L’espantà de Pedro Sánchez: una democràcia enfangada; la croada de PP i Vox i el genocidi d’Israel a Gaza

Per sorpresa de tots, Pedro Sánchez anunciava una aturada per replantejar-se el seu futur, el del seu govern i del PSOE. No cal dir que saltaren les alarmes a l’esquerra i a la dreta celebració, animant-lo a plegar. Tot en plena campanya per les eleccions a Catalunya i els riscos per a l’aprovació de la Llei d’Amnistia. La decisió presa i feta pública no estranyava. Pedro Sánchez afirmava “que era un punt i a part”, sense concretar res, encara avui ho desconeixem tot, i enmig de dues eleccions, les de Catalunya i del Parlament Europeu, no hi haurà anuncis ni decisions. Caldrà esperar el 10 de juny, o qui sap si més. Però, certament, no es pot deixar passar més temps a l’espera de modificacions legislatives que garanteixin la renovació del Consell del Poder Judicial (caducat de fa més de 5 anys i que el PP impedeix el compliment de la Constitució), també fer compatible la llibertat d’expressió, d’informació i de premsa amb la publicació de “mentides” per determinats mitjans digitals al servei de la dreta i extrema dreta que han enfangat la “política” fins a límits mai vistos.

El lawfare o guerra judicial es defineix com una estratègia consistent a utilitzar sistemàticament l’acció judicial contra una ideologia o un grup social, polític o ètnic que hi està vinculat. És a dir, la judicialització de la vida política. Els exemples són acusacions falses, càstigs infundats, excessius, dilacions processals fraudulentes, condemnes per fets no corroborats, etc. Així, Martín Pallín considera que la ingerència dels jutges en l’esfera política ha aconseguit unes dimensions que amenaça la divisió de poders. Clar, mentre s’aplicava per perseguir el procés independentista a Catalunya anava bé al PSOE (no cal dir que a la dreta), justificava impedir que Puigdemont fos reelegit president, o ho pogués ser Jordi Turull, justificava aplicar el 155 i acabar amb l’autonomia de Catalunya, tancar a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, o els exconsellers de la Generalitat, enviava a l’exili el president i 3 consellers, una persecució inacabable, una repressió injusta i injustificada, etc. I no ha acabat. Així els jutges han fet i fan mànigues per intentar no aplicar la llei d’Amnistia, inclús quan no és aprovada. Ara el PSOE viu el lawfare en la seva pròpia carn. Idò benvinguts. I al final el lawfare, les mentides, les insinuacions, les denúncies sense proves, les investigacions prospectives (prohibides per llei), les clavegueres de l’estat (iniciades per M. Rajoy, el ministre Fernández, l’excomissari Villarejo i molts més), etc. no són més que “el fet de no reconèixer els resultats de les eleccions, el fet que la dreta patrimonialitza el poder”. I això justifica “enfangar” tot.

Després de la gran mobilització amb el Correllengua a totes les Illes i la Diada per la Llengua a Palma, amb 40.000 persones dient prou al PP i VOX, denunciant la persecució i l’arraconament de la nostra llengua a les Illes. L’Obra Cultural Balear, i 60 organitzacions més, han fet possible la primera mobilització contra el govern Prohens. VOX pretén que es modifiqui l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears per suprimir que el català és la llengua de les Illes i que ho sigui la “llengua balear”. Gràcies “reietó”, Felipe uve palito, per haver concedit el títol de “Reyal” a l’Acadèmi de Sa Llengo Baléà. És evident que l’actual “reietó” es posiciona clarament per la incultura i el desconeixement i per les posicions de VOX. I què no veurem, quan VOX té agafats pels dallonses al PP, al País Valencià VOX ha creat la “Fundació per la Defensa d’Homes Maltractats” i aprovada pel PP, es tracta de protegir el “col·lectiu d’homes maltractats per les seves dones”. No és un acudit, malgrat que ho sembli, no fa rialles. Es tracta de banalitzar la violència contra les dones.

Israel i el seu primer ministre, segueixen la seva política de perpetrar un autèntic “genocidi” a Gaza, i EUA suspèn l’enviament de bombes al seu aliat israelí. És una anècdota, però significativa, davant l’ofensiva, rebutjada per tothom, a Rafah. 35.000 morts, la majoria dones i nins, el 80% de les infraestructures destruïdes (hospitals, escoles, universitats, habitatges…), sense aliments, ni aigua, ni combustible, ni medicines. Impedint l’entrada d’ajuda humanitària. Cinisme de la comunitat internacional.