Aquests dies d’advent que fa un temps com de primavera m’he trobat immers en una situació bastant trista però al mateix temps instructiva, alliçonadora. Resulta que em vaig embolicar en una polèmica política a partir de comentaris que m’arribaren i no vaig contrastar. Aquesta és una època en què la veritat és mala de corroborar. En filosofia es parla de la postveritat, dels biaixos cognitius… És fàcil que les xarxes socials t’emboliquin de bon de veres. La gent s’estira el monyo i esmola les puntes de les fletxes i venga sabatades per amunt i per avall asseguts davant un teclat.
I vet aquí que, per espassar-me les penes i posar les coses al seu lloc en l’escala d’importància vital, avui he anat a fer un volt pel cementiri on tenc enterrats el meu pare i la meva padrina paterna. A la tomba de mon pare he trobat una flor de Nadal que no fa gaire degué dur ma mare. La seva vermellor feia una lluentor preciosa davall el cel blau i assolellat. Quan m’allunyava de la tomba caminant cap al portal del cementiri he sentit la mateixa sensació que quan, havent estat enamorat, he sentida en allunyar-me de la persona que estim. És com un enyorament molt mal de definir perquè sintetitza la vida i la mort. Estimar és la vida i la mort petita és com tenir un peix dins la boca que no pot nedar en una mar de besades. Just sortint del cementiri m’he returat davant una tomba amb un epitafi que és el que dona títol a aquest escrit: manteniu-vos units. És la tomba d’una jove mestra que va morir ja fa devers vint anys, nomia Jacinta, la record bé i amb tendresa. El poble ha canviat, canvia tant que em pens que ja conec més gent passejant pel cementiri que per la plaça del poble.
Volia parlar d’esperança i parl dels morts i el cementiri? Potser perquè m’he adonat que, per molta postveritat i xarxes escampadores de misèria, guerres, rearmament, immundícia… queden sempre algunes llavors que ens portaran a alguna espiga d’ordi o de blat. Bàsicament per fer el pa de compartir. Fer el possible per ajuntar gent, per sentir l’amistat i l’estimació; això és el que hauria de ser Nadal. I és de lamentar que no facem un esforç per capgirar la tendència de tenir més bo de fer tirar pestes que de dir t’estim. En general, l’escrit que he fet és com un propòsit d’any nou. Si serveix a algú ja estic content.
