skip to Main Content

“L’oreneta parla d’entendre i de gestionar el dolor, però és una història lluminosa i una immensa oda a l’empatia”

Dafnis Balduz (Vilanova i la Geltrú, 1983) coprotagonitza ‘L’oreneta’ amb Emma Vilarasau. Amb ell parlam de la història que uneix els dos protagonistes, que pujaran a l’escenari de l’Auditori els dies 2 i 3 de desembre.

L’oreneta és una obra amb molts girs de guió. Què en podem explicar sense fer espòliers?
Dalt de l’escenari s’hi trobarà l’Amèlia. És una professora de cant molt prestigiosa que rebrà un possible alumne. Ell, en Ramon, vol que li faci classes. No té pinta que ella pugui, perquè ell és una mica maldestre i, a partir d’aquí, descobrim que tots dos tenen més punts en comú.

Quin paper hi tenen el dolor, la culpa, les diferències intergeneracionals o la incomunicació?
Exposa dues persones que han patit pèrdues considerables en diferents generacions. Des del nostre lloc en la família, tots hem hagut de gestionar el dolor de perdre una persona estimada. ‘L’oreneta’ parla d’entendre i de gestionar el dolor, però és una història lluminosa i una immensa oda a l’empatia i al seny.

No s’entenen els dos protagonistes?
Les persones poden discutir de moltes coses. Encara que pensem coses ben diferents, tots ens podem posar d’acord amb els altres d’alguna manera. Entendre el dolor de l’altre, que potser és un dolor diferent, n’és un exemple… Si intentéssim comprendre les coses que no ens agraden de l’altra gent, potser tot aniria molt millor.

Tot i aquesta reivindicació del diàleg i de la paraula, la crítica destaca el paper dels silencis…
És una obra que ens fa sentir molt despullats a l’Emma i a mi. No hi ha espai sonor, pràcticament només hi som nosaltres dos damunt l’escenari. No hi ha música. I en alguns moments el silenci és el recurs que tenim per aconseguir que tot el públic estigui expectant. Són silencis plens de significat que fan que els espectadors entrin de ple en allò que passa a l’escenari.

L’oreneta és una cançó i també una reivindicació dels drets del col·lectiu LGTBI. Com és això?
Reivindiquem els drets del col·lectiu perquè parlem de les amenaces de l’extrema dreta. Fa pocs dies a Colorado hi ha hagut atemptats a discoteques gais. Pugen les agressions i l’extrema dreta amenaça en abolir les llibertats i els drets que s’han assolit. És un dels seus objectius i a la funció es plantegen també aquests temes.

Sobre l’escenari t’acompanya Emma Vilarasau. Quin luxe, no?
Sí! Treballar amb algú com l’Emma és un luxe per a tothom, pels companys i pel públic. Ens coneixem des de fa molt de temps i hi ha química, no sé si és una qüestió d’energia o de complicitat, però tot això traspassa l’escenari i arriba a l’espectador. Per a mi, aquests comentaris són les millors floretes que han dedicat a L’oreneta.

Ja havies fet de Ramon, el teu personatge, en la versió castellana que coprotagonitzares amb Carmen Maura…
Sí, sóc molt afortunat perquè he pogut treballar amb dues de les millors actrius que tenim. Estic en un moment dolç, un regal molt heavy. Però he de dir que en aquesta versió canvia tot. El muntatge, l’escenografia i la preparació dels dos espectacles s’ha fet de nou. És una altra.

Back To Top
Search