Magdalena Gelabert (Manacor, 1964), s’ha jubilat. L’eterna professora de llengua i literatura catalanes de l’IES Mossèn Alcover ha desat el guix i el quadern de notes. Amb ella parlam dels canvis socials i educatius d’aquestes darreres quatre dècades i també dels seus plans de futur, que són molts.
Tanques el cercle. Has acabat on vares començar.
El Mossèn ha estat l’institut de la meva vida. Hi vaig estudiar, hi vaig fer les pràctiques i la meva primera substitució. És ver que vaig estar un curs al Josep Maria Quadrado de Ciutadella. I també els parèntesis de quatre anys al CEP i de 13 a la Institució Alcover. Però al Mossèn també hi he anat com a mare, hi han anat els meus fills, i ha estat el meu centre de referència també com a professional.
Tretze anys fora del centre són molts.
Sí, i així i tot he mantingut un vincle sempre amb l’institut i amb la docència, he mantingut el contacte amb el professorat i amb el departament, he assistit a reunions, m’han convidat als dinars de departament… Sempre m’he sentit una docent amb vocació. He passat gust de fer feina i també m’he sentit mestra, perquè m’agrada pensar l’educació com un aprenentatge integral, que du implícit un contingut, però també unes actituds i uns valors. De fet, si hagués de triar una llei educativa, triaria la LOGSE, que és la que s’aplicava quan estava al CEP. Es tracta d’una llei que concebia l’educació de manera integral, amb uns coneixements, uns procediments i unes actituds i uns valors. És una llàstima que no es pogués aplicar com tocava per falta de dotació pressupostària.
Mitja vida a l’IES Mossèn Alcover i l’altra mitja a la Institució que el recorda i el divulga. Una casualitat carregada de simbologia.
M’agrada molt aquesta coincidència, perquè a més no crec que sigui casual, sinó causal. He anat de Mossèn a Mossèn i continuu de Mossèn a Mossèn.. Hi he dedicat la vida perquè té aquest eix que és la llengua catalana nostra, i també perquè consider que em va bé aquest exemple seu de persona constant i feinera.
Com va ser la tornada a les aules després de més d’una dècada d’absència? Què et va impactar més?
La cosa que em va sorprendre més va ser precisament la part tecnològica. Quan vaig veure que cada aula tenia un ordinador i una pantalla i que jo podia utilitzar materials audiovisuals tan fàcilment vaig trobar que era una meravella. Va suposar un avantatge important. Acadèmicament vaig trobar molta diferència entre els primers cursos d’ESO i els de batxillerat. Sempre tenia la tendència de triar segon de batxillerat, perquè era el curs que m’agrada va més, perquè vaig ser coordinadora de PBAU, també, i perquè s’hi explica sociolingüística, literatura, història de la llengua… i tens alumnes més grans als qualls pots donar molta canya. Som una mestra molt canyera, tot i que també m’agrada donar una ditada de mel, i passava molt de gust de posar bones notes. Quan vaig tornar, en aquest nivell, vaig recuperar els mateixos joves que havia deixat… En canvi amb els d’ESO sí que he conegut molta diferència. He vist que era molt fàcil aprovar alumnat que no reunia els requisits. Igualment, els joves a aquesta edat viuen un moment complex, potser avui estan més dispersos, però també les hormones pareix que van davant, com sempre ha passat.
Avui pareix que qualsevol persona pot qüestionar la tasca dels docents, que perd prestigi a cada passa que feim.
Potser darrerament això ha augmentat una mica, però ja ho arrossegàvem. Jo sempre he fet molta feina. Quan estàs dins un institut aquesta feina no es veu des de defora. Els mateixos docents necessitam una dosi important d’autoestima, perquè ens hem de creure més que la nostra feina és important i que la feim ben feta. I l’hem de reivindicar, perquè quan ens critiquen, callam. Les persones que ens dedicam a la docència som feineres, preocupades, vocacionals… perquè si no fos així el sistema no funcionaria. També fa falta, així mateix, que hi cregui l’administració educativa, que qüestiona mot la feina dels docents. En comptes d’augmentar la burocràcia i el control, hem de funcionar per objectius humans, perquè feim feina amb persones. Cal potenciar la figura del docent i donar-li confiança.
A banda de l’adveniment de la tecnologia, també s’han implantat nombrosos i freqüents canvis metodològics.
I no funciona. El problema és que hem sobrevalorat les eines tecnològiques i les hem posades per damunt d’allò que estava contrastat i que funcionava, que són les metodologies més clàssiques. Ara ja en començam a ser conscients i de cada vegada hi ha més limitacions en aquest sentit. La Conselleria ha prohibit l’ús dels mòbils a les escoles. Els mòbils, i les tauletes, i els ordinadors, què fan? Venen i manipulen. I ens lleven el temps per adreçar-nos la paraula en directe. Beneïda sigui la PBAU dura i estricta, que els alumnes hagins de donar més de si. Res de rebaixar criteris i objectius. Només allò que costa ho valoram. Tornem al quadern, al bolígraf, a prendre apunts. Valorem un ensenyament bastant memorístic, perquè si no el fas marxar, el cervell no funciona. I bona part de l’alumnat d’avui cerca sense saber què cerca perquè no té un mínim de base. Hi ha estudis psicolingüístics que demostren com s’activen el cervell i les neurones quan escrivim. Les noves tecnologies han de conviure amb les metodologies més clàssiques.
