Tenint en compte que el Govern de les Illes Balears ha decidit prohibir la celebració de les festes populars a Mallorca, aturam les ganes i el temps de gaudi per mirar, analitzar i entendre la festa de Manacor: Sant Antoni. Més que un simple entreteniment, les festes populars són expressió viva del poble que camina fora aturall, un petit món que pareix a vegades que vessa de certeses i contradiccions. Parlam amb Marcel Pich, antropòleg i periodista nouvingut a la ciutat de Manacor i amb l’historiador Antoni Vives, professor d’història a la Universitat de Barcelona, sobre el relat humà que hi ha rere d’aquesta festa tan nostrada.
Abans de res, et consideres santantonier?
Enguany he començat a viure a Manacor, però he de dir que durant els darrers deu anys he anat cada any a les festes de Sant Antoni. Conec la festa i som molt santantonier de fa temps.
Des d’un punt de vista antropològic, que entendríem per festes populars?
Una festa popular es pot definir com aquell esdeveniment que s’escapa del control del poder instituït. Tothom sap distingir que passa els dies de Sant Antoni, té un protocol, unes normes, unes regles i convencions socials, però que s’escapen del poder instituït. És fàcilment apropiable per la gent i cadascú la viu a la seva manera. En aquest sentit, Sant Antoni a Manacor és per ventura de tots els que se celebren a Mallorca la que té un component més popular, flexible, adaptable i versàtil per la gent.
Quines similituds trobaríem amb la resta de festes arreu de Mallorca?
La primera és que hi ha molta gent que s’hi identifica. No podem parlar de festa sense assenyalar aquest component identitari. Segon que són divertides i tercer, que formen part d’un calendari festiu. El component identitari és clau per entendre les festes.
Per tant, és bàsic el component identitari…
Les festes populars ens donen certesa perquè les ubicam al calendari, sabem quan són, que les hem de preparar i les hem d’organitzar. Són col·lectives i per això ens hi identificam. El fet col·lectiu és molt important sobretot en el temps que corren amb l’individualisme i la societat líquida -com diuen alguns sociòlegs. Possiblement les festes populars són l’expressió col·lectiva més important que tenim actualment, són una cita obligada de col·lectivitat i per això transmeten certesa. Feim festes perquè ho necessitam, perquè necessitam socialitzar i divertir-nos. Per altra banda, també hi ha una subversió de l’ordre. Rompem amb la rutina sense sortir d’ella, les festes formen part d’un calendari i una rutina amb moments catàrtics.
La festa de Sant Antoni reflecteix la nostra col·lectivitat?
No crec molt en l’essencialisme de com és o no és un poble. La festa de Sant Antoni és una expressió de com pot arribar a ser el poble aquell dia. Una de les coses més interessants d’aquesta festa a Manacor són les diferents formes d’apropiar-se-la. A Manacor hi conviuen moltes identitats: de magrebins, de llatinoamericans, col·lectius d’extracte pagès, de migrants espanyols i tots han acabat fent-se seva la festa i això és preciós. Et pots passejar pels carrers de Manacor i veure com es viu la festa amb aquesta diversitat fora que perdi gens d’originalitat.
Estàs d’acord que la festa té una funció cohesionadora?
Pens que en allò teòric existeix un discurs compartit per la gran majoria de gent que sent que la festa l’uneix amb la resta del poble. Apareixen narratives i discursos aquest dia que diuen que el dia de Sant Antoni és el dia de tots els manacorins i que tots som germans, un relat de germanor col·lectiva que no deixa de ser un relat. Per altra banda, hi ha un fenomen dins la festa com són les glosses, la poesia oral que es veuen als foguerons. Hi ha més comunicació intergrupal aquest dia, i la glossa permet això. Es desplega el sentiment de col·lectivitat manacorina i a Sant Antoni arriba en la seva màxima expressió.
Podem entendre la festa com un fet universal que té les seves particularitats a cada societat?
El fet social de la catarsi col·lectiva amb elements folk com el foc, els dimonis, el llegendari popular, la celebració conjunta i l’apel·lació a la col·lectivitat ho veim a totes les societats. Totes comparteixen elements com la música, per exemple, són elements interculturals que es donen a totes les cultures del món i que tenen a veure amb el fet festiu i la idea de subversió de l’ordre, la sàtira política i social, de cert tint carnavalesc… La festa hi és arreu i comparteix aquests elements. Parlam de societats majoritàriament urbanes, Sant Antoni és una festa urbana que es desenvolupa en un entorn urbà dins el món occidental.
I alhora canvia en el temps…
Clar, si fos estàtic, possiblement la festa hauria mort. Sant Antoni no és un aparador, és una festa participada i viscuda que canvia cada any. El dinamisme és una cosa intrínseca de les festes, de la incorporació de nous elements.
Així i tot, dins Sant Antoni segueix existint el debat no resolt de la participació de la dona, quina creus és la raó?
És evident que les festes com la vida mateixa són producte de les tensions de diferents segments socials. Així com en la vida o al parlament o una comunitat de veïnats hi ha gent conservadora i progressista i a les festes populars passa el mateix. Hi ha gent que vol perpetuar certs elements perquè creu que si no es desvirtua l’essència de la festa i hi ha gent que pensa que l’essència de la festa és el canvi. Per exemple, dins les dimònies opera una lògica progressista de la festa. Aquesta visió és totalment legítima que la conservadora, aquella que diu que alguns elements de la festa no s’han de transgredir. La festa, al final, és el resultat d’aquestes postures en disputa. Ara bé, jo personalment pens que la gràcia de les festes són la seva adaptabilitat, crec que acabarem veient dones fent de dimoni gros, és inevitable i necessari.
“La festa de Sant Antoni s’ha convertit en un capital simbòlic que tothom vol conquerir”
Antoni Vives ha investigat la festa de Sant Antoni durant el segle XX , passant pel franquisme i la transició fins als noranta. Com explica, als seixanta la festa quasi va desaparèixer fins que als setanta i vuitanta va començar a agafar importància. Eren unes festes de barri poc mercantilitzades, descentralitzades i participatives i on la figura del Patronat era poc coneguda, “anaven de dalt cap a baix”, afirma. De fet, seguir els dimonis era una activitat secundària. Durant els noranta, torna haver-hi una davallada i a l’entrada del segle XXI la festa fa un gir conservador. Existeixen nous aires que pretenen canviar-ne el sentit original i la població respon seguint un dels elements principals que ara defineixen Sant Antoni: els dimonis. Com diu Vives: “aquí va acabar triomfant un nou model de festa”, un model massificat, centralitzat, passiu, i on pren protagonisme el Patronat i la Colla de Dimonis. “La gent –diu Vives- consumeix la festa”. Per altra banda, afirma que actualment “la festa de Sant Antoni s’ha convertit en un capital simbòlic que tothom vol conquerir”. Sant Antoni ha agafat importància a Manacor, apareixent figures com l’Assemblea Antipatriarcal i els Amics de Sant Antoni. Davant el debat de la democratització i la participació de la dona, Vives aposta per la descentralització la festa, no donar importància al Patronat i la Colla i que cadascú faci la seva, tornar al “de baix cap a dalt”. Alhora, s’han d’impulsar les glosses, els foguerons o les carrosses, activitats que fomenten la participació activa i que estimulen el teixit social, ja que “abans la festa empoderava la gent i ara les pràctiques festives són més estètiques”. “Crec personalment que amb el procés de democratització i conquestes hem de crear teixit social, la festa l’ha de fer el poble i no el Patronat”, conclou Vives.
