“Ell no m’ho ensenyava, però jo aprenia a mirar”. Així parla de Llorenç Femenias Lina Forteza, la seva companya de vida, ara que estam a punt d’arribar a la inauguració de l’exposició conjunta d’aquest artista manacorí amb dos altres que foren també, grans amics seus: Llorenç Ginard i Miquel Mesquida.
“La pintura era la seva vida, i pens que era un poc obsessiu en aquest aspecte”, diu Forteza, que aclareix que ho veu en positiu, “perquè una persona faci una cosa bé hi ha d’haver aquest punt d’obsessió, per ser un bon professional, i ell això ho tenia”. Femenias era un artista constant, “no anava a rampells. Ell feia feina a Aproscom i hi estava totalment entregat, als seus nins, ‘als meus àngels’, deia ell, però després els horabaixes pintava i si havia de menester espaiar-se, feia una fuita en moto”, explica Lina Forteza.
Quan arribaven les vacances de la feina s’hi dedicava més, “i descobria la llum dels dematins, que era diferent. A ca nostra la claror era fantàstica i quan hi va venir a viure se’n va dur una sorpresa, perquè ca seva era una casa més fosca i es pensava que això no era important… Aquella claror li va fer pintar les coves blanques un milió de vegades, i això forma part també de les obsessions de què et parlava”. Quan va tenir la mar davant, “va canviar la llum a la seva pintura. Hi ha quadres penjats a ca nostra que sí que tenen una altra llum”.
Llorenç Femenias era un home discret, silenciós sovint. “No era una persona extravertida, i això també ho du i ho diu la seva pintura. No sé si realment cercava un efecte catàrtic en la seva acció artística, perquè ell va començar a pintar molt jove, i jo no hi era”, explica Lina.
El jove artista es va començar a la casa familiar. Son pare era l’escriptor Llorenç Femenias, que va arribar també a regidor de l’Ajuntament. “En Llorenç va veure pintar a ca seva, i una cosa va dur a l’altra, però certament era molt jove quan s’hi va posar, i tot d’una ja va dir ‘això m’agrada’. De fet, ell estudiava Dret a Palma i no anava a segons quines classes, travessava el carrer i se n’anava a l’Escola d’Arts i Oficis, perquè era el que li agradava”, continua explicant la viuda de Femenias.
La relació entre l’art i els doblers o la rellevància social sempre ha estat complexa. Llorenç Femenias pintava perquè ho necessitava, perquè li sortia de forma espontània i natural, i defugia els cercles d’influència, sense necessitar especialment vendre un quadre o un altre: “Aproscom, a més d’agradar-li molt, li va permetre pintar i no necessitar la pintura per viure, perquè veia que no es podia viure de la pintura dignament amb dos fills. Això li permetia viure amb tranquil·litat i, sobretot, pintar amb tranquil·litat”, comenta Lina Forteza. “No només no s’eforçava a parlar amb galeristes, o tenir un marxant, sinó al contrari, ‘no em vull vendre’, deia. A mi em costava entendre aquesta manera de viure la pintura. I no és que ell volgués viure de l’aire del cel, també l’interessava vendre, però el fet d’haver-se de moure per fer-ho el bloquejava”.
Quan Llorenç Femenias va començar a pintar ho va fer en una època “bona per vendre, però després tot va mancabar, i avui la gent el darrer que compra és art. En Llorenç se’n queixava, però tampoc no volia fer res per compondre-ho”, diu Lina Forteza.
Quan parlam de referents… n’hi ve tot d’una un al cap: Velázquez… “i era una altra vegada l’obsessió, sempre fullejava i tornava a fullejar catàlegs i llibres, sentia una gran admiració per aquest artista”. Precisament Velázquez, que tanta d’importància va donar al tractament de la llum a les seves pintures, com també n’hi donava Llorenç Femenias.
“No parlava de pintura amb quasi ningú… i no és que no li agradàs parlar-ne… però quan s’hi posava no s’aturava. Un dels seus companys de conversa va ser Rogelio Olmedo, l’escultor, hi feien xerrades que podien durar hores, i també amb Catalina Julve, li agradava molt”.
Llorenç Femenias va morir el mes d’abril de 2024, víctima de l’ELA. “No va deixar de pintar mai, fins al final. Cada dia volia pintar. S’aixecava cada dia així com podia, i pintava. Va ser molt dolorós per a ell, veure que tenia la pintura dins el cap i dins els ulls i que les mans no li responien”, diu emocionada i entristida, però amb llum als ulls, Lina Forteza.
L’obra d’aquelles mans, la llum a estones tenebrosa a estones iridiscent de la pintura de Llorenç Femenias, es podrà comtemplar a partir de demà a la històrica exposició que s’inaugura a les 19h al Museu d’Història de Manacor, a la Torre del Enagistes.
