És un dissabte qualsevol. Ets a ca teva. Fas feines a la casa, dins la cuina. Tens obert pertot. Torna a fer calor, aquests dies, mentre esperam la barrumbada setembrera. De sobte, t’envesteix una ferum inconeguda, intensa, que arribes a creure que serà insuportable. Recordes que despús-ahir menjàreu llampuga, i que potser les espines són dins el fems, que encara no heu tirat. Mires el poalet de l’orgànic, i sí, que fa olor. Són prop de les vuit, el dia encara no sap si vol fer fosca, però te’n vas al contenidor de l’orgànic i tires les restes d’espines. Però quan tornes cap a ca teva, l’olor torna a venir amb tu. T’atures. Alces primer el taló esquerre, i el mires. Alces després el dret. I res, cap resta d’excrement caní que puguis haver trepitjat entre el portal de ca teva i el contenidor. O d’ahir, quan anares a caminar.
Tornes a entrar i vas cap al vàter, t’abaixes els calçons, mires els calçons blancs, i els veus nets i pulcres, posats d’avui dematí. Et tornes a torcar, no fos cosa que quedàs qualque cascarrulla, però tampoc. Tota la casa put. Surts al corral a veure si pots alenar una mica amb llibertat. I pitjor. Una olor agra, àcida, insistent, t’aclapara. Veus que la cussa ha defecat damunt el trespol i lleves l’excrement. El tanques dins una bossa, i li fas un nuu.
L’olor t’acompanya i arribes a creure que ets tu mateix, que et descompons per dedins i per defora i esdevens una massa disforja de carn podrida i excrements. Obres el mòbil i veus la notícia: Manacor torna a fer pudor.
Arribarem a ser com els de Vic, que viuen tot l’any amb els narius inundats d’olor de porquim podrit? Diuen que són les restes d’una granja de polls, excrements, restes d’aviram, butzes, que tiren pel redol de Son Suau. Ja els varen inspeccionar. Però ara, qui sap perquè, el teu poble torna a pudir d’una manera pertinaç i autoritària, com la sequera franquista. Quan arribarà, la revolució de les bones olors?
