Catalina Julve (Manacor, 1972) està d'estrena amb "Obrir el tríptic, signar la pau", un nou treball expositiu amb el qual ha decidit recercar en el Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch, fent del paradís invertit del retaule central la font principal d’inspiració. A partir d'aquest concepte, la polifacètica artista ens torna a sorprendre amb una nova narrativa plena de personatges arquitectures i objectes colorits, fent un reconeixement al seus orígens pictòrics. L'exposició s'estrena dijous 12 de desembre a la galeria ABA ART LAB de Palma i es podrà veure fins dia 14 de març del 2024.
El Jardí de les Delícies com a font d’inspiració: no t’hi poses per poc! En què consisteix aquesta nova exposició?
Si, certament és un projecte que pot semblar pretensiós, però és només el punt de partida. Tenia una peça que vaig fer a Portugal que ja feia una revisió del famós tríptic i en volia continuar explorant les possibilitats, que són infinites. En general, és una revisió de la composició i la paleta cromàtica del Jardí, que per jo era com tombar la mirada cap a una manera de fer feina que té com a referent la pintura amb el seu vessant més clàssic i en la qual m’hi trob còmoda. Tanmateix, no ho ha estat gens ni una mica de còmode! El referent és inimitable i al llarg del procés creatiu han florit altres fonts d’inspiració com en Moebius, els gravats japonesos o la pintura surrealista. És un retorn als meus primers referents, d’aquí també ve un poc el títol “Obrir el tríptic, signar la pau”. Per jo ha estat un acte de rendició i reconeixement vers els meus orígens pictòrics.
Hi ha escultura també. Hi havies fet feina abans? Com t’has servit d’aquesta tècnica?
Vaig tocar un poc l’escultura quan tenia vint anys i d’aquell període n’he rescatat una peça de marbre que es dilueix molt bé dins el projecte. Em vaig adonar que estava parlant del mateix sense saber-ho i això va reafirmar la possibilitat d’integrar-la a l’exposició. Si més no, em va semblar un retorn i una acceptació al meu llenguatge més primigeni. M’agrada, que hi sigui, es complementa amb l’obra recent.
Com diries que has evolucionat, tant en tècnica com en procés creatiu?
No ho sé. Esper haver-me alliberat de pors i angoixes, però tampoc crec que sigui així. Exposar un projecte nou sempre és un patir; tanmateix, no et surt mai el que esperaves. Adquirir tècnica ha estat duríssim i ara ja confii en el que faig. La tècnica no ho és tot, ni de molt, però t’ajuda a tirar endavant i dona cos a tot el que fas. Els processos creatius no són mai iguals, a vegades tot em surt rodat i rodó, i altres són un calvari perquè no respons a les preguntes que et surten quan treballes. Van més lligats al moment que vius, el lloc on els fas i la tècnica o disciplina que practiques en aquell moment. L’evolució que tenc m’interessa poc, vaig i venc, és el més divertit.
A més d’això, quins altres projectes tens entre mans?
Al febrer me’n vaig a una residència a Portugal a fer un projecte del Carnaval de Torres Vedras, que és una festa centenària en la qual els homes es disfressen de dones. A més, ara estic fent feina amb un bestiari musicat pen Carles Belda. I seguesc aplicant convocatòries a veure si surt res… Això no s’acaba mai.
