“L’espectador que vengui se n’ha d’anar amb preguntes i no amb respostes”

Una nit vaig somiar que mon pare era Déu (una follia sobre Paul Auster) és l’espectacle que presenta Salvador Oliva a la sala La Fornal els pròxims dies 13 i 14 de març a les 19 h i que ha estat guardonat amb el Premi Millor Espectacle del Teatre del Mar (2006) i el Premi Millor Espectacle de la Fira in-victro de Vic (2007). Una horeta de felicitat, d’estrènyer els budells i de rebre emocions diverses. Veniu i en xerram.

Joan Gomila

Potser és la pregunta més òbvia per començar l’entrevista, però, què et va dur a somiar que ton pare era Déu?
La perseverança del meu mestre i amic Joan Carles Bellviure (actor, director i dramaturg) en fer-me llegir Auster i més encara el seu llibre Vaig creure que el meu pare era Déu en foren els culpables. Em va donar tanta matadura i m’inoculà tanta passió per aquests relats que vaig acabar, jo, estimant tot allò que em contaven. Aquesta pressió emocional es reflectí en els meus somnis, sobretot en un on mon pare hi sortia com un ésser molt lluent amb el triangle que adornava el déu de la revista El Jueves, no record res més. M’hauria estimat més que tengués superpoders o coses així, més semblant a Moisès separant les aigües, però, no! Només irradiava llum i res pus. Amb els anys, crec, que se m’ha distorsionat aquest record, i ja és més imaginatiu que toca la invenció.

Paul Auster escriu des de la proximitat, des de les situacions que es troben dia a dia i, en el cas d’aquests relats publicats al seu llibre “Creia que el meu pare era Déu”, Paul demanà a la població americana que contàs les seves històries i anècdotes per fer-ne un recull. S’allunyen molt de les vivències que podem trobar al nostre entorn més proper?
En absolut, les vivències són heterogènies, n’hi ha per tot arreu i en qualsevol àmbit. Podrien ser nostres, vostres o de qualsevol. Només hem de fer el pas de convertir les nostres històries viscudes en literatura i així ja reviuen en una altra dimensió. No només la literatura pot aconseguir-ho, qualsevol classe de comunicació ja la magnifica i les transforma en formidables, encara que siguin històries banals i senzilles. Si són nostres, seran meravelloses.
Com ha estat convertir aquests relats al format teatral?
No tenc cap record de patir-ho, l’adaptació em va resultar senzilla. El mèrit el té l’autor, no el dramaturg, bé, jo també un poquet. Però com que les històries contades són en primera persona i jo les cont en primera persona tenia mitja feina feta de bon començament. Hi ha una manera de fer feina que és invencible, és fer feina amb amor.

Toques temes molt diversos: amor, racisme, mort, religió, amistat… Què hi té a dir, Salvador Oliva de tot això agafant com a punt de partida la recerca de Paul Auster?
Ho tenc tot a dir i res a bravejar. Sóc actor, sóc un afortunat. I com persona afortunada tenc un deute. Un deure. Intentar millorar el món amb la meva feina. Per poc que ho aconsegueixi ja serà un triomf.

I per acabar, què es pot esperar l’espectador d’aquest espectacle?
L’espectador que vengui se n’ha d’anar amb preguntes i no amb respostes. És un espectacle senzill, delicat, honest i arriscat. Em despull, però també mentesc. Això sí, crec que mentesc prou bé. Tot i que ma mare no diu el mateix.