La raça humana té l’estrany hàbit de criticar. Criticam costums, cares, menjar, roba, música, habilitats… Ens creiem amb la capacitat inherent de formular opinions i després esperam que els altres (els joves, sobretot) s’adeqüin a les nostres creences i expectatives. Però per mor de l’arrogància, és comú tenir tendència a fer judicis sobre una qüestió concreta que em causa certa decepció: els interessos literaris. I això, si bé tal volta no ho pretenia (és clar, sempre és l’excusa que es diu quan un s’equivoca de totes totes), només porta al desengany, la desil·lusió i, finalment, a la mort del gust per llegir.
Perquè sí; jo pens fermament que aquell que afirma no li agrada llegir és perquè, o bé encara no ha trobat el llibre adequat, o bé perquè no li ho han permès. Hi ha tantíssims llibres, tants gèneres diversos i tantes històries que em sembla una impossibilitat la idea de no gaudir d’un entreteniment que, a part de distreure, és capaç d’ensenyar i fer treballar el cervell.
Cadascú llegeix per motius diversos, això segur. Jo, per exemple, ho faig perquè em permet la possibilitat d’evadir-me de la realitat mundana, de participar en aventures i ser tot el que vull i que el món real no em pot oferir. Per això admet que el que més m’agrada llegir són aquelles històries amb un toc de fantasia inusual, o distopies en les quals els joves ens convertim en la peça clau que posarà punt final a l’opressió d’un govern corromput. I a aquesta conclusió hi he arribat jo soleta, a força de tastar i adonar-me que les novel·les costumistes en les quals es fa referència a poblacions reals o marques famoses (Starbucks, per exemple) no em complauen de la mateixa manera, així com tampoc ho fan les novel·les gràfiques i els poemaris.
No. Jo som una dona que prefereix Joc de Trons, Ales de Sang i Els Jocs de la Fam. Tampoc no dic que no m’agradin els clàssics (som una gran fan de L’Odissea, per exemple), però sé que si algú em recomana lectures amb trames contemporànies, on l’acció és simplement l’enamorament (o el desenamorament) de dues persones indecises, llavors estam ben arreglats!
El que vull dir és que llegir és una activitat que requereix una mica de paciència. La metàfora és senzilla: els llibres són com les persones. No tothom ens cau bé, i fins i tot hi ha algú a qui trobam insuportable. No obstant això, també arribam a avenir-nos amb certs individus de qui ens acabam fent amics i, fins i tot, que ens poden enamorar completament. Aquests són els quals ens acompanyen en els bons i mals moments, i als qui acudim en cas de necessitat.
Els llibres i els lectors segueixen una dinàmica semblant. Només cal trobar quin és el lloc en el qual un se sent més còmode, i llavors la porta s’obre i el ventall d’oportunitats es fa infinit. I per això hem de permetre que les persones experimentin, que paladegin el gust dels thrillers i les comèdies romàntiques; de les trames complexes sobre regnes enfrontats; de les històries fidels a la realitat i de les llegendes mitològiques; de tot el que els cridi l’atenció. Perquè si no hi ha lectors disposats, no hi ha escriptors atrevits; i si no hi ha escriptors atrevits, llavors els lectors no podran fer recular aquest procés fatal que està portant a la literatura (i a tot el món que s’hi amaga darrere) a caure en una espiral irremeiable que desembocarà en l’afebliment i, per descomptat, en l’extinció del seu cicle vital.
Així que llegiu. Llegiu de tot i deixau llegir, diantre. La vida és massa curta per deixar que els altres et mengin l’orella dient que el que més gaudeixes no és “literatura de veritat”.
