Maria Rosa Mas Delgado (Salamanca, 1972) va arribar a Manacor quan a penes tenia dos anys. Es dedica a fer d’entrenadora personal al gimnàs Elite Sport Centre. I fa una dècada que practica el fisioculturisme en la modalitat de figura, una disciplina en la qual es mostra com la millor de Mallorca, i una de les millors de l’Estat. No debades aquesta setmana ha tornat carregada amb dues medalles de plata després de participar al campionat d’Espanya.
Quins guardons has obtingut darrerament?
He estat subcampiona de màster i de talla baixa al campionat d’Espanya. Recentment també havia participat a un open de l’AEFF que és una altra federació i també hi vaig obtenir medalles, tant de shaper com de figura.
Què significa de talla baixa i màster?
De talla baixa significa que pots fer fins a 1,57 d’alçada, mentre que les màster són les competidores de més de 35 anys.
Quant de temps fa que t’hi dediques?
Ara fa deu anys que faig fisioculturisme i la meva categoria es diu figura. No és una categoria tan musculosa, sinó més proporcionada.
Com arribes a aquest esport?
Som una persona que sempre ha fet spinning i no acabes d’estar contenta, veus que tens poca musculatura, el cul més pla… vols perfeccionar més el teu cos i això amb les classes dirigides no ho aconsegueixes. Amb el fisioculturisme pots millorar les errades del teu cos.
Ho aconsegueixes… Els premis parlen per ells mateixos.
Aquesta és la primera vegada que he tret les cames més definides. De cara a l’any que ve em propòs de participar en més campionats internacionals, però per això necessit guanyar dos o tres quilos de múscul. I això du molta de feina, una alimentació molt estricta i molta de feina feixuga. Per aconseguir més volum de cames i d’espatles, he de fer tot un any de feina. Ara quan m’he vist damunt la darrera tarima he vist que havia perdut massa muscular. He d’estar més reblida si vull anar a campionats internacionals, on les dones són més fortes que jo. De totes maneres, ja veurem com ens afecta la pandèmia, perquè a Itàlia ara ja està tot confinat i el Covid ens atura de fer moltes de coses.
Com t’entrenes?
Jo cada dia faig una hora de càrdio, encara que en temporada baixa solc fer quaranta minuts. A més faig dues hores diàries de peses.
Cada dia… és cada dia?
No, els diumenges descans, no faig res.
L’alimentació deu ser determinant…
Sí, un setanta per cent de l’èxit és seguir una alimentació adequada. Menjam un 60 per cent d’hidrats, un 30 per cent de greixos… però en contra del que pensa molta de gent, tenim una dieta molt variada, no és tan estricta com la gent es pensa. Jo cada dia menj de tot: verdures, cereals… La vella escola era més estricta i hi havia més pocs nutrients.
Els vostres cossos no són normals per a l’altra gent. Com ho viviu?
Nosaltres tenim uns cànons per poder competir. Tots els esports de competició arriben a un extrem, i hi ha un punt de definició que no és sa i no es pot estar així sempre. No fas sempre feina tan extrema. Per competir fas una deshidratació, menges i no beus aigua, no començam una competició sense passar per un control mèdic. Primer hi va la salut que no anar a un campionat. Quan fas competició, cerques que el teu conjunt estigui equilibrat. Però sí, és ver que de cara a la gent espantam un poc.Si vaig al Mercadona amb un jersei de tiretes tothom em mira. No hi puc fer res, cridam molt l’atenció, és un cos totalment diferent. Si dins manacor en trobes un altre igual que jo et convid a sopar. Hi ha gent que diu que no li agrada, però jo no deman l’opinió de ningú. En canvi al nostre gimnàs hi ha nines que em diuen: “Vull les teves cames”.
Hi ha dopatge, en el fisioculturisme?
Hi ha dopatge igual que als altres esports d’elit. Qui et digui que no menteix. Si no prens una suplementació és impossible arribar a aquests extrems. No som màquines, som persones. Ara bé, tot es fa amb coneixement i l’ajut químic és molt petit en comparació a l’esforç que hi dediques. Ara bé, tot està regulat, i si prens qualque substància no permesa t’exposes a 3.000 euros de sanció més dos anys sense poder competir. T’hi jugues la carrera.
A Manacor no hi deu haver cap competidora com tu… I a Mallorca?
A Palma n’hi ha algunes, però no crec que tenguin el meu palmarès. Jo som campiona d’Espanya quatre vegades, i he guanyat també quatre vegades la copa d’Espanya, i també he tengut victòries a Puerto Rico, a Itàlia, a internacionals disputats a Espanya…
El fisioculturisme sembla un esport d’homes. Quines dificultats hi trobau les dones?
El premi més gros que hi ha és el de Míster Olimpia. L’home guanyador s’endú 240.000 dòlars. La dona, 40.000. Un professional home guanya sempre el doble que una dona. Consideren que una preparació d’un home és més costosa que la d’una dona, que no ha de prendre tants de productes per muscular. A més, les revistes d’aquesta temàtica sempre són més masculines, i els homes tenen accés a més ingressos per publicitat per això. Si parlam de músculs, sempre estira més contractar un home que no una dona.
El fisioculturisme sembla que està vinculat amb el món de l’espectacle: cinema, publicitat…
Sí, Roberto Dragos, que fa el paper de Helsinki a la sèrie La casa de papel hi va ser contractat pel seu aspecte de culturista. Quan una pel·lícula necessita un cos així acudeix a culturistes.
Has tengut ofertes tu?
Sí. Una marca de roba esportiva m’ha demanat per ser la seva imatge, i he respost que sí encantada. També he participat a qualque desfilada, però no m’hi prodig gaire perquè no tenc gaire temps, tampoc.
Amb quines expectatives afrontes el futur?
Em dedicaré a agafar quilos per entrar a la segona temporada en el circuit internacional, que comença el juliol del 2021. M’agradaria ser la primera mallorquina que guanyua el carnet professional.
Surt a compte, aquest esport, sense ser professional?
Tenc uns bons espònsors, amb una marca de proteïna que em segueix. I també amb espònsors manacorins com Sa Fonda, Mobles Liquidació, la casa Fiat de Manacor… Això m’ajuda a anar desofegada econòmicament. Ara bé, institucionalment no et donen cap ajuda. Mentre no ets professional, sempre en poses dels teus.
