Molt sovint ens meravellam de la monumentalitat de les construccions del passat que ens envolten: murades, torres, talaiots i navetes que foren construïdes per durar i que han arribat fins a nosaltres després de moltíssims segles gràcies, en part, a estar fetes de pedra. Poques vegades, però, ens han sabut dir d’on va sortir aquella pedra, com es triava, com es tallava, com es transportava… Hi ha pocs estudis, però se sap molt més del que sembla.
Per començar, aquest tipus d’explotació minera a cel obert de què parlarem en aquest article és una activitat actual (en el seu vessant industrial) però també tradicional. Per poc que coneguin el territori, tots els habitants d’aquestes illes saben que tenen a prop les restes de qualque pedrera: des de les «piscines» properes a Torre de la Gavina (Formentera), a les famosíssimes pedreres de Marès de Ciutadella, on s’hi han fet espectacles inoblidables, passant per les pedreres de Cala d’Hort a Eivissa o les conegudes pedreres, també a la vorera de la mar, de la Punta de ses Olles, a prop de la Badia de Palma ja a Llucmajor… Hi ha traces d’extracció de pedra quasi a cada municipi de les Balears. Però això són pedreres «actuals», i les prehistòriques?
Per parlar de les pedreres prehistòriques a les illes hem d’anar a Menorca i situar-nos als anys seixanta, quan es va dur a terme el primer estudi sistemàtic sobre les fonts de les pedres dels monuments prehistòrics de l’illa. El petit estudi el devem a Maria Lluïsa Serra Belarte, a qui un dia haurem de dedicar un article perquè és una figura destacada dins l’arqueologia balear. Va ser directora de l’Arxiu de Maó i del Museu de Menorca (en aquell moment Museu Provincial de Belles Arts), va dur a terme una de les excavacions (i restauració) més importants dutes a terme a Menorca, a la Naveta dels Tudons, però sobretot va destacar per la seva contribució a la identificació dels «cercles» prehistòrics menorquins, com a cases posttalaiòtiques. A ella, deia, hem d’agrair el primer intent sistemàtic d’establir les fonts de pedra per a construccions com els talaiots, les navetes i les cases posttalaiòtiques de les illes. Per exemple, va trobar pedreres a Son Catlà (Ciutadella), Talatí de dalt (Maó), Torre d’en Galmés (Alaior), però les més interessants les va documentar al Rafal Rubí i a Biniaiet-Sant Vicenç d’Alcaidús. D’allà, no sols en va poder estudiar el lloc exacte on faltava la pedra usada en les construccions prehistòriques sinó també els blocs que s’extreien, perquè n’hi va poder observar de trets però no usats, que quedaren abandonats a la mateixa pedrera.
A vegades, aquestes troballes, tan poc conegudes, són les que tenen més valor, les que impressionen més. A mi, per exemple, m’impressiona molt pensar que en un camp d’Alaior encara avui, quasi 3000 anys després, hi ha un bloc extret d’una pedrera que no va sortir mai cap a l’obra… A la resta d’illes també es coneixen les pedreres prehistòriques. A Mallorca, per exemple, se’n coneixen un parell, com les de Sa Morisca i el Naviforme Alemany a Calvià, on s’han trobat també blocs a mig treure; als Closos de Can Gaià (Felanitx) o a Son Fornés (Montuïri) on s’han documentat dues pedreres, una de les quals, ja coneguda pels nostres lectors, i tal vegada la més fàcil de visitar es troba a devora el Talaiot 1.
