Skip to content

Les coses importants

Rita Shelyakina

L’altre dia vaig anar a un sopar on em vaig trobar un conegut que no esperava per res veure allà, va ser grata la sorpresa. En Guillem, una d’aquestes persones amb les quals mai has anat a fer un “cafè”, però sempre et dóna una alegria quan et veu, et saluda, et demana com va tot, i et desitja coses bones.
Les relacions de poble en aquest sentit no tenen preu. Tots tenim “un Guillem”. Són tan enriquidores… a vegades, no ho valorem perquè ho tenim tot el dia davant, o potser inclús mos cansa haver de saludar a vint persones cada vegada que anem a un concert o esdeveniment públic. Potser sí, però alhora, quan te’n vas un temps a la gran ciutat, no fa falta que en passi molt perquè vegis que no hi havia res per envejar, més que la varietat d’ocupacions, monuments i opcions de transport públic.
La veritat fa un temps pensava que m’avorriria del poble, sobretot quan vaig començar a entendre que a mi no m’entendria tothom ni de bon tros. “Tenc aspiracions més grans” pensava ja a 10 anys, però amb el pas del temps m’adon que gran o petit és relatiu, i que a la llarga connectar des del cor, encara que sigui amb més poques persones, dóna una riquesa i profunditat inexplicable, de la qual curiosament després la gent de fora se sorprèn, com qui veu un animal rar.
Però el que és més important, és que me n’he adonat que si jo m’entenc, ja no fa falta m’entengui massa més gent. Ni tenc necessitat de tenir converses transcendentals, intel·lectuals, ni tertúlies d’aquestes com convèncer a un petrer que Bonany no te amo. Perquè he entès que demostrar només fa entrar en lluita, i que al final a ningú no li importa tant si has acabat o no la carrera, on vius, a què et dediques o on estiueges. Ja que després de tot, la vida ets tu, tu per a tu i no per als altres. Inclús aconseguir “grans coses” ve només fruit de tenir en compte coses prescindibles, petites, aparentment insignificants, i aquestes comencen (o haurien de començar) també com una petita celebració del moment present.
Així i tot, mai no he estat a favor de la monotonia, i sí que pens que un poc d’aire fresc i moviment va bé per donar perspectiva a aquells que només han vist un cel. I no és el mateix viure en descans que fer-se la vida monòtona. Perquè al fons de forma subliminar la monotonia pot ser ben estressant.
El que segur que no està estressat és en Guillem, m’ho va dir ben clar: jo faig vida de jubilat, ocupat però no estressat! I així pens que hauríem de viure des del primer dels nostres dies, perquè si els crancs no han de demostrar res a les ones, tampoc ho hauríem de fer nosaltres.
També em va dir que no entén els meus escrits, per això aquest l’he fet una mica més entenedor, perquè les coses fàcils al final són les que es recorden, i val més tenir un petit record que mil embulls.
Corria el vent
per una platja
d’arena
Corria el cranc
per la paret de
pedra
Corria l’estiu
pel calendari
I el que fou viu
caigué en què
córrer no era
necessari.
Back To Top
Search