Ha canviat la metodologia, i també l’alumnat, molt del qual és membre de famílies nouvingudes.
Feim una feina molt difícil, que sovint es triviliatitza i es minimitza. Aquesta heterogeneïtat de procedències, de maneres de fer, de maneres de ser, de capacitats, de colors de pell, de maneres de vestir… Que qualcú s’hi posi i entendrà el mèrit de la feina que fa el docent per poder engrescar totes aquestes persones, per fer-les sentir millor, per fer-les millorar, per fer-les arrelar. I és per això que és necessari que el professorat visqui i senti molt tot allò que fa. Els professors que han marcat la nostra vida són aquests, els qui han viscut i estimat allò que fan. Hi ha una cosa que ens va perjudicar moltíssim: la pandèmia. Vivíem una revifalla de tradicions, de cultura popular, de concerts, d’espais d’oci entre els joves. Sant Antoni, el Much de Sineu, el teatre mateix… en són alguns exemples. La pandèmia va obligar tothom a arraconar-se i va suposar després una empenta molt grossa cap a la globalització, assumida a través de les cultures majoritàries, com l’anglesa o l’espanyola. El percentatge de persones que venen de fora ens obliga a ser més així com som nosaltres, amb la nostra manera de ser, la nostra llengua, la cultura de Mallorca, tot demostrant que val la pena, que l’estimam i que la volem compartir. I això és irrenunciable, perquè si no ho feim així ens dissoldrem dins un món global. A mi sempre m’agrada bravejar que la meva padrina va venir de Burgos i li deien Emerenciana.
L’escola ha de ser la salvadora de la llengua, i també de les diferències socials entre l’alumnat?
Per una banda, els professors no estan tan ben vists com voldrien, però d’altra banda tot recau damunt l’escola: valors, llengua, cultura, coneixement, socialització… Posem-hi seny. Si l’escola no fes bona feina, ja hauríem desaparegut. Té una funció socialitzadora bàsica, ens posa entre iguals, ens deduca, constata els conflictes entre joves, entre famílies i entre col·lectius diversos, i ajuda a resoldre’ls… Però alerta: l’escola no pot assumir els valors de la família. Que és, que pares i mares han abandonat la seva responsabilitat, perquè un infant no tengui aquests valors? Respectar els altres, tenir uns hàbits… Tot això depèn dels valors transmesos per la família, que jo sempre dic que són el 90 per cent de la manera de ser i de fer que tendrà la persona. L’altre deu l’aportaran els amics, les parelles i la resta de contactes amb la societat. Per tant, l’escola no farà de pare i mare, farà d’escola, ajudarà, col·laborarà, però no pot fer la funció del carrer ni de la societat. D’altra banda, l’escola no pot combatre contra aquests valors que impulsen uns interessos econòmics que volen un altre model de persona, que sigui consumista, que dugui el darrer model de qualsevol cosa que compri i que seguesgui uns patrons… Ens hem de donar les mans, perquè tenim uns objectius preciosos i ambiciosos, que agermanen famílies, infants i professorat, i això repercuteix positivament en la societat.
Has parlat precisament de pantalles… De vegades fa la impressió que a les famílies d’avui no es parla. Que tothom està abduït per les pantalles.
S’han perdut les converses del temps del dinar, els infants i joves no coincideixen amb els horaris de son pare i sa mare. Les màquines són eines que ens faciliten la vida, però no poden substituir les relacions humanes a partir de la paraula i del diàleg. Mai una conversa de whatsapp tendrà el mateix valor que una conversa cara a cara, on mostram les emocions, els somriures, els dubtes… són matisos tan subtils que només es poden fer i percebre de manera directa. Recoman a les famílies que dinin sense televisió, que tenguin estones per parlar, per observar el món, que és preciós. Vivim de cara a una màquina i hauríem de tornar a les olors i a percebre el món tal com és. Tenim una Mallorca fantàstica i un planeta preciós. Deixam de banda persones agradables que tenim just a devora. I si perdem l’amistat… perdema tantes coses si perdem el contacte humà! Quan haguem tornat al contacte físic n’estarem contents i agraïts i llavors sí que sabrem utilitzar les màquines per allò que convé i no a la inversa.
Acabam, Magdalena. Què faràs, tan pletòrica i tan jove amb tot aquest temps de jubilada que tens ara?
No em basten les vint-i-quatre hores. Un dels primers reptes és aprendre a gestionar el temps. La meva sensació és que el dia no em basta. Tenc tants de llibres per llegir i per escriure, tantes investigacions començades… A nivell creatiu, tenc publicacions pendents de llibres de poemes, i també en l’àmbit de la investigació, com ara el volum d’homenatge a Josep Antoni Grimalt. A banda també hi ha la tasca de voluntariat, amb l’Associació d’Amics de la Institució Alcover, amb Dones de Llevant, S’Agrícola, Manacor Poètic… Són projectes col·lectius als quals puc fer una aportació petita. Com més gran em faig més veig que els que romanen són els objectius col·lectius i si hi participes suposa sempre un benefici per a la societat sencera.
