Pep Fiol Pocoví, Barber (Montuïri, 1921-2021) i Maria Garcia Sastre, de cal Ferrer Mosson (Montuïri, 1921-2019) varen ser un matrimoni longeu i visqueren prop de deu dècades tots dos. D’ells podem dir que eren història viva del seu poble, perquè la duien escrita dins les seves memòries.
Què recordau de la segona república? (1931-1936)
Ella: En temps de la república feren les escoles i el cementeri nou, miraven pel poble. El cementeri era un desveri; els pares se’n duien els fills a enterrar i feien el clot ells mateixos per enterrar-los. Això vist meu! Els traginaven amb un carro. El fosser hi tenia gallines i tot, ara pensa!… el poble és costós (1) i quan plovia era un desgavell. En temps de la república feren totes les síquies del poble i llavors els mataren… jo era germana de deu, del germà gran a jo hi havia vint-i-un anys. Jo anava a escola a ca les monges, llavors l’església duia la marilla (2). Els germans ja feien feina i els vespres anaven a un mestre per aprendre lletra. Jo arribava de costura i els germans em deien «Què dones de lliçó?» «Misteris!». Els germans varen dir «aquesta qui pot anar a escola, que hi vagi». Vaig plorar el que no està escrit quan em llevaren de les monges! Res! Em passaren a l’escola pública fins a tretze anys. Els germans em diuen «Com ha anat l’escola?» Dic «més prest m’hi hauríeu d’haver passat!». En temps de la república, de resar, a l’escola pública res de tot això! De nina era molt esburbada, però quan vaig tenir més esma hi havia tant d’avantatge!…
Què recordau de la guerra civil?
Ella: Passàrem unes bones canòcies (3) el temps del moviment (La guerra civil espanyola. 1936-1939). En podem contar la prima! (4). Mataren el germà major, li deien Guillem Garcia Sastre, Mosson. El meu germà era el segon batle. Va ser el batle que el va cuar (acusar), el padrí del meu gendre. Un dia, els falangistes s’entregaren a ca nostra, vengueren a cercar el germà el dissabte de Sant Bartomeu, el dugueren un dia o dos a Palma i el mataren, li robaren la vida. La meva germana anava de presó en presó amb una altra dona que se n’havien duit el seu homo. Per enlloc era. Varen dir «a Palma en maten en el cementeri.» Se n’anaren a la presó a Palma, feien una tira de roba, l’embolicaven i li posaven un número, les llevaven la roba. L’altra dona va dir «jo ja veig en Rafel», va conéixer les espardenyes, estavn tacades. Un tenia el 889 i l’altre el 888… els falangistes tornaren a ca nostra un altre dia, aquells mòstuls (5) varen venir a cercar un altre germà, nosaltres vàrem dir «ara mataran aquest»; a ca nostra hi havia un desconsol! L’amollaren, i quan va tornar, ma mare s’hi va aferrar. Els falangistes li diuen a mumare «ara heu de venir vós», ma mare va romandre sense polsos (va romandre molt espantada, esglaiada); va dir «jo no he fet res!» A ma mare l’acusaven que un nin seu cantava el “Cara al sol” (6) malament, la devien voler veure patir, a ma mare; no es pot dir la porada que passàrem. Li varen dir a l’al·lot «aniràs a cal Rector, que t’ensenyi a cantar bé el ‘Cara al sol’”, i l’amollaren… al germà li demanaren (els falangistes) «I tu, què ets?» Va dir «Republicà reservant dret de propietat i religió», tanmateix ell sabia cert que estava apuntat a la llista (de persones que havien de matar). Ara ja en conten de coses els diaris. En mataren tretze a Montuiri. En el cementeri varen matar quatre campaners. A Porreres n’hi varen dur molts a matar. A Sencelles n’hi varen dur dos de Montuiri…
Ell: Jo feia de mosset de barber i m’enviaven a la finestra a veure si ja els veien del Coll de la Grava (a l’exèrcit republicà). Els que varen desembarcar, de tot d’una ho trobaren tot molt pla (7) però aviat la cosa es va tòrcer… jo tenia quinze anys, però ara moltes coses que feren m’indignen. En primera, a ca nostra no varen tocar ningú. A la meva dona li varen matar un germà i un cunyat. Mon pare era el mestre d’obres de don Joan Ferrando. Aquest home va dir a mon pare: «Estotja’t, no vagis per enmig, no sigui cosa que et facin les busques endins» (8)… va passar que en temps del moviment no hi havia oli ni benzina. El tren marxava amb estelles i els taxis i els camions marxaven amb gasògen… quan va acabar la guerra tot estava racionat i molts anaren per les foranes (9)…
A diversos pobles m’han contat que el “tel de la placenta” (sac amniòtic) tenia virtuts curatives màgiques.
Ell: Si un al·lot tenia mal a la panxa, li posaven aquell vestit del néixer, era un tel sec, li posavan per la panxa i aviat l’al·lot coneixia millorança…
Quan feien matances era tradició botar el fogueró de matances.
