Oriol Broggi (Barcelona, 1971) és el director de La guerra no té rostre de dona, una proposta amb Clara Segura i Guillem Balart que parteix dels textos de la Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx. Es podrà veure el pròxim 6 de febrer a l’Auditori de Manacor. Conversam amb ell sobre el procés de recerca i creació i el resultat final de l’espectacle.
Fotografia: Bito Cels
“La guerra no té rostre de dona” és un dels llibres més famosos d’Aleksiévitx. La dramatúrgia parteix d’aquí?
Hem agafat el títol i alguns fragments, l’aire del llibre, però partim del discurs de recollida del Premi Nobel de l’any 2015 de l’Svetlana. A partir d’això hem afegit altres testimonis i ho hem convertit en una espècie d’entrevista.
A la presentació de l’espectacle dieu que, inicialment, volíeu fer una comèdia i això sembla més aviat el contrari. Han estat les circumstàncies o una necessitat?
És un procés curiós. Havíem de fer una comèdia, Filumena, que finalment farem al juny. Va quedar suspesa per la pandèmia pel confinament i la pandèmia perquè té molts actors i era costós. Mentrestant vam pensar de fer una altra obra i volíem fer quelcom divertit, però tot allò que ens venia al cap eren coses dures, tristes. Més que per buscar-ho és perquè en moments tan difícils com els que vivim actualment et ve de gust explicar coses imprescindibles. Anar al teatre és un esforç i hi ha gent a qui li fa por i vam pensar que allò que féssim havia de ser molt important.
Clara Segura representa Aleksiévitx i Guillem Balart fa de periodista també…
Sí. Tot s’estructura a través d’un periodista jove que li fa preguntes a una periodista més gran, d’una altra generació. Els dos utilitzen les paraules de l’Svetlana i a poc a poc tant un com l’altre es van convertint en els personatges que ella va entrevistar. Hi ha un moment en què sembla que l’entrevistador també es converteix en un d’aquests testimonis i és ella qui l’entrevista a ell…
És un joc amb canvis de posició per donar entrada als diferents testimonis de la guerra…
Sí. Entrem en un joc calidoscòpic on es mostren diferents testimonis per construir el relat. Es parla molt d’una utopia, d’un conglomerat molt gros de països de l’antiga Unió Soviètica que durant el segle XX intenta construir una utopia i al cap d’uns anys tot es va enfonsant. La mort dels marits, dels fills es confon en aquest cas amb la mort de la Unió Soviètica. A més, Aleksiévitx també, ho lliga molt amb Txernòbil. Parla molt de la guerra i com la gent de peu la viu però també d’aquesta caiguda d’un somni.
També es dóna molta importància a la veu femenina en els testimonis.
Sí. És indubtable que Aleksiévitx fa parlar les veus femenines i ens ve a dir que veiem el món d’una manera concreta. Ella diu que les dones han fet una feina molt important en la guerra i que ha passat desapercebudes. Si els donéssim més importància les coses anirien una mica millor. També diu que les dones parlen més de l’amor i de les pors… Fan aflorar més els sentiments i els reconeixen, els parlen, els donen importància i això és molt important per resoldre les ferides de la guerra. Si canviem la perspectiva, ens adonem que tot podria ser d’una altra manera i que hi ha possibles mirades, altres punts de vista femenins que potser no s’han mostrat o tingut en compte.
Com ha sigut el procés de feina? Ha estat una dramatúrgia compartida amb Segura.
Jo he fet la idea, la dramatúrgia i la Clara ha anat llegint molt els llibres de l’Svetlana per reconstruir i lligar els fragments. Finalment hem fet una feina conjunta, tot i que cadascú tenia les seves feines.
També feu una aposta per l’audiovisual i les projeccions a l’espectacle.
Hi ha un joc de multicàmeres i una càmera mòbil per l’escenari i projeccions dels diferents testimonis que interpreten altres actrius. Això ho hem anat depurant i per exemple, a Manacor, fem només una projecció frontal. Aquest serà un procés viu que anirem modificant.
