre lloc de feina que li pugui anar millor, tant sigui per poder deixar de treballar per la nit (o començar a treballar per la nit), per apropar-se al seu domicili, o simplement per canviar de lloc i aprendre noves competències. També hauríem d’aconseguir que l’administració treballés per a que en pics d’alta càrrega de feina és cobreixin millor els serveis i les seves necessitats, és a dir hauría de ser una organització més dinàmica,
establir un personal mínim (està clar), però que aquest personal mínim no fos a la mateixa vegada el personal
màxim (que és el que succeeix actualment) que hi pot haver a determinat servei. En el meu cas, jo faig feina
a torns, és a dir on estic treballant ara, hi som les 24 h de cada dia de l’any, i a mesura que em passen els anys
(i ja en fa més de vint que dedic a aquesta professió) es fa més costa per amunt superar una guàrdia nocturna,
igual que assumir que t’has de tornar perdre una reunió familiar o d’amistat perque et toca treballar un cap de
setmana o un festiu”.
A Xisco Clar el sorprèn que encara hi hagi gent que “ens malanomena ATS (aquest terme ha fet molt de mal a la nostra professió ja que tenia implícit en el seu acròmim la paraula ajudant, és a dir “depenent de”, però el que no se sap és que els darrers ATS titulats acabaren l’any 1977 farà ja quasi 50 anys!!!!). Per a Clar, en el món sanitari “cadascú té una parcela de treball i competència pròpia i encara que en ocasions pel simple fet de treballar junts les voreres d’aquestes parcel·les es poden difuminar el més important es posar al mig de les nostres actuacions els nostres usuaris”. Avui la professió “va cap a una especialització de la infermeria en tots els camps, a nivell hospitalari que és el que més control si que es vera que de cada sorgeixen més infermeres referents, per exemple en cures, en gestió de casos, en docència i recerca, en atenció al pacient, en seguretat del pacient. També s’incorporen més infermeres especialistes en salut mental, pediatria al nostre hospital, però encara hi ha molta feina a fer com el reconeixement de la infermeria medicoquirúrgica entre d’altres”.
Finalment com a home infermer, Xisco Creu que és normal que la nostra professió hagi estat feminitzada, ja que el sentit de la nostra professió ha estat des de sempre “tenir cura de”, i de sempre qui ha tengut aquesta tasca a la societat han estat les dones, que majoritàriament s’han ocupat de tenir cura dels fills primer i de la gent gran després, però jo no hi veig cap problema en que estigui feminitzada o es vegi feminitzada. El que ha de passar i de fet ja passa és que la societat va avançant i ja no només són les mares les que tenen cura de manera exclusiva dels seus fills, els homes ja fa molts anys que comparteixen aquest rol amb elles”.
5-Molt associada a les cures, la professió ha estat, i és encara, molt feminitzada. Creus que
comencen a donar-se mostres de canvi, en aquest aspecte?.
És normal que la nostra professió hagi estat feminitzada, ja que el sentit de la nostra professió ha estat des de
sempre “tenir cura de”, i de sempre qui ha tengut aquesta tasca a la societat han estat les dones, que
majoritàriament s’han ocupat de tenir cura dels fills primer i de la gent gran després, però jo no hi veig cap
problema en que estigui feminitzada o es vegi feminitzada. El que ha de passar i de fet ja passa és que la
societat va avançant i ja no només són les mares les que tenen cura de manera exclusiva dels seus fills, els
homes ja fa molts anys que comparteixen aquest rol amb elles. Respecte al tenir cura de les persones majors
si que és vera que majoritàriament segueix corresponent a les dones aquesta responsabilitat, però vull pensar
que així com anem evolucionant com a societat es compartirà més aquesta tasca. Serà llavors quan ja no es
plantejarà si la professió infermera està o no feminitzada, i això no dependrà de si hi ha majoria d’homes o
dones formant-hi part o de si són elles o ells qui es dediquen a “tenir cura de”.
“No som el braç executor de les ordres mèdiques”
Magdalena Puigròs Rosselló (Manacor, 1997) és infermera a l’Hospital de Manacor des de fa tres anys. Fa feina al servei d’Urgències i al d’Hospitalització a domicili. Per a ella, el més gratificant “és sentir l’acompanyament, fent que persones que ens necessiten com a professionals i com a persones, els ajudis i puguin millorar. Crec que si la nostra professió es viu des de la humanitat, es viu de manera molt més gratificant”. Segons Puigròs “ja sigui perquè antigament la professió d’infermeria ocupava un altre lloc dins la sanitat o bé pel desconeixement social, la professió no està prou reconeguda”. Puigròs creu que el COVID19 “va posar molt en valor sa nostra feina a nivell social, encara que no ha estat suficient”. Quan ha de parlar de les condicions laborals, i tenint en compte com està el món “només es poden donar gràcies per poder tenir una feina i un sou mensual.Ara bé, sí que pens que el sou que tenim no correspon a les condicions laborals a les que estem sotmeses. Cuidar les persones requereix molta implicació física i psicològica, cosa que no es veu reflectida a la nòmina”. Segons aquesta infermera manacorina “la infermeria és una professió que ha evolucionat molt i per descomptat que no és el braç executor de les ordres mèdiques, encara que molta gent s’ho pensi”. “Avui dia”, continua, “infermeria ha agafat una autonomia podent tenir un judici, una presa de decisions i una pràctica independent, aportant els coneixements i l’atenció necessaria a cada malalt”. Pel que fa a la feminització de la professió Magdalena Puigròs creu que “es comencen a mostrar canvis, encara que molt lentament. Com a dona i com a infermera, pens que vivim dins una societat que encara li queda molt per avançar amb aquest aspecte”.
“Fa uns anys la infermera era l’ajudant del metge, avui estam més reconegudes”
“Poder donar cures de qualitat a les persones que estan ingressades i que en el procés de diagnòstic i evolució de la malaltia els pacients i les families estiguin el millor possible” són els dos aspectes que Xisca Vives (Manacor, 1979) destaca com a més gratificants del dia a dia de la seva professió. Vives fa feina a la unitat d’hospitalització de l’Hospital de Manacor des de a 24 anys. Ara també és infermera de la consulta d’úlceres i ferides de difícil cicatrització. Per a aquesta infermera “avui en dia estam més reconegudes que fa uns anys, que la infermera era simplement l’ajudant del metge. Feim molta feina en equip”. Pel que fa a les condicions laborals, troba que tant pel sistema de torns com pel sou no es poden queixar, però sí que creu que es podria millorar “les hores dels dies festius i de les nits, que no estan ben pagades”. A més, considera ue també “haurien de cobrar un complement de perillositat, “molt necessari, perquè estam en contacte diàriament amb malalties infeccioses, agulles, etc.”. Xisca Vives veu que la percepció de la gent cap a les infermeres ha canviat molt els darrers anys: “Les persones majors són les que els costa més canviar”, assegura, mentre també es mostra satisfeta que dins la professió hi hagi “de cada vegada més infermers”.
