skip to Main Content
“Les Dones A Mallorca”, De Carme Vidal. Sobre Misogínia I Patriarcat

“Les dones a Mallorca”, de Carme Vidal. Sobre misogínia i patriarcat

Fa uns mesos, Anna de la Salud exposava en un article a Cent per Cent la presència de les associacions feministes a Manacor i la idea que el feminisme «està de moda»; però subratllava, encertadament, que les modes són coses volàtils; i en el feminisme, no necessitam volar sinó tenir els peus ben al terra.
Algunes petites obres (en pàgines, no en valor ni contingut) mostren les aportacions de les dones en diferents camps: l’economia, el treball al camp i a les fàbriques, la creació de petites bastides associacionistes en un lent trajecte cap als feminisme. És el cas del llibre de Carme Vidal Les dones a Mallorca. Un llarg trajecte cap als feminismes. Vidal analitza ja d’entrada alguns aspectes de la misogínia històrica (des de Dels vicis de les dones i el seu tarannà variable del manacorí Binimelis a exemples posteriors) per després esgranar tota una trajectòria de presència femenina reivindicativa. Sovint pensam que avui dia ja tenim prou informació sobre les aportacions de les dones, i pensam «un altre estudi sobre feminisme …». No ens adonam de l’extrema importància d’aquestes petites obres d’investigació, que examinen el paper de les dones en contextos sempre difícils, perquè com la mateixa Vidal escriu «la història contada i escrita sempre per homes mai no ha reconegut la importància de les dones, i cal insistir que sense elles el present seria diferent». Així, el llibre de Vidal fa un repàs per les primeres institucions educatives femenines a Mallorca, les aportacions en el món del treball pagès, a les fàbriques, artesania i llar; el primer feminisme mallorquí i la projecció de les dones en la vida política i social. Els anys terribles de la Guerra Civil i postguerra són analitzats també, a més de les aportacions de personalitats concretes com Clara Hammerl, Aurora Picornell, Maria Antònia Salvà o Alberta Giménez. Una mirada a les aportacions de les felanitxeres, el poble de Vidal, és una de les primeres històries escrites sobre les dones de Felanitx.
Si existeixen aquests estudis, és perquè quelcom s’ha de fer palès, s’ha de reivindicar. Si es contemplés la influència real, la presència tangible de les dones dins la societat, en igualtat de condicions, no caldrien obres que examinessin aquesta rellevància. Ho direm amb unes altres paraules: calen estudis sobre la presència masculina en els aspectes socials, culturals i polítics d’una comunitat? Què no són ben presents? No sabem tots i totes els noms dels protagonistes des de temps immemorials?
El patriarcat i la misogínia són present en moltes de les manifestacions de la societat actual. Cal parar esment, doncs, a les obres com la de Carme Vidal, que posen els punts sobre les “i”, sobre el paper del patriarcat, encara ben vigent. Si creiem que són que són estructures de poder i de pensament superades, anam ben errats. Perquè ara sorgeixen noves modalitats, noves figures contemporànies que podem definir com a «neopatriarques». Ben alliçonats des de l’observació de les conquestes femenines, tenen característiques definides: es posicionen al costat de dones amb visibilitat, al costat de les demandes feministes. Solen acompanyar-les, però únicament si ells mateixos són també ben visibles i protagonistes de la cara pública de la lluita. Es consideren, en qualsevol moment, referents de com ha de ser l’actitud masculina positiva; però no resisteixen emetre opinions contundents sobre feminisme, destriant el que consideren «vertader feminisme» del «fals», sense cap més justificació que la seva pròpia visió del tema; és a dir: acaben pregonant el què està bé i el què no (seguint l’atribució principal del patriarcat tradicional). Ara, els “neopatriarques” han après a manejar un cert llenguatge profeminista i profètic, però la dialèctica usada els destapa: sota l’aparença de la crítica més progressista, s’atreveixen a dir el què haurien de fer les dones, què haurien de pensar, el què és correcte i el què no. Han après les maneres. Sota aquesta capa màgica de neopatriarcat, s’hi amaga una misogínia profunda: acompanyen com a protagonistes les dones però no reconeixen la seva autoria en obres de relleu o calada intel·lectual; i discretament minimitzen la importància de la producció femenina definint les creadores com a «activistes destacades» o «dinamitzadores» culturals o socials, cosa que no farien mai dels seus col·legues masculins. Per aquest motiu són tan importants els llibres sobre història femenina com el de Carme Vidal, perquè cal parar l’orella i estar atent a estructures de poder que, tanmateix, segueixen ben presents.

Bàrbara Duran

Back To Top
×Close search
Search