L’han sentit grunyir a la llegua, quan el mataven a un bocí de terra de Vilafranca. Un porc negre faixat. 180 quilos. I la sang, que l’ha donada tota, entre la boira de ses Basses.
L’esperen mort a Son Carrió, a can Confit, un estol de cosins. L’amo és en Rafel; la madona n’Aina. “Però de vegades només hi ha la madona”, diuen. “La majoria!”, diu un altre. De família matancera, de