skip to Main Content
“Manacor Ha Sortit Sempre Molt Escàpol De Les Pestes”

“Manacor ha sortit sempre molt escàpol de les pestes”

Albert Carvajal ens parla de l’afectació que han tengut al llarg de la història les diferents epidèmies de pesta. Especialment mortífera va ser la de 1591, de la qual sabem que va matar més de deu frares dominics.

“Hi ha una teoria històrica no admesa per molta de gent que diu que la història és cíclica, que una cosa que ja ha passat en el passat, torna. I aquesta teoria és ben certa”, qui parla és Albert Carvajal, que ha estudiat les pestes i epidèmies diverses que ha patit Manacor al llarg de la història. Per Carvajal, “pareixia que una pandèmia d’aquestes característiques no s’havia de tornar a donar en el nostre temps”. L’historiador manacorí ha fet una recerca aquests dies per refrescar la documentació de què disposava sobre les diferents pestes, i hi ha una cosa que li ha cridat poderosament l’atenció: “Tots els hospitals de les illes tenen qualque ingressat per coronavirus, però el de Manacor no en té cap de declarat oficialment (al tancament d’aquesta edició ja es parlava d’almenys dos casos, una dona de Sant Llorenç i un metge de l’Hospital de Manacor). I resulta quesi mires totes les pestes que hi ha hagut a Manacor els darrers mil anys veus que n’hem sortit sempre molt escàpols”.

Sense constància documental
Tot i que no n’hi ha constància documental pel que fa a Manacor, la primera pesta de què es té constància és de 1230. La segona important, la del 1348, “és la pesta negra que va afectar tot Europa, Mallorca va perdre prop de 15.000 habitants, que suposava entre el deu i el vint per cent de la població d’aleshores”.

La tercera gran pesta registrada a Mallorca coincideix amb les Germanies (1521-1523). Segons explica Carvajal, aquesta pesta “va finalitzar ‘miracuolosament’ perquè arribà a Palma una relíquia del braç de Sant Sebastià”. L’historiador afegeix que “el Gran i General Consell va tenir la brillant idea de crear una Comissió de Morbers, amb la finalitat de prendre mesures per evitar l’arribada de mals procedents de l’exterior. Per ventura els nirvis que hi ha ara no hi serien si s’hagués actuat de forma semblant”. Carvajal recorda que “a Mallorca tots els mals arriben importats i en aquell temps només podien arribar per mar. Per això aquella Comissió de Morbers es cuidava de vigilar les arribades de vaixells, amb guardes de mar, o de marina, que ocupaven barraques avui mig enderrocades i que tenien per objecte, juntament amb els torrers, de vigilar i controlar els vaixells i embarcacions que venien de fora”.

Aquests dies hem recuperat la paraula quarantena, en el sentit d’aïllament d’una persona infectada per evitar que pugui empeltar la malaltia a la gent de prop. Albert Carvajal recorda també que “les quarantenes ja s’havien establert en el segle anterior. Ara són dues setmanes per a nosaltres, però en aquell temps, com diu la mateixa paraula, eren quaranta dies”. Així es va establir a partir del 1475.

Més de deu frares morts el 1591
“La primera pesta de la qual tenim constància que va afectar Manacor és de 1591. Va ser una epidèmia de febres contagioses que no havia tengut gaire repercussió a nivell illenc, però sí a Manacor. No tenim constància documental de quants de morts provocà, però sí que sabem que infectà vint frares del convent de Sant Vicens Ferrer, dels quals en moriren més de la meitat”, Carvajal explica que molt segurament s’havien infectat “després de prendre la iniciativa d’auxiliar els malalts”

L’era moderna, més benèvola
La primera pesta de l’era moderna va ser el 1652. “Com la resta de pestes, arriba per mar, amb un vaixell carregat de teles procedent de Catalunya i que amarrà al Port de Sóller. D’allà s’escampà per infinitat de pobles, dia rere dia. A Alaró hi moriren 360 persones, a Petra, 370, a Inca, 2.741. Però en canvi a Manacor curiosament no hi va morir ningú”. Carvajal explica que en aquesta ocasió es va fer un hospital a les cases de Son Moix per a tots els sospitosos de patir la malaltia. I altra vegada com a Palma antigament, “es va implorar la figura de Sant Sebastià. Quan va acabar el contagi, es va atribuir la sanació a la intercessió de Sant Sebastià, que d’aleshores ençà, cosa que molta de gent no sap, té l’honor de ser el segon patró de Manacor, en recordança d’aquell fet”.

Ja en el segle XVII, concretament el 1720 arribà la pesta de Marsella, el darrer brot de pesta registrat a França. Una vegada més, “s’havia estès amb vaixells de roba, concretament de seda, per tota la Mediterrània”. La Comissió de Morbers es preocupà de protegir l’illa i a Mallorca no hi va morir ningú.
1820, el cas d’en Parragó
En canvi, sí que fou mortífera la pesta de Son Servera del 1820, de la qual ara es compliran 200 anys. Aquesta pesta “només va afectar la zona de Llevant, gràcies a la privació de moviment de persones per part de la Junta de Sanitat”, diu l’historiador. Així i tot, les dades a la zona de Llevant són esfereïdores. Artà va perdre el 40 per cent de la població, i Son Servera, el 60, amb afectacions també a Sant Llorenç i a Capdepera. A Manacor, relata Albert Carvajal, “hi hagué el cas de Mateu Rosselló, Parragó, que vivia a Son Servera. La seva dona va ser una de les primeres víctimes de la pesta. Parragó va botar el cordó sanitari i quan arribà a Manacor es va trobar malament. L’obligaren a fer quarantena. Mateu Rosselló moria tan sols una setmana, i també perdia la vida un dels dos guardians que l’havien custodiat”. Aquestes foren les dues úniques morts del 1820 a Manacor.

En aquella pesta hi ha l’origen del cementeri de Son Coletes. “Manacor no tenia cementeri, i aquella pesta va ser el motiu principal pel qual s’habilità el terreny de Son Coletes, un lloc allunyat de la vila, i a prop de l’ermita, un espai que servís de llatzeret si hi havia noves infeccions”.

“Alerta, en aquesta casa hi ha pigota”
Per acabar, Carvajal recorda també que a final del segle XIX hi hagué brots esporàdics de pigota. I de fet, “encara hi ha gent que conserva cartells que diuen ‘Alerta, en aquesta casa hi ha pigota’”.

Pura sort
Per Carvajal “si visquéssim als segles XVI, XVII o XVIII atribuiríem la manca d’infeccions a Manacor a la intercessió divina. Amb la perspectiva del selge XXI i amb visió històrica, i sense saber gaire bé si els aires de Manacor són més bons o no, jo diria que aquesta baixa afectació va ser pura sort”, diu l’historiador per acabar recalcant que “les mesures que es prenen avui ja es prenien fa dos-cents anys i la gent s’esforçava com podia per evitar que s’estengués la malaltia”.

Back To Top
×Close search
Search