Ella: Aquí li deien el binerbo. Els més “dicidits” (sic) el botaven. Els infants duien batzers a peu, estirats, per a començar el foc del binerbo. Hi havia una cançó: “Era tan gran es foc / que arribava a les teulades / feia quatre-centes quarterades / i encara ho trobaven poc…”
Abans hi havia molt pocs cotxes…
Ell: Vaig fer un grapat d’anys de barber a Palma. Jo venia de Palma amb bicicleta, venia a Montuïri el diumenge vespre, venia de Palma fora llum, m’has sentit bé? Fora llum! No trobava cap cotxe de tot el camí, no hi havia un puta cotxe, no és creguedor!
Molts de pobles de Mallorca tenien la seves pròpies expressions per a obligar un infant a creure o a fer bonda…
Ella: A Montuïri, si un infant no feia bonda li deien «Si no fas bonda, vendrà el sen Putxo!» qui era el que mirava el tren, era l’encarregat del tren… si a un infant li sortia una taqueta a una ungla, li deien “t’ha sortit la taqueta perquè has dit una mentida” (10)…
Voltros heu estat testimonis dels grans avenços mèdics…
Ell: Llavors, la “medecina” (sic) no estava tan avançada, no posaven anestèsia. Una al·lota tenia un peu molt fotut i no li podien salvar el peu per cap estil (11). Els metges varen tirar junta (12) i li tallaren un peu amb una escàrpera i un martell. Li posaren un peu de goma. La “medecina” anava enrere i havien de cercar els enginys… si et sortia un uixol, et posaven una clau damunt l’uixol… llavors la gent era més forta, no prenien medecina. Si no estaven massa fins, prenien oli de ricí. Ara, tots estan drogats…
L’amo en Pep: vós sou germà bessó. Deien que les dones que havien tengut bessons podien guarir el mal de ventre de les bísties.
Sí. Jo som bessó, i a ma mare, quan una bístia tenia mal de ventre, de vegades venien a veure-la i ma mare els donava el davantal calent. Fregaven el davantal de ma mare per la bístia i la bístia s’adobava…
Hi havia pagesos que anaven descalços per foravila…
Ell: Això que et contaré és vist dels meus ulls. N’hi havia un que era de la meva edat i estava llogat a Son Canals, venia descalç i quan arribava al poble es posava les espardenyes…
Diverses persones m’han contat que a la primeria només tenien una bombeta elèctrica per a tota la casa.
Ell: De tot d’una només teníem una bombeta i amb un fil llarg la féiem navegar per tota la casa. La corrent forta la varen posar el trenta-dos (1932) i ja vàrem partir a tenir corrent les vint-i-quatre hores…
Recordau qualque divertiment de quan éreu joves?
Ell: Anàvem a tocar bauleta. Els darrers dies tiràvem olles dins les cases, i cametes me valguen! Es deia “fer bulla”. Jo i una quadrilla anàrem a fer bulla a ca unes senyores riques, les filles eren beneitotes i encara ens donaren pa i sobrassada… si venia un extern a festejar a Montuïri, l’apedregàvem (li tiraven pedres)…
Abans, quan una parella se volia casar, era obligació de l’esglèsia catòlica “tirar de la trona” a aquella parella casadissa. Podeu explicar què significava “tirar de la trona”?
Ell: A nosaltres encara ens tiraren de la trona. El temps de la missa del diumenge, el capellà pujava a la trona i anunciava que una parella es volia casar, deia els seus noms i demanava als que oïen missa que diguessin si hi havia qualque impediment perquè aquella parella no es casàs, i això es deien “les amonestacions”. A les amonestacions les feien tres diumenges seguits el temps de la missa. Si en el tercer diumenge ningú havia posat cap impediment, ja et podies casar, i això es deia “tirar de la trona”… hi ha moltes coses de l’església que han fuit. El temps de la corema (quaresma) per a poder menjar carn pagaven la bula, si podien pagar, menjar carn no era pecat, tot se ret amb els dobers… El dissabte de Pasqua no berenàvem fins que havien tocat glòria.
Ella: El solpàs (salpàs. 13) et donava el bitllet que havia vengut. Jo n’arreplegava un esplet dels germans perquè feien feina. No podies menjar panades fora bitllet…
Ma mare posava una granera cap baix-cul alt , darrere la porta de l’entrada de ca nostra perquè en fer llamps, els llamps no pegassin a la casa. També posaven una granera darrere la porta a Montuïri?
Ella: Sí, n’hi havia que posaven una granera darrere la porta, però a Montuïri també n’hi havia que posaven una falç darrere porta. En fer llamps, ma mare posava una falç
darrere la porta per a no ser ferits de llamp.
Què era “sortir a missa”?
