“L’estratègia és la base i la gràcia de l’estràngol”

Fins devers l’any 2003 o 2004 hi jugaven pràcticament cada diumenge. I des de sempre s’havia disputat una edició especial per a les festes. Amb l’inici del mil·lenni, aquesta edició prengué el nom de Campionat Mundial, atès que així com es juga a Son Macià, l’estràngol no es juga enlloc més del món.

Segons Nofre Fullana, un dels encarregats de servar aquest joc i la seva memòria, “ara mateix hi ha una quarantena de jugadors. Estaria bé que ens trobàssim a l’hivern, però no hi jugam més que per les festes”. Les monedes que empren al Mundial no són d’euro, sinó del temps de les pessetes, i les custodia Francesc Vaquer, un dels jugadors històrics, dins dos pots de Cola-cao.

Segons Fullana, “el joc de la tella es juga en alguns pobles, sobretot a Montuïri, a Menorca també s’hi jugava. La fórmula així com hi juguen els montuïrers és completament diferent del que entenem com a estràngol, que és un joc d’estratègia”. Fullana diu que sabem que “es jugava a possessions, damunt terra, emprant una pedra plana, i la fórmula amb les monedes a Son macià, o alguna cosa damunt el rebàtol. Els infants, en comptes de monedes, hi posaven patracos, que eren els cartonets de les capsetes de mistos”. El joc surt com a entrada al Diccionari Alcover-Moll com a joc de tella, acompanyat de tota la terminologia pròpia.

Fullana recorda que “antigament la tella era una pedra plana. Ara s’ha adaptat als nous temps i tot d’una que hi va haver carrers asfaltats, aparegueren les telles de ferro”. Les telles se solen fer de ballesta de camió, que és un material “molt concentrat”. Com a curiositat, la tella té les quatre puntes alçades i un clotet enmig per posar-hi el dit gros a l’hora de tirar. Fullana ens explica que hi ha dues maneres de tirar: de pla, amb les puntes per amunt, perquè la tella rodi i patini damunt l’asfalt; i de pic, amb les puntes per avall perquè quedi clavada en terra.

Els jugadors tiren amb l’objectiu de tomar les monedes, però “quan les monedes són en terra ja és estratègia pura. El que fas en aquell moment és ensantar-te, s’aixequen les monedes, i et tornes escallar per decidir l’ordre de joc una altra vegada”. Segons Fullana, aquesta és “la base i la gràcia de l’estràngol”.

Tradicionalment, en el joc no hi ha hagut presència femenina, i de fet, a la categoria Majoral, que és la dels adults, no hi ha pres part cap dona. En canvi, a la categoria Missatge, la dels infants, sí que hi participen nines, algunes de les quals han fet campiones.

Per Fullana, “el futur està assegurat perquè hi juguen al·lots petits que cada any hi participen”. De fet, “el 2019 la Comissió del Centenari va fer cent telles que es repartiren per tot el poble. Molts d’al·lots que no hi jugaven ara hi han començat a jugar”.

“Sempre deim que hauríem de fer una lliga, però no acabam de partir”, diu Fullana que comenta que dins el grup de whatsapp d’estrangolers, un dels motius de debat és la “fixació d’unesregles concretes, perquè ens han sorgit alguns dubtes en tirades poc habituals, i ara que no hi ha el meu padrí ni l’amo en Jaume Morret, ens costa de resoldre”. “Ens sap greu no haver-ho apuntat i això ha fet que haguem entrat en el debat de si convé redactar unes bases ben redactades o si el joc tradicional justament ha d’evolucionar en funció de com opinin els jugadors d’aquell moment, que sigui un joc orgànic, viu”.

Entre les reivindicacions dels estrangolers hi ha la d’un “estrangolòdrom” en condicions, perquè amb la darrera asfaltada, per tema de pluvials, no hi ha cap carrer pla”.