Avui volem comentar una novel·la que té història. L’autor, John Kennedy Toole, la va escriure entre els anys 1961 i 1963. No va ser fins a l’any 1980 que fou publicada gràcies a la tossuderia de sa mare, que passejava el manuscrit per les diverses editorials. L’any 1981 va guanyar el premi Pulitzer. Però J. K. Toole es va suïcidar en part per la depressió causada per no haver aconseguit veure publicada la seva novel·la.
El primer que vàrem fer en comentar l’obra fou veure el context en què està escrita. A principis dels anys seixanta: del 1961 al 1963, que és la mateixa època en què transcorre l’acció de la novel·la. Això vol dir: Kennedy, hippies, alliberació femenina, orgull homosexual, començament de la guerra de Vietnam, lluita pels drets civils a favor dels negres, anticomunisme, etc. I tot això ho trobem en l’obra per mitjà dels diferents personatges i les seves característiques i vivències. Tots ells units i relacionats pel gran, incommensurable, extravagant, fanàtic, medievalista, misogin, egoista, mentider i embullador Ignatius J. Reilly.
I qui és Ignatius J. Reilly? És un home d’uns trenta anys que encara viu amb sa mare, a la qual maltracta verbalment. No treballa i no surt quasi mai del seu dormitori, on es dedica a escriure en llibretes el que ell considera la seva obra magna de crítica al món actual. Perquè, com diu ell, «em relaciono amb els meus iguals o amb ningú; i, com que no tinc iguals, no em relaciono amb ningú». Per mor d’un accident amb el cotxe provocat per sa mare, que anava beguda, s’ha de posar a treballar. Per ell, això és un càstig diví. I aquí comencen les desconcertants aventures d’Ignatius.
En el primer capítol ja apareixen uns quants personatges de la novel·la: Ignatius i la seva mare, el policia Mancuso, el vell Robicheaux, Lee, Darlene, Jones…, i un dels llocs que més endavant tornarem a trobar: el Night of Joy. També, encara que en aquell moment el lector no ho sap, hi ha present un dels personatges més divertits de la novel·la: un negre amb el qual Toole ha aconseguit pràcticament l’impossible, un extraordinari personatge còmic carregat d’enginy i d’inventiva sense cap rastre de burla racista. Pareix com si l’autor ens anés preparant per al que vendrà.
I el que succeeix més endavant és que van apareixent tota una sèrie de personatges que són quasi tan estrambòtics com el mateix Ignatius. Com hem comentat, comença a treballar. I en troba, de feines, però no li duren gaire per mor, talment com diu ell, de la seva superioritat moral. Tot el món està malalt, i el del comerç, encara més. Cada feina es complica ben aviat i es converteix en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut. És una història que et fa riure i al mateix temps és una crítica constant.
Quan comentàvem la novel·la, anaven apareixent aspectes importants. Per exemple, les descripcions dels diversos personatges. A part del protagonista, al qual descriu físicament i per la vestimenta, per als altres només fa servir qualque detall físic, de vestimenta o de comportament, però sense ser exhaustiu.
Però el més genial que aplica l’autor és el llenguatge. La novel·la està narrada en tercera persona i cronològicament. Va intercalant diferents accions dels personatges de manera que les actuacions d’uns es reflecteixen en les dels altres. Les va lligant l’una amb l’altra quasi sense adonar-te’n. El llenguatge que fa servir el narrador és formal i acurat. Quan posa veu als personatges, canvia de to. Usa el llenguatge per descriure el personatge. Ignatius és molt culte i un poc pedant i es dona aires de suficiència. La seva mare i Santa Battaglia tenen una veu informal que intenta reflectir els diversos llenguatges de Nova Orleans. Lana Lee és basta i fa ús d’un llenguatge barroer i ple d’imprecacions i paraulotes. I el de Burma Jones és un intent de reflectir el llenguatge dels negres del sud. Sense oblidar Myra Minkoff, amb la qual Ignatius manté una pugna per veure qui és millor en la lluita social. I així amb els diversos personatges que es mesclen en l’acció.
Les descripcions dels llocs on passen les accions (la casa d’Ignatius i sa mare, el Nigth of Joy, l’empresa dels pantalons Levy, la casa dels Levy…) són acurades i realistes, així com les dels carrers, amb les quals dona una visió de Nova Orleans bastant versemblant. Pots agafar un mapa de la ciutat i seguir perfectament les seves descripcions.
Vàrem gaudir de la novel·la, però la proesa més gran de Toole és la creació d’Ignatius Reilly, un intel·lectual, ideòleg, dropo, mandrós i golafre que sembla que hagi de repugnar al lector amb la seva xerrameca delirant, el seu menyspreu visceral i la seva solitària guerra contra tot i tothom (Freud, els homosexuals, els heterosexuals, els protestants i la diversitat d’aberracions dels temps moderns), però que queda com un dels personatges més perfectes sortit de la ploma d’un escriptor.
NOTÍCIA
“Una confabulació d’imbècils”
PUBLICITAT
PUBLICITAT
NOTÍCIES RECENTS
PUBLICITAT
AMB EL SUPORT DE: