skip to Main Content

L’emoció i l’essència s’hereten de dama a dama

Maria Coloma Gelabert, Apol·lònia Julià, Joana Maria Llull i Estefania López recorden com va ser formar part de la història dels Cossiers en èpoques diferents i descobreixen que, al final, el sentiment és el mateix.

Emoció de la bona, felicitat sincera i dolçor en abundància. Històries i anècdotes. Sentiments especials. Però, sobretot, molts records és el que queda d’una conversa entre Maria Coloma Gelabert, Apol·lònia Julià, Joana Maria Llull i Estefania López. Quatre dames i quatre experiències diferents per dibuixar la trajectòria, el canvi i la consolidació dels Cossiers a Manacor 40 anys després de la seva recuperació.

Data que una de les impulsores i qui va ser la primera dama de l’era, Maria Coloma Gelabert, recorda amb nostàlgia. Una aventura que va emprendre juntament amb Aina Sansó i Maria Galmés arran d’un treball universitari. Recopilant la memòria bibliogràfica i la memòria viva sobre les danses de Manacor, especialment sobre la dels Cossiers, varen sembrar les bases del grup i els balls que coneixem avui en dia.

Sense plantejar-s’ho inicialment, va ser la primera dona a vestir-se de dama, el que va arribar a repetir fins a deu anys. Una dècada que va viure molt diferent de com ho viuen les dames que han ballat en anys més pròxims al 2021. En aquell moment, explica, la societat encara tenia poc afecte per la dansa. Inclús tenien la que sensació durant les sortides feien nosa a la resta de gent que hi havia al carrer, als cotxes. “Ni punt de comparació” amb ara, assegura. Ara bé, “sempre hi va haver un gruix de manacorins que ens varen fer costat”, explica Gelabert. Tot el contrari del que passa avui en dia. Per tant, ha pogut viure i veure l’evolució social dels Cossiers; la seva consolidació al si del municipi. Mèrit que, en part, atorga a l’Escola Municipal de Mallorquí. Una institució que es va posar al capdavant i va fer-ne una gran difusió a partir del 1990, un any després que el grup estàs a punt de desaparèixer de nou. Va ser un punt d’inflexió d’una època durant la qual es veien amb feines per trobar els sis cossiers. Uns anys de molta tasca.

Al llarg de les quatre dècades són molts els cossiers, les dames i les persones que han fet tot el possible per tirar el projecte endavant. Elles quatre diferencien, des de l’estima, entre els integrants antics i els nous. Una relació i un intercanvi d’experiències que ha resultat molt ric per les protagonistes. És més, per Joana Maria, qui va ser dama l’any 2009, els cossiers antics els “han ensenyat a estimar la dansa i que sigui manacorina”. “Sempre remou una mica quan hi ha qualcú antic devora qualque cossier d’ara”, afegeix.

Una festa de nervis i emoció

Al moment de passar a l’acció, els acompanyen molts nervis i molta felicitat. Especialment des del moment en què sortien de casa seva per protagonitzar la dansa dels Cossiers com a dames. Unes sensacions, però, que ja arranquen dies abans. El dia de provar-se els vestits, recorda Estefania, qui va ser la dama el 2019, “és el dia que ets conscient que sortiràs i que el dia arriba”. Aquest, però, no és res més que el tret de partida d’una acumulació de moments especials capaços de generar els records més sentits i persistents.

Tot i això, les quatre narren que tot esdevé real a la casa de la dama. D’allà surten i allà es reuneixen quan acaben. I allà, explica Llull, és on les dames antigues recorden que les sabates han d’estar ben fermades. Que és ben important. I és precisament la sortida del domicili un dels moments més especials que recorda Apol·lònia Julià, qui va ballar el 2001 i el 2004 i ara s’encarrega d’ensenyar la dansa a les noves dames. També ho és per Joana Maria, a qui li espiregen els ulls quan explica el que va sentir en veure al seu pare al portal, qui s’havia d’enfrontar a una operació dies després del primer ball. I és que darrere l’experiència individual de totes elles s’hi amaguen històries personals vinculades o no amb els Cossiers. I això les fa encara més emocionants.

