skip to Main Content

“Malgrat tenir moltes dificultats, el senyor Linh sempre s’agafa a la vida”

Lluís Homar (Barcelona, 1957) és un dels actors de més renom del panorama català, amb més de quaranta anys sobre els escenaris. Actualment combina la seva feina com a director de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic a Madrid amb la gira de “La néta del senyor Linh”, un espectacle que reflexiona sobre l’exili i la recerca de la identitat, sota la direcció del director belga Guy Cassier. Parlam amb ell sobre aquest projecte europeu que s’ha dut a terme en diferents llengües i països del continent.

Foto: David Ruano / Kurt Van der Elst

De què va la història del senyor Linh?
No t’explicaré gaire l’argument però et puc dir que aquest espectacle parteix de la novel·la de Philippe Claude, que posa el focus en els refugiats. Persones que formen part d’una estadística, que sembla que sigui un simple número però que són persones humanes com qualsevol de nosaltres. Moltes vegades creem una distància que els deshumanitza i l’obra parla d’això a partir de l’arribada del senyor Linh amb la seva néta de pocs mesos al primer món provinent del sud-est asiàtic. Parla del recorregut d’aquest home que allà ho ha perdut tot i arriba a un món on no coneix ningú, no coneix la llengua… L’objectiu de l’obra és acostar-nos a l’ànima d’una persona refugiada.

Estàs tot sol sobre l’escenari però hi ha tres personatges. Qui són i com funcionen aquestes tres figures?
Un és el senyor Linh, que arriba amb la seva néta . L’altre és el senyor Bark, que és la persona que coneix en aquest país i amb la qual estableixen una relació d’amistat molt maca, tot i que no entenen res l’un de l’altre i no parlen la mateixa llengua, Tot i això estableixen una relació molt maca i important. Finalment, hi ha el narrador, que descriu les diferents accions i jo jugo entre aquests tres personatges.

La temàtica és molt vigent…
Totalment. Crec que el teatre té sentit quan ens parla del que passa i el tema dels refugiats és una de les qüestions a tractar. Sobretot ara que hi ha qui fa responsables de tots els mals i de la delinqüència a tota la gent que ve de fora i la demonitza, D’altra banda, també hi ha una reflexió que apel·la a totes aquelles persones que pensem que els hem d’acollir perquè són éssers humans com nosaltres. El que fem és correcte o ho fem només per quedar-nos amb la consciència tranquil·la? Els mirem, realment com a éssers humans, d’igual a igual? També serveix per fer una mirada a l’Europa més democràtica i oberta i el que estem fent o diem que fem en aquesta matèria: cap govern de cap país de la Unió Europea ha complert amb el compromís d’acollir el nombre de migrants que van dir que acollirien.

Apel·la al públic en aquest sentit o és una reflexió que es deixa a l’aire?
Es tracta d’explicar la història del senyor Linh. El veritable protagonista d’aquesta història no és ni l’autor ni el director ni l’actor. És algú que ho té tot, des del punt de vista més advers però que, a lla vegada, ens brinda la possibilitat que aprenguem d’ell: de la seva humilitat, la seva generositat, el seu compromís amb la vida… No només expliquem la història d’algú sinó que també ens serveix perquè tots nosaltres prenguem una bona referència d’una actitud vital molt útil.

És una persona molt optimista, el senyor Linh?
És algú que està vinculat a la vida de manera natural i per això està bé. El director sempre em deia que, en cap dels personatges ens havíem de posar en la posició de víctima perquè el senyor Linh no es victimitza mai: sempre mira què pot fer en funció del que li està passant. És algú irreductible: malgrat tenir moltes dificultats, el senyor Linh sempre s’agafa a la vida, encara que es presenti de manera complicada.

Com ha estat el procés creatiu? És una obra que s’ha fet a altres llocs d’Europa, no?
Sí, és un projecte europeu precisament per la seva temàtica, El Guy Cassiers, quan llegeix la novel·la es queda totalment impressionat per l’impacte que li produeix i decideix, no només fer un espectacle sinó que aquest pugui arribar a l’espectador en llengües diferents, per un sentit de servei. Hi ha un actor que ho va estrenar en flamenc, ara n’hi ha un que també l’està fent en francès, un actor que ho ha fet en anglès i jo que ho he fet en castellà i català. Ens vam trobar tots a Brussel·les i ens vam conèixer i va ser molt bonic perquè ens vam adonar que el personatge no és de ningú i que l’important no és l’actor sinó que el més important és el senyor Linh i nosaltres som només vehicles per transmetre el seu missatge.

Tens experiència fent monòlegs. Com has viscut aquesta experiència aquest cop?
Cada vegada és diferent. Fa quaranta-sis anys que treballo als escenaris i he fet tres monòlegs però els dos últims han quedat una mica junts. Aquí quan estic a l’escenari és una història que comparteixo amb el públic i sempre em sento molt acompanyat. A més faig com que toco uns instruments i hi ha un joc de càmeres molt subtil i poètic creat pel diretor i això m’obliga a ser molt precís perquè tot això funciona. Ha estat un projecte molt mesurat però alhora amb una vessant molt humana perquè Cassiers, a part del seu talent, és un ésser humà exquisit. Treballar amb ell ha significat créixer i conèixer una manera d’estar a l’escenari diferent perquè ve d’una altra cultura, hi ha elements molt poètics. Mai havia tingut l’oportunitat de treballar d’aquesta manera.

Hi ha algun detall tècnic que puguis destacar?
Hi ha una pantalla que juga un paper important dins de tota la poètica de l’obra. Que forma part de la singularitat i les propostes que fa Cassiers. Poques vegades he vist que aquests elements agafin un protagonisme al costat de l’obra però aquí està integrat. En aquest cas, està al servei de tot el que s’està explicant.

Vols afegir alguna cosa més?
Destacar que és un projecte sorgit de la coproducció del Festival Temporada Alta i el Teatre Lliure de Barcelona, amb el teatre Toneelhuis, on el Guy Cassiers treballa.

Back To Top
Search