Skip to content

Eleccions generals: amarga victòria, dolça derrota. Feijóo no serà president

Indigneu-vos. Pep Barrull

Ho escrivia el passat juny: “ens hi jugam els drets”. I així ha estat, la mobilització ha evitat el govern PP-VOX. Però els resultats han deixat un panorama polític incert. Només una cosa és certa: Feijóo no serà president, ell i el PP ho van saber en veure els resultats. Només VOX i UPN li donen suport, i això dóna un total de 170 diputats, lluny de la majoria absoluta. I no és que Feijóo no hagi intentat convèncer altres grups, com el PNV i CC (Coalició Canària) i la resposta ha estat un NO rotund. Per tant, només una abstenció del PSOE el podria convertir en president. I això tampoc passarà.
És el que té quan les teves posicions polítiques són tan extremes: no trobes aliats possibles, trobes soledat. És quan apostes totes les cartes a una aliança amb VOX, quan compres el programa de VOX i no et diferencies de l’extrema dreta. Però les conseqüències no acaben aquí, i el PP pot esclatar. Ningú apostaria per assegurar que Feijóo serà els pròxims quatre anys el cap de l’oposició, els equilibris interns són inestables. La militància, la nit electoral, va cridar el nom d’Ayuso i la cara de Feijóo era un poema, ho deia tot. Ayuso és una amenaça i potser no serà l’única. De moment hi haurà pau, i fins que Pedro Sánchez torni a ser investit president o hi hagi repetició electoral. Després… jo no apostaria ni un cèntim d’euro. El PP, en el seu moment va decidir no establir cap cordó amb VOX, encara més, va reivindicar-ne l’aliança. Ha pactat a diverses comunitats i ajuntaments, i els ha integrat al govern. Les conseqüències la ciutadania les ha vistes: perseguir la llengua catalana, el retorn de la censura, acabar amb les polítiques feministes, ja no hi ha violència masclista sinó intrafamiliar, limitar els drets dels homosexuals i trans, canviar la llei de l’eutanàsia, i un llarg etcètera. La resposta a les urnes ha estat clara.
Pel costat de les esquerres (així se’ls anomena), tampoc sumen per arribar a la majoria absoluta, en total 172 (PSOE; Sumar, PNB, ERC, EH Bildu, BNG). Essent així Pedro Sánchez hauria d’anar a una segona votació, 48 hores més tard i només necessitaria més vots favorables que contraris (no comptam en cap sentit el vot de CC). I és aquí on entra en joc “Junts”, que per fer-ho possible s’hauria d’abstenir. Els seus 7 diputats són la clau. D’entrada i per permetre la investidura de Sánchez posen damunt la taula l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació (això vol dir que la investidura passa per Carles Puigdemont, tot i no estar a l’executiva. El pitjor enemic d’Espanya, del PP i del PSOE). El PSOE ja ha dit que no accepta aquestes exigències. S’atrevirà Junts a votar No, i fer-ho de la mà del PP i VOX? Costa de creure. Però ara mateix les cartes són les que són. La negociació serà dura i llarga, així que viurem en la incertesa fins… Si no es produís l’abstenció de Junts aniríem a una repetició de les eleccions.
No hem d’oblidar que aquest divendres acabarà el recompte oficial de les eleccions amb la incorporació dels “vots de l’exterior”: Podria canviar? Sí, comenten que són uns 300.000 vots i podrien ballar algunes actes, ben segur a favor del PP i del PSOE.
I què hem de dir del Senat on el PP té la majoria absoluta? Idò que la té, i això dificultaria i retardaria l’acció del Congrés. I en qualsevol cas el Senat no podria modificar les lleis, sempre el darrer vot és del Congrés.
Més d’una vegada he defensat que la política és pedagogia i que amb aquesta es forma políticament la ciutadania. Reconec que no he tengut sort, no m’han escoltat. Possiblement ha estat la pitjor de les campanyes electorals: insults (que te vote Txapote), ressorgiment d’ETA (les Associacions de víctimes han protestat per aquesta utilització que els provoca records i dolor. ETA el 2011 anuncia la fi de la seva activitat i el 2018 l’autodissolució), mentides de Feijóo i sense rectificació, una campanya mediàtica mai vista a favor del PP-VOX (El Mundo, La Razón, ABC, OK diario, Telecinco, Antena 3, La Sexta) amb més mentides, etc. Com un candidat a president, Feijóo, pot ser amic d’un narcotraficant? I les justificacions amb què no hi havia Google, etc i que ho desconeixia. És difícil ser més miserable.
No vull acabar sense una referència a Sánchez (i no som gens sanchista) perquè a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. És un polític amb una resiliència poques vegades vista. Un polític que sap treballar la política, que s’hi mou com un peix dins l’aigua que té sentit de l’oportunitat i que sap veure-hi més enllà. El donaven per mort i… el mèrit és seu.

Back To Top
Search