“La Sibil·la sempre serà la Sibil·la”
“El cant de la Sibil·la és una de les tradicions més vives que tenim al segle XXI”, afirma el musicòleg expert en música tradicional en el seu context social, Francesc Vicens. “És una tradició que ha demostrat mantenir-se en el temps”, explica. I que és “una sinergia que fa que la tradició de la Sibil·la estigui a l’ADN de tots els mallorquins”.
I malgrat les adversitats, com “els canvis, les actualitzacions, les intervencions i les prohibicions”, el cant de la Sibil·la “sempre ha estat allà”. Sempre ha tengut públic, però que s’inclogués en el catàleg de patrimoni immaterial de la UNESCO l’ha dotat d’un cert estatus i ha suscitat canvis en la manera de percebre el cant.
Tot i això, el cant de la Sibil·la no ha sofert modificacions substancials en la seva forma. Ara bé, que “es faci a 115 esglésies cada any” fa que “sigui igual, però diferent”. Amb això, el que vol dir el musicòleg, és que “és susceptible a la fragilitat de la tradició oral i als canvis, que són els que reconeixen els protagonistes: a vegades canvien l’ordre de les estrofes, mesclen versets, s’ajusten els vestits o els renoven, i els interludis”.
Que s’hagi mantingut al llarg de tants d’anys, fa pensar que “és possible que aquest èxit vagi vinculat amb l’èxit que ha tengut l’església cristiana; però el fet d’anar a missa ha perdut molta popularitat, per tant, quan la generació dels nostres pares i padrins ja no hi vagi, supòs que aquesta tradició perdrà força”, preveu Vicens. Ara bé, “ha anat adquirint nous àmbits i veiem moltes sibil·les que són concebudes com a peces de concert o com a peces d’inspiració artística, en tenim en clau de jazz o metal”. “La Sibil·la sempre serà la Sibil·la, el que veurem seran els canvis de context”, conclou.
“Feim el betlem vivent, i tot continua ben igual”
“Òbviament, els darrers 50 anys, el nombre de fidels ha anat disminuint i l’església ha deixat de tenir aquesta popularitat que tenia abans, el que es deu a molts de factors, com pot ser la secularització: el poble ja no és un poble cristià i això es nota”, afirma el vicari de les parròquies de Manacor i Porto Cristo, Marc Capó. Tot i això, per les festes de Nadal, l’afluència de gent a aquests espais augmenta de manera notable. Entén que “el component folklòric que tenen, com el sermó de la calenda, la Sibil·la o els betlems fa que hi hagi més participació que la resta de l’any, així com el Diumenge de Rams, que són celebracions que el poble té molt en compte, perquè, al cap i a la fi, necessitam viure d’un misteri, som persones limitades que no podem donar resposta a totes les preguntes”.
Arran del canvi de model social i de manera de viure les festes de Nadal, des de l’Església s’han vist empesos a fer modificacions. Capó en destaca que s’ha avançat la missa de les matines. “Solien ser a partir de les 11.00 h del vespre i acabaven la matinada del dia de Nadal”, però ara les han mogut “a l’horabaixa perquè la gent pogués fer el sopar de Nadal, que a Mallorca mai s’havia fet i la tradició era anar a matines i després fer la xocolata”.
A part d’aquesta modificació, les celebracions litúrgiques no s’han tocat. “El cant de la Sibil·la, el cant de l’Àngel i el sermó de la calenda, als Dolors també feim el betlem vivent, i tot continua ben igual”.
Això sí, el vicari incideix en el fet que “hi ha gent que quan acaba la Sibil·la, s’aixeca i se’n va”, el que “sap greu, però és respectable”.
De tot, Marc Capó posa en relleu que a part d’aquestes celebracions esmentades, també és destacable la visita de Ses Majestats a l’Església dels Dolors i la importància de posar un pessebre a cada casa.
