Davant i darrere el tasser
Els cafès dels anys setanta tenen una estètica particular. El trespol està enrajolat de terratzo blanc o verd. Les portes, vidrieres i finestrals són d’alumini blanc. Als sostres hi ha ventiladors amb pales generoses que s’assemblen als helicòpters. I els tassers, sobretot els tassers són llargueruts, amples, alts i de fusta envernissada. Jo som nascut el 1972 i els cafès d’aquesta aparença estan enclavats en la meva retina. Per això quan hi entr em brollen emocions automàtiques i amables.
Aquest cafè es va obrir el juny de 1970. Poc abans dos homes s’havien associat per aixecar un bloc de vuit habitatges i dos baixos comercials. Eren en Sebastià Perot conegut com l’Ase d’Or i en Domingo Fluxà. En Domingo es va instal·lar al primer pis i als baixos obrí un cafè. Però aquesta història comença una mica abans. Anem a pams.
Domingo Fluxà home d’orígens pagesos, amb altres socis, tenia una empresa d’excavacions. No estava, però, satisfet, i per això, juntament amb la seva dona, na Francisca Duran, des del 1967 regentaven el cafè de ca Coure (anomenat Bar Samba) situat a la mateixa plaça. Moltes nits, en Domingo deixava la dona al cafè i anava a ajudar als picapedrers que feien feina al futur bar. D’aquesta manera, acabades les obres, la parella estrenà un cafè nou de trinca. No es varen complicar l’existència. Aleshores els Domènecs eren Domingos i el diminutiu era Mingo. Dit i fet: Bar Mingo. El cafè fou regentat per la dona i la filla. El fill petit, en Damià es va criar allà. I això és la causa de la seva asma, d’estar exposat des de petit al fum i la sentor de tabac al cafè. Poc després en Domingo, juntament amb en Bernat de Totelsa llogaren els baixos (on ara hi ha l’estanc) i posaren una botiga de perles. Això nonà una embranzida al negoci. Els autocars arribaven a la plaça estibats d’estrangers i feien qualque refrigeri al cafè. Molta feina i bons ingressos. Davant i darrere el tasser eren quatre o cinc: dos cambrers i la família Fluxà-Duran. Però la salut d’en Domingo es va ressentir. Calia fer un pensament.
La segona part d’aquesta història és a fora vila i els altres protagonistes són el matrimoni format per Mateu Fullana i Maria Ferrer. Pagesos. I amitgers. Primer a can Caramany i més tard a Sos Ferrers. Allò no era poca cosa. Tenien quatre fills i la possessió més de quaranta quarterades. Muntanya, pastures, ametlers i ovelles. Un embalum de terra i de feina. Els al·lots s’havien criat allà dalt en una contrada convertida en un país. Can Caramany, Son Mesquida. Un país amb església, capellà i escola rural. Allà es criaren els al·lots.
La possessió havia canviat de propietaris i cosa prometia. Semblava que les coses essencials estaven clares. Però amb el pas del temps l’amo Mateu veia que no avençaven. Les millores havien de recaure gairebé exclusivament en els amitgers (la feina i la inversió) i poques obligacions pels propietaris. L’horitzó no era clar. No s’albirava un futur net i tenien quatre fills: en Pedro, En Toni, en Mateu i na Francisca.
