“És una història molt senzilla, tant, que gairebé no és una història, sinó un plànol seqüència que ocorre durant no gaire més d’un dia… I tanmateix és una novel·la extraordinària”. Així encetava la seva intervenció Nadal Suau a la presentació de Ràbia, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora que es presentava dissabte passat a la llibreria Móndellibres. Alzamora, digué en to de broma que “un llibre no està ben acabat fins que no es presenta a Móndellibres. De fet, jo escric llibres per venir-los a presentar a Móndellibres”.
Ràbia parteix d’un fet real, i així ho confirmà Sebastià Alzamora: “El detonant és l’enverniament d’un ca que jo tenia, i que va transcórrer de manera idèntica a com s’explica a la novel·la”. Aquell fet, confessa Alzamora “em va deixar molt perplex i vaig saber que aquest tipus de coses passen”.
La trama de Ràbia, a més, “passa en un entorn no gaire plàcid, un indret turístic com motls que coneixem elsmallorquins i que jo he anomenat Bellavista, un nom fictici per a un referent molt clar, que és l’Arenal. No li vaig voler posar el nom real, perquè no volia que s’interpretàs com una novel·la sobre l’Arenal, tot i que hi ha moltes novel·les per escriure, sobre aquest indret”, indicar l’autor llucmajorer, que afegí que “de fet, podria ser qualsevol dels moltíssims llocs que hi ha a la costa mediterrània, que fa la funció de perifèria de l’Europa de veres, la dels alemanys, els anglesos o els francesos, que venen per anar de gresca i engatar-se aquí”.
Nadal Suau, però, advertí que “l’autoficció ha esdevingut una mena de virus, fins a convertir la pròpia vida en narrativa”, mentre que Alzamora matisava que “la novel·la es basteix de materials viscuts, però la textura és molt ficcional. A mi l’autoficció no m’interessa gaire, perquè no m’interessa que qualcú em conti la seva vida”, tot i que reconegué que “el narrador que conta la història de Ràbia és un dels personatges que té menys distància amb mi mateix de tots els que he escrit” i recordà que “les opinions i idees dels personatges jo les puc subscriure, o no, però està clar que els personatges no són jo. Sinó un altre personatge que podria haver estat jo”.
Finalment l’autor de Sara i Jeremies i Reis del món recordà que “ és una ironia que una història que es titula Ràbia i que té una cussa com a protagonista mostri que qui té la ràbia no és l’animal, sinó el món, o les persones”, un fet que relacionà amb “el ressorgiment de les ultradretes, els neofeixismes i les extremes dretes que propicien el trencament de la convivència”.
L’amistat, l’amor, també són presents a Ràbia, perquè “l’esser humà és capaç de ser molt miserable, molt neci i molt brut, però també ho és de les millros coses, fins i tot sense proposar-s’ho”, alhora que complementava aquesta afirmació Alzamora dient que “els animals creen bellesa sense proposar-s’ho, són bells per si mateixos”,