“És un allunyament del món religiós”
“Llavors, el centre de la festa era religiós i, al meu entendre, hi havia elements essencials com la decoració domèstica, que era una reproducció del que s’estava celebrant amb la instal·lació del betlem i les decoracions no domèstiques eren pràcticament inexistents i, si es feien, era sense un gran escàndol, ni molt manco els habitatges ho treien al carrer”, comenta la doctora en Història, Maria Magdalena Riera. Al que afegeix, que “evidentment, de cada vegada pren més força la celebració de Cap d’Any com una festa cívica, i el que és un canvi bastant visible és l’aparició del Pare Noel, una tradició europea i americana que, a poc a poc, s’ha anat introduint en substitució o sent compatible amb la festa dels Reis”.
Un altre canvi visible, segons Riera, és “l’augment del consum” tant pel que fa al menjar com als regals. “Per exemple, un temps, els Reis duien juguetes als infants i amb un nombre limitat i no existien els regals d’adults, que ara s’escampa amb la tradició dels regals de l’amic invisible”. Uns fets que atribueix a “l’augment del poder adquisitiu” i a “la influència d’altres cultures, bé duita per immigrants o pel consum de les xarxes socials i els mitjans audiovisuals”.
El conjunt de tot plegat, ha conduït a la societat mallorquina “la pèrdua de la centralitat religiosa” per aquestes dates i a superposar “la cosa extraordinària, que és bàsicament el menjar i els regals, a la transmissió de les creences”. Un fet que pot afectar, o no, al manteniment de la tradició. I és que la doctora en Història considera que “és un poc voluntat personal, ja que si una persona, encar que no sigui creient, considera que ha de mantenir la relació amb una tradició, en aquest cas religiosa, i mantén la relació directa amb aquesta tradició, no té pèrdua”.
Amb tot, conclou que el que s’ha produït “és un allunyament del món religiós i l’arribada de tradicions externes que ens bombardegen”.
“La nit de Nadal no era el que fan a la Península”
Les festes de Nadal tenen un fort component gastronòmic. Un factor, però, que ha canviat al llarg del temps. De fet, el gastrònom i investigador Antoni Tugores, afirma que abans. “La nit de Nadal no era el que fan a la península, aquestes grans celebracions, sinó que era una cosa més senzilla”.
Tugores explica que la vigília de Nadal, les famílies, en sortir de matines, “solien prendre una xocolata amb ensaïmada o coca bamba o, una cosa més refinada, amb pasta de quarto”. És més, remarca que “el sopar de mariscada, ni a les cases de senyors; no existia dins la nostra tradició”.
La celebració gastronòmica quedava reservada pel dia de Nadal. I cada família ho feia segons les seves possibilitats. Indiot o pollastre farcit de fruites o carn capolada. Ara bé, “pot ser, el plat més tradicional era la porcella, però no una porcella sencera, sinó que un tros”, indica el gastrònom, perquè “matar un porquet petit era matar la possibilitat d’engreixar un porc que podia proveir el rebost de tot l’any”. Com a plat típic també destaca la sopa farcida de Nadal, que encara avui perdura, i la sopa d’ametlla. I per la Segona Festa, “es menjaven les restes”.
Queda damunt la taula que la cuina “actual és totalment diferent”. Però no només pel que fa als plats salats, sinó que també als dolços. Un temps, per aquestes festes, es menjaven torrons fets amb ametlla, com el tambor d’ametlla, i les fruites de temporada.
També es feien receptes que el mateix Tugores qualifica de “resistència”. A poc a poc, queden oblidades. Es tracta del farciment que, tal com explica, “era un plat semidolç que es feia dins la corna d’un camaiot i el farcien amb sucre, panses, ametlles, entre altres; després s’havia de coure”. Un plat que, afirma “és molt de la nostra zona”. També la coca de Natal, que anava farcida amb “prunes, fruites seques, brossat, ametlla crua, dàtils, pinyons i anous, entre altres”.
En conclusió, “hem estat excessivament receptius” i “el que desentona són els excessos, més que un producte determinat”. És més, abans, “la gent menjava el just i, actualment, pareix que hi ha d’haver un nombre indeterminat de plats, la gent s’ho ha de tocar amb els dits i ha de beure com un xot”.
