La violència contra la dona a Manacor i els seus entorns

Eusèbia Rayó Ferrer va presentar aquesta comunicació, que estudia diversos casos de violència contra la dona en el municipi de Manacor, però que a la vegada inserida intenta aproximar-se a un marc d’anàlisi més ample.
La violència contra la dona, definida i reconeguda per l’ONU, ha estat una constant dins la història de la humanitat i, per desgràcia, encara ho és. Aquest tipus de violència s’ha patit tant de forma personal com col·lectiva; i ha estat tant conjuntural com estructural, afavorida per usos, costums i lleis fetes per homes i que, com és natural, responen al seu punt de vista prioritzant els privilegis masculins establerts. Ha afectat i continua afectant persones de tota mena, i no distingeix entre nivells socials, econòmics o d’estudis.
En aquest treball hi ha un recull d’alguns dels casos que han ocorregut a Manacor. Estan disposats per matèries i de forma cronològica des del s. XVI fins a principi del s. XX. No vol dir que abans del segle no n’hi hagi hagut, simplement que amb la informació que tenim no els hem pogut acreditar. De vegades les fonts no indiquen la procedència dels agressors o el lloc físic on han succeït.
Aquests casos presenten diferents vessants: agressions sexuals, maltractaments físics, psíquics, assassinats, etc. En alguns d’aquests vessants s’ha avançat una mica al llarg dels segles, podem parlar, en certa manera, de superació; altres responen a uns esquemes que s’han anat i es van repetint fins als nostres dies. Cal dir que l’Arxiu de Manacor és molt ric en documentació i està molt ben organitzat. A més a més, a part de la que fa referència a Manacor hi ha informació sobre els pobles i municipis dels voltants.
Naturalment no es tracta d’una simple enumeració dels fets sinó que es posa esment en la contextualització social, així com en la informació sobre alguns aspectes de la normativa de les diferents èpoques amb reflexions i paral·lelismes amb la situació actual general. Quan ha estat possible, s’ha copiat la sentència o l’acta de conciliació per tal de poder tenir una visió global de la situació.
Al treball s’hi indiquen les fonts utilitzades tant dels diferents arxius consultats com les bibliogràfiques: Arxiu Regne de Mallorca, Diocesà i ara mateix l’arxiu de Manacor. Hi ha molts llibres de Cúria, i aquest treball es pot definir com cercar una agulla dins un paller. El 1993 l’ONU, quan es va fer càrrec de denunciar públicament la violència contra la dona, va mostrar que aquest fet té moltes formes, no és sempre les han fetes els homes, les fan a mesura seva, totalment enfocades i dirigides des de el seu punt de vista.
Les persones, en general, no tenien gaires drets, però les dones, la veritat, cap ni un. A Manacor s’hi troben assassinats, pallisses, estupres, violacions, etc. S’hi
troba, precisament, el que hi ha per tot. L’arxiu de Manacor és ampli en aquest sentit, perquè la ciutat sempre ha estat un poble gran. No es mencionen els casos de Pedrona Ramis i Catalina Aina Cànaves, que han estat prou estudiats. Hi ha un cas, el 1926, en el que un home pega ganivetades a la dona fins que la mata, seguint un patró que manté durant anys. Ataca la dona, ataca l’amant, i queda absolt per trastorn mental.
Els delictes són dissimulats en les denúncies. En els casos de violació, es deia que l’havia besada o havia estat amb ella, i les dones quedaven marcades per sempre, i no quedava més remei que casar-se amb el calumniador. Si es demostrava que aquest deia una mentida, el culpable estava obligat en dia de festa major a dir públicament a dir que havia mentit. El delicte era més contra l’honor de la família, i no tant pel mal que es pogués fer directament a la dona. El 1845, el diari El Católico de Manacor, publica que un marit denuncia que la seva dona havia de ser reconeguda sanitàriament per un home, però millor morta abans que reconeguda! També a Manacor hi va haver dues dones que es varen resistir amb tanta força als agressors que no varen poder violar-les, altres dos miraven la malifeta i no ajudaren en res.