L’elegància desvetlada

De Miquel Serra s’han dit moltes coses. El seu lloc en el nostre espai sonor és un fet des de fa anys. Encetà la seva carrera musical, així com el coneixem avui, amb enregistraments casolans en CD que donava en mà a amics i coneguts quan els topava fent una volta per Na Camel·la o qualque vespre en què es feien topadissos.

çDivendres passat, a Ca’n Lliro, Serra presentava a Manacor L’elegància dorm, el seu darrer llarga durada. Ho feia acompanyat de l’inseparable Miquel Perelló, a la bateria, i de Jorra Santiago a la guitarra, en una col·laboració feliçment recuperada. Hi havia expectació per veure com sonaria la proposta de Serra dins aquella simplesa instrumental, nua de l’artifici electrònic ple d’energia i volum que hi aportava Pep Toni Ferrer.

I la idea no va decebre ningú. Miquel Serra és honestedat, és transparència, és autenticitat, és veritat feta música. No hi ha ningú tan sincer damunt un escenari com ell. Hi aboca la vida, protegit només per la roba gastada que li agrada dur i la guitarra elèctrica esprimatxada com ell mateix. La sensibilitat de Miquel Perelló a la bateria, capaç de conformar les cadències més tendres, les més fosques, i també les més diàfanes a cop de baqueta, i els colors de la guitarra de Jorra configuraren no sols un acompanyament, sinó una ànima càlida que embolicava les lletres de vida de Miquel Serra com ens embolicam amb una flassada antiga una nit de fred sense més combustible per cremar que els records del que hem viscut, tan plens de joia, tan plens de por, tan plens d’absències, tan plens de vida, que continuam cremant com un tió molt gros que es consumeix un vespre glaçat, un dia gèlid.

“Són anys i murs i mons / són estranys espais a on / la meva elegància dorm”, però no dormia l’elegància, a Ca’n Lliro divendres, sinó que, desvetlada, despertava el llenguatge quotidià de Serra i l’elevava a un cel de posidònia i dibuixos. De sobte, la veu del Nin Maduixa prenia un altre color i s’hi deixava veure, entre tels de boira i memòria, el germà absent, i la putada grossa: “És una merda això de no estar amb tu”. Miquel Serra, a més, té la rara capacitat de saber clavar sentències a cada cançó, paraules de vegades maldestres, de vegades vulgars, de vegades sonores, que es combinen de forma magistral per adquirir un to de poesia veraç i versemblant: “Sé que d’allà d’on vens has duit maneres de xerrar diferents”, s’exclamava mentre la música s’imposava amb discreció, i amb humilitat, a les poques veus que, tímides, encara gosaven seguir una conversa davant aquella comunió de sensibilitats ignotes.

Mentrestant, en el cel mariner del cafè de la música, volant com peixos entre niguls, els qui no hi eren hi tornaven, i els qui acabaven de partir hi guaitaven encara amb una tendresa corprenedora, com si es resistissin a tancar cap porta. Així, la bondat infinita i el compromís insondable de Francesca Gelabert Bassa prenia la forma de la barca que l’haurà de menar irremeiablement cap a la mar dels qui ja no hi són. Va ser, aquell concert, el millor homenatge per a ella. Música amb ànima. Adéu per a una mare.