Ella: Jo encara hi vaig sortir a missa. Amb la comare sortien a missa. Quan una dona que havia tengut un infant ja havia cobrat les forces, se n’anaven a missa amb l’infant i donaven gràcies perquè tot havia anat una seda i l’infant havia nascut conforme. Quan tenien un infant, a totes les dones les daven brou de gallina, també en vaig beure, jo. Ah! Una cosa et volia dir que m’havia fuit del cap: Tenc una cama poblera, jo…
Recordau qualque fenomen astronòmic destacat?
Ella: No me recorda l’any, però un dia el cel es va enfosquir, això va ser en l’estiu, devers migdia, i quan el dia es va enfosquir, les gallines se’n varen anar a jeure totes, i nosaltres vàrem esclafir a riure, riu que te riu! (14)
Diuen que si a ca teva tens un doblerer (la planta Plectranthus verticillatus) no acabaràs mai els doblers.
Ella: Sí. Ho vaig sentir dir, però no som ramellera, jo (15).
Abans, l’obtenció d’aigua potable era un bon maldecap per a molta gent…
Ell: N’hi havia que no tenien aigua i anaven a cercar-la al Pou del Rei (16) . Jo i la germana anàvem a cercar aigua al Pou del Rei amb gerretes. A ca nostra també traginàvem l’aigua amb botes que empravem nosaltres, i llavors, amb poals ho duies dins la cisterna… feien rogatives (17) A Sineu va ploure per devers Sant Marc, per això els sineuers diuen «Vuit dies enllà, vuit dies ençà, l’aigua de Sant Marc no pot faltar». Sant Marc és el patró de Sineu…
L’amo en Pep: vós éreu barber. Moltes persones no es volien tallar els cabells en divendres.
Vaig fer de barber, i el divendres la cosa era molt magra. El divendres no féiem terra per una pipa (18) . No venien a tallar-se els cabells perquè deien que si se’ls tallaven en divendres tornaven blancs…
A molts de pobles hi havia gent temuda perquè tenien fama de bruixes o bruixots.
Ella: A Montuiri hi havia dones que sabien “etcisar” (embruixar). Una estava assuquí devora (en el mateix carrer on viuen els entrevistats) i la gent li menava por…
Des de Montuïri vèieu passar els pallolers d’altres pobles que anaven a vendre a Palma?
Jo ja era casat i els divendres véiem “es Pollo” (sobrenom d’un pagès) i set o vuit carros més de pallolers (venedors de palla) ben plens de palla que duien a vendre a Palma. Anaven al Banc de l’Oli, estaven a un hostal, jeien a l’hostal. Partien el divendres migdia i tornaven el dissabte. Més de cap aquí (19) els picapedrers li comanaven al “Pollo” qualque sac de guix…
Moltes al·lotes que anaven a un ball eren acompanyades al ball per un familiar o per una persona gran i de confiança…
Ella: Jo era nina i anava amb la germana als balls i ma mare ens havia d’acompanyar. Un al·lota tota sola a un ball? Caaaa!
Quines supersticions recordau?
Ella: Les dones prenyades no emblanquinaven, deien que si emblanquinaven, l’infant no naixia conforme o naixia amb una tara. Si tenien la menstruació no es podien rentar i tampoc podien pastar perquè si pastaven, el llevat no pujava…
Glossari i comentaris 1. El poble és costós: és costerut, els carrers fan costa. 2. Dur la marilla: tenir molt de poder o influència. 3. Passar canòssies: La paraula “canòcia” és una deformació de la paraula “equinocci”, i l’expressió “Passar un equinocci” significa viure calamitats o dificultats molt aflictives. 4. Contar la prima: contar molt i amb gran detall d’un tema concret. 5. Mòstul: ésser que causa gran feredat, monstre. 6. Cara al sol: Cançó que era himne de la falange espanyola 7. Trobar-ho tot molt pla: desenvolupar una acció sense dificultats, sense oposició o sense impediments ni imprevists. 8. Fer les busques endins a qualcú: posar-lo en perill imminent, apurar-lo molt. 9. Anar per les foranes: estar en mala situació econòmica. 10. Una taqueta a una ungla: “la leuconiquia” és el terme mèdic que s’empra per a descriure l’aparició de taques blanques a les ungles. 11. Per cap estil: de cap manera. 12. Tirar junta: celebrar una reunió per a deliberar. 13. Salpàs: Visita que feia el rector a les cases en temps pasqual per beneir-les. 14. Possiblement l’entrevistada fa referència a l’eclipsi de sol de dia 11 d’agost de 1999, que va suposar a Mallorca un grau d’ocultació del sol del 72%. 15. “No som ramellera”: no som aficionada a tenir plantes de jardí, flors o cossiols. 16. Pou del Rei: així es denominaven els pous públics, comunitaris. El Pou del Rei de Montuïri ja apareix documentat a principi del segle XIV. 17. Rogatives: súpliques de la religió catòlica a déu on s’implorava la pluja. 18. No fer terra per a una pipa: guanyar molt pocs doblers. L’expressió fa referència de forma metafòrica a la poca terra que s’havia de mester per a fer una pipa de gerrer. 19. Més de cap aquí: en un temps cronològic més apropat al present.
