Aina Palmer Duran (Manacor, 1931) tenia només nou mesos quan la seva mare morí i cinc anys quan el seu germà major, Miquel Simonet, fou assassinat pels feixistes. Fa pocs dies, n’han identificat les restes a Son Coletes. Parlam amb ella sobre les dificultats de l’època i sobre la sorpresa d’aquesta troballa inesperada.
Éreu molt petita quan assassinaren en Miquel. En teniu records?
No, jo era molt petita. Només tenc el record d’en Miquel fent-me les cues… Nosaltres vivíem amb la padrina perquè mon pare, d’ençà que mu mare va morir anava i venia. Un any després de la mort de mu mare, va morir la germana més gran, amb 13 o 14 anys. Ell ajudava moltíssim a la padrina, era la seva mà dreta, era el cap de família. Quan en Miquel va morir, va quedar tot desfet. A la padrina, amb el disgust, la trobàrem morta al balancí. El seu coret no ho va surar.
Vós vàreu haver de partir després d’això?
Mon pare no ens podia tenir i les dues nines, na Sebastiana i jo, vàrem anar a Pollença i al Port de Pollença. Durant un any, anàvem i veníem des d’allà. Després ens varen dur a l’Hospital, aquí a Manacor. Devia tenir set anys, encara combregàrem aquí. Llavors ja ens varen dur a Les Minyones de Palma. Allà només hi podien estar set anys però nosaltres hi estiguérem vuit. Na Sebastiana després va anar per monja i jo vaig tornar a Manacor amb els meus germans. Tenia setze anys i estava tota sola, tot el dia. Llavors em va sortir això de la padrineta.
Qui era la padrineta? Com arribau a ella?
No sé si va ser la dona de l’Administració o va ser casualitat, Eren dos germans que vivien junts, en Llorenç, que havia quedat vidu i n’Aina. Ella cosia i feia moltes feines per gent de doblers, estaven ben situats. Jo vaig aprendre molt a cosir i ella en sabia molt! Jo li deia “m’heu de deixar aquestes manetes” però no m’hi he dedicat mai. Al principi jo tornava a dormir a ca nostra, perquè ella hi tenia habitacions llogades a militars. Després ja vaig viure amb ells fins que em vaig casar amb en Miquel [Bonet Bassa] l’any 55. Dos anys més tard tenguérem el primer fill.
I els altres germans què varen fer?
En Simó, devia tenir catorze anys i en Toni onze. Visqueren molt malament. Quedaven a ca nostra i no sé què degueren fer, amb aquesta edat… Ho passaren molt malament ells. Temps després s’entregaren per fer servei militar, per poder menjar. Sé que varen anar per València. Després tornaren i els dos es van casar, primer en Simó i després en Toni i llavors em vaig casar jo. Ells sempre anaren junts. Sempre.
Com us ha acompanyat la repressió de la guerra, l’assassinat d’en Miquel, les penúries de postguerra?
Durant molt de temps no en parlàrem. Passat un temps, amb en Miquel [Bonet Bassa] en començàrem a xerrar però només entre nosaltres. El seu pare va ser afusellat i el meu germà també i per aquesta casualitat en començàrem a xerrar en família.
I aquesta notícia, que hagin trobat el vostre germà, després de tant de temps, com la preneu?
M’he quedat sense paraules. És molt difícil pensar en una cosa així si t’hi trobes. No ho entenc, encara ara no m’ho explic. Varen venir a recollir les mostres d’ADN al meu home i al seu germà fa uns anys i jo no feia comptes ni fer-la perquè no tenia cap esperança de trobar el meu germà. Era una cosa que pensava que no es podria trobar. Sé cert que el mataren a Son Mas, durant els primers dies de repressió i sempre havien dit que després els cremaven. Al pare d’en Miquel [Bonet Bassa] el mataren dies després i ja el varen dur a Son Coletes. No me’n puc avenir. Tant en Magí com ell anaven a córrer un dia a la setmana i aquest dia els aplegaren. Crec que el tengueren detingut just un dia o dos. Tenc records molt difusos… Sentia contar que el varen passar per davant ca nostra amb els guàrdies. Ja no el tornàrem a veure.
Què sentiu?
No sé què t’he de dir. Una sorpresa grossa. M’ha vengut tan de nou que no sé ni com reaccionar. Quan en Sebastià [fill] em va telefonar pensava que haurien trobat el pare del meu home [Sebastià Bonet Fullana]. Mai hauria dit que trobarien en Miquel. En Miquel, el meu home hauria estat molt content de sentir això… Tant fos en Miquel com son pare. És una llàstima que no ho hagi pogut viure.
Vós sí que ho heu pogut viure però. És pena i alegria a la vegada.
Ja no queda ningú més que ho pugui viure… Penses molt, molt.
En què pensau?
Per nosaltres hauria pogut ser molt bona la vida si no haguessin matat en Miquel… La vida hauria estat diferent. Ho he dit moltes vegades: la mort d’en Miquel va ser l’enterrament de tota la família.
Us fa ganes fer alguna cerimònia, un cop tengueu les restes?
Per la família, encara, de cara a la galeria res. Però no ho crec. Em sentiré massa tota sola.
Heu viscut molts canvis socials durant la vida. Us ha costat?
Pensant-ho ara, sí. En aquell temps no te n’adones. Vas passant. Com més gran et fas més ho veus.
Com valorau que políticament s’hagi decidit donar una mica de llum a tots aquests assassinats com el d’en Miquel?
Massa tard. Hi ha un temps que s’hauria pogut viure molt millor tot això i hauria servit més. Gràcies a Déu, però que s’ha pogut fer qualque cosa. Estic contenta que s’hagi fet.