L’amo Mateu els dilluns baixava a Manacor. Era el dia de mercat i sovint passava comptes amb els mercaders. Un d’ells era en Càndil. Sabia de la sensació agredolça de la família a sos Ferrers. En Càndil els havia de trobar una altra possessió on els Fullana-Ferrer començarien de nou. Però no. La recomanació fou una altra. “El Mingo està venal- els digué- en Domingo ho vol deixar”. I l’amo Mateu responia que no: ells eren pagesos, mai no sabrien fer de cassiners. Però en Càndil era tossut i li encalentia l’orella. El Mingo! El Mingo havia de comprar! Així un dia i un altre. La família ho sospesà. En Pedro, el major era partidari de quedar, de seguir a fora vila. La troca s’embullà una mica més. El cafè de can Ramonico, a una travessa del carrer Francesc Gomila també estava en venda. I més barat. El Mingo o Can Ramonico. Un a la plaça (aleshores poc cèntrica, però plaça) i l’altra més econòmic però a un carrer. Una discussió entre el senyor de Sos Ferrers i l’amitger (es veia venir) accelerà els esdeveniments. Els Fullana-Ferrer compraren el Mingo. Allò els canvià la vida. Això era el 1978. El mes de juny obriren les portes.La història és sabuda i moltes vegades explicada. El trasbalsament de població del món de la pagesia al dels serveis. És la història d’aquesta terra nostra. Els Fullana baixaven literalment de la muntanya, dels pendissos a la plaça.L’escriptor George Steiner va dir que la història d’Europa s’ha escrit en un cafè. El cafè és un espai per a tenir una cita, per a conversar, per xafardejar. Per a la confrontació d’idees. De fet no hi ha cap institució o emana l’essència de la conversa i el debat com els cafès. El Mingo és un país on ho podem trobar.L’essència del Mingo és en els clients que hi van. Per a fer aquest reportatge he parlat amb alguns dels habituals. Com el vidrier Bien Febrer o el taxista Manuel Machado. Ambdós són clients des del principi. I com ells molts d’altres. A finals dels 70 i principis dels 80 el Mingo era l’indret on es reunien els picadors. Els picadors manacorins àvids de seduir al·lotes rosses i nòrdiques. I Al Mingo feien cotxades per anar a Sa Cova de S’Illot o a altres caus de Cala Millor. I de tots els clients em plau parlar de Jaume Pericàs. Tanta és l’estima que li tenen que els Fullana li han dedicat un pa amb oli. I així apareix a la carta. En Jaume és una carritxada de fantasia i una insígnia que fitora la mundanitat i la sutja del materialisme de la societat actual on prima l’interès i els diners. El Mingo necessita a Pericàs i en Pericàs el Mingo.
I el Mingo és un cafè de futbolers. El 1980 es va fer un equip amb el nom de Bar Mingo. Eren un estol de joves que participaren i guanyaren el campionat de penyes comarcal. I el Mingo és un cau d’afeccionats del Barça. Des del 1978 és així. Però curiosament era quan perdia l’equip de Barcelona quan feien més caixa. El Motiu? Quan perdia eren els afeccionats del Real Madrid els que compareixien per a fer befa i festa.
El Mingo, malgrat els canvis socials, és un lloc (que és el contrari d’un no lloc). Un espai on els manacorins encara es poden identificar com a poble. Com s’hi identificaren el 1974 i el 1978. Com m’hi vaig identificar jo mateix quan el 2011 hi vaig entrar per primera vegada. I això em fa feliç.
En Domingo i les fotos d’en Pep Cotilla
En Domingo Fluxà va obrir el cafè i posà situà tasser era a l’esquerra i a l’altre costat hi posà un sofà. Els objectes que hi ha als bars ens poden fer companyia. I ens il·lustren perquè ens donen pistes per a transitar en els vials d’un temps que ha mort. Així hi podem trobar els trofeus d’en Mateu, simpàtic, bona gent i antic corredor de rallies.
Els clients es solen fixar en dues fotografies en blanc i negre de mida paquidèrmica. Deuen fer més de tres metres d’amplada. Una és de Cala Figuera i la segona de Manacor. Hi podem veure Fartàritx i els seus molins envoltants de tanques, corrals i plantes baixes. Una geografia tocada d’horitzontalitat. I en un segon pla, els blocs de pisos manacorins que s’enfilen fins al cel.
Qui ho va fer? A força de preguntar he reconstruït la història d’aquests murs fotogràfics.
En Pep Castor Cotilla era fuster i afeccionat a la fotografia. Era un home inquiet, soci de S’Agrícola i tocat de bon humor. En una portassa de la plaça de Sa Mora habilità un espai per a la seva afecció. Màquines per a retratar, per a revelar i per ampliar. Hi posà piques on posar els sucs necessaris per a obtenir el positiu. Paciència, saber i fosca. I era capaç d’ampliar fotografies seves i antigues a tamany considerable, aferrar-ho en un tauler i fer les vases.
I coses de la vida: en Pep Castor i la seva dona era íntim amic dels meus concos de Consell i la meva padrina jove d’Alaró. El conec des que vaig néixer. I ara m’he retrobat amb ell sense saber-ho. Cada vegada que entr al Mingo els seus murals fotogràfics em parlen i m’ajuden a recordar la seva persona, les trobades a la casa de camp de Consell on ell venia de visita amb la dona i els fills.