Al carrer de n’Olesa

Maria Coloma vivia al carrer de n’Olesa, casa des d’on van sortir els cossiers durant els deu primers anys. Fins fa poc també s’hi aturaven i la dama que ballava feia entrega de la filosa a la primera de totes. També hi ballaven i es retrobaven totes. I en aquests moments, Gelabert ho viu com una càrrega emocional.

Explica durant aquesta conversa que, inevitablement, hi ha massa absències de persones que sempre havien format part d’aquesta aventura. D’“aquells primers sis cossiers, un era germà meu i l’altre cunyat, i els dos són morts; en Gustau, que va ser dels primers Cossiers, també és mort’ i això l’emociona. Records als quals, ja hi ha d’afegir l’absència d’Aina Sansó. Amb tot i “després que ca nostra no fos ca nostra i n’Aina ja no hi era, s’ha tancat això”. Tampoc vol oblidar-se d’Antònia Pistola, qui fou dama.

I sent conscients d’aquesta història i la importància que té per Maria Coloma, Joana Maria, Apol·lònia i Estefania també coincideixen a destacar el pas pel carrer de n’Olesa. És Julià qui destaca el fet que la foto de dames es fes sempre en aquest indret i Llull remarca el respecte amb el qual s’executa la dansa en aquesta via. A més a més, recorda que és en aquest instant que la dama entén que és la dama, però que el moment és de Maria Coloma i dels Cossiers antics. Transmet una energia diferent d’alegria, respecte i manacorinitat, comenta Joana Maria.

De tots els colors

Quaranta anys donen per molt. Per anècdotes i fets de tots els colors. Perquè el fet impensable o surrealista també forma part d’aquesta era. Maria Coloma Gelabert riu i somriu en recordar aquell any que els hi varen robar les camises dels Cossiers quan les duen, o les havien recollit, de la tintoreria. Les varen haver de fer de bell nou. Però amb el vestuari no és l’única peripècia que han viscut. Apol·lònia rememora el dia en què Just va patir una estirada muscular quan ballaven a na Camel·la i es va haver de canviar la roba amb Antoni Pistola abans del proper ball.

Així mateix, la calor del maig pot ser intensa. Com la que va fer l’any que ballava Joana Maria. “Deixava la filosa i em passejava amb el ventall”, “tota jo anava banyada aquell divendres”. Però això no és tot, el més graciós passà el diumenge quan en Jordi Truyols es va treure de davall el capell un paquet de mocadors perquè tothom es pogués eixugar.

Però la concentració de la dama el dia de les

sortides també deixa moments inoblidables. Estefania explica que “el diumenge ballava amb un dimoni i quan vàrem sortir s’havia canviat de roba amb la meva parella, que és cossier, i no me’n vaig adonar fins al segon ball, tot eren rialles”.

Una essència que s’hereta

El més important, però, és la dansa en si. Un ritual envoltat d’uns valors, una essència i unes relacions humanes concretes. Maria Coloma recorda que durant els primers anys, dècada durant la qual va prendre part dels Cossiers de manera activa, “varen néixer amistats que són de per vida”. “Esperit d’estima i unió que s’ha mantingut al llarg dels anys”. Són uns ideals que s’han anat perpetuant amb el temps. “L’essència és igual” ara que fa 40 anys, recorda bé Apol·lònia.

El que tenen molt clar i ha quedat patent al llarg d’aquests anys és el fet que perquè una tradició no mori, s’ha d’adaptar als nous temps. I, explica Joana Maria, els Cossiers són com una família que creix i una “tradició que s’actualitza” perquè “la cultura és viva”.

Back To Top
Search