skip to Main Content

L’home del vol vertical

Montserrat Alcaraz

Voldria escometre el lector amb quatre mots sobre un espectacle teatral concebut a Manacor que ja du 38 funcions, entre les fetes i les compromeses, i rodarà encara més arreu del país. M’embull quan escric sobre els meus amics teatrers. Dispensau algunes divagacions prèvies abans d’anar al bessó de l’assumpte, abans de parlar de L’home del vol vertical escrita per Joan Gomila i posada en escena amb els seus col·laboradors de la Fornal.
Una de les dites del parlar clar i català que més m’ha donat peu a pensar en els sentits que se’n desprenen ha estat “vés viu” o “has d’anar viu”, “va anar molt viu”, “va ser molt viu”. La paraula “vida” engalzada en el llenguatge popular m’interessa més que embalsamada en els àrids tractats de filosofia. Alguns lingüistes diuen que cada poble té el llenguatge que el defineix, que hi ha una correlació entre el llenguatge i la manera de pensar d’una col·lectivitat. A mi em preocupa particularment que, en el meu poble, quan he sentit dir “has d’anar viu” m’ho diguessin com un sinònim de polissoneria, com qui diu: “has de fer un ca teva, no deixis que et fotin”.
Per això em consola León Felipe que té aquell poema tan bo: “ya no hay locos en España”. Per això recoman sempre C. Baudelaire que va poetitzar com ningú la figura de l’artista comparant-lo amb l’albatros. Un ocellot que, quan toca terra, és maldestre i fàcil presa pels depredadors i mariners que se’n befen de veure’l ensopegar amb les seves pròpies extremitats. En el cel ningú el supera a l’albatros, damunt el trespol no s’aguanta dret. També en els pobles, hi ha personatges, que en la seva vida d’anar a contracorrent, són tan bons que esdevenen uns inadaptats. Pere Sastre Obrador va ser un foll en el bon sentit de la paraula, aquell qui va fer autoqualificar-se a Llull com a foll d’amor. També és vera que, com que Joan Gomila ha estat un foll del teatre, un home tocat d’ala pels escenaris i la vida de voler anar viu donant i xuclant vida a la literatura i la història del nostre país, també és cert dic, que no em va venir de nou que s’interessàs per Pere de Son Gall.
Gomila en la seva proposta ha sabut sintetitzar un context i un esperit. Els anys de principi de segle passat, el conflicte entre una societat classista i, per tant simplista, i la figura d’un pagès que intentà ser inventor malgrat que semblàs un trastornat de cara a la galeria. L’home del vol vertical parla d’això: anar a contracorrent és la manera d’arribar a la font. Ni els anys vint del segle passat ni els d’aquest segle mereixen el qualificatiu de feliços. Ens n’hem fet un fart, en aquest poble nostre, de fer genuflexions i llepar culs i convendria pensar si no hagués convingut més intentar alçar el vol de la utopia i reinventar-nos.
Mentre escrivia aquest text he tengut un déjà-vu. I no m’estranya perquè en els anys que fa que conec en Joan Gomila, i en fa un bon grapat, sempre hem parlat del mateix: de poesia i amor a la llibertat. Tant L’home del vol vertical com Miracle a Llucmajor com els treballs historiogràfics de Joan Salvà dignifiquen la figura de Pere Sastre. Baltasar Porcel l’any 1984 a Les illes encantades va fer una semblança preciosa de l’inventor. Molt bona feina la de Gomila que el posa a l’alçada de l’home del vol vertical.
Vaig viure com una tragèdia que baratessin el nom de Pere de Son Gall de l’institut d’FP de Llucmajor. Aquells anys jo investigava si el meu repadrí patern, que tenia una petita ferreria en el primer aiguavés de casa seva, la casa on ara visc, havia ajudat a fer alguna contribució al cometagiroavió. La meva padrina em va dir que anàs a parlar amb en Pauet, un home amb el qui el seu pare anava a muntar i arreglar bicicletes. Sabia que Pauet havia ajudat a Pere. Els dies passen i no anam vius. Un dia vaig saber que Pauet era mort, gairebé centenari. Mai sabré si el meu repadrí Joaquim va fer costat a Pere de Son Gall. Si hagués estat així em sentiria més orgullós que si hagués guanyat el premi Nobel o qualsevol medalleta de llautó que donen als qui arrosseguen els peus per conquerir l’èxit. Èxit que, sigui dit de passada, és el mot amb què en la terminologia hospitalària es designa als qui s’han mort. En Pere es va morir de fam, no trepitjà cap catifa vermella, però va anar molt viu. I encara ara dóna vida, la seva història. Diria un parell de coses més com que algú investigui els germans Parera de Manacor, pioners de l’aviació que, l’any 1923, emprengueren la volta Espanya amb un hidroavió. Bé, això ja és per una altra història de brusquers i somiadors. Aquesta d’ara i aquí és que Pere de Son Gall realment va emprendre el vol de bellesa, això que hauria de voler dir anar vius i estar vius.

Back To Top
Search