skip to Main Content

Les Fires i Festes, filles del monstre

Hom no sap per què va arribar a ocórrer. Però va passar. L’abandonament de fora vila, progressiu inicialment i fulminant en arribar el turisme, era un fet que no escapava als ulls de ningú. Les fires, les que fossin, eren esdeveniments vinculats estretament a la pagesia. També les festes, com les de Sant Jaume o les de Sant Antoni. Moribundes, o mortes de tot, els anys seixanta. Reivindicar-les, a ulls dels qui comandaven en aquell moment, i a ulls dels qui vivien i feien Manacor, també segurament, feia antic, ranci, passat de moda, estantís. Ara s’havia d’estilar la modernor, la urbanitat. Res que fes olor de terra banyada o de fems d’animal podia tacar l’asèpsia urbanita.

Era això, tot? Molt segurament hi havia més coses. Els anys seixanta el règim franquista semblava voler obrir els braços per ser acceptat en el món occidental. Però la dictadura continuava sent dictadura. La repressió era a l’ordre del dia, i Franco, fins als seus darrers dies, va donar el fatídic “enterado” a desenes de sentències de mort, que eren executades sense més dilació.

Li calia, al règim, mostrar-se modern, obert, generós amb el poble, i adaptat al nou temps que venia, reblit de turisme, farcit d’industrialització. Les fires pageses perdien el sentit i esdevenien ara fires de mostres. Banderes, majorettes, tambors i cornetes. Reminiscències nacionalcatòliques i militars. Tot servia per fer comú. Les autoritats observaven passar cofoies la desfilada, sempre neutra i cercant l’alegria i el color, una certa fastuositat que no se sabia si feia olor de nou o de ranci.

L’Ajuntament del règim deixava agonitzar Sant Antoni i Sant Jaume, car ningú tampoc les reclamava, i potenciava amb nous actes, més moderns, com el futbol o els toros, però també la fira de mostra amb productes elaborats a Manacor i més enllà, per mostrar la prosperitat del municipi i fer comprendre que si no hi havia “progrés” el poble no podia avançar. Manacor va esdevenir, així, un poble sense festes sentides. Un poble d’ombres mortes i sense orgull, prostrat davant la buferia del qui més tenia, o encara pitjor, del qui més mostrava.

Què ens n’ha quedat, avui, de tot allò? Les restes cendroses encara d’una celebració que hom s’entesta a mantenir quan fa anys que ha perdut el sentit, com a fira, com a festa i com a senya d’identitat d’allò que vulguem ser. Gosarem qualque dia fer una passa per baratar-ho?

Back To Top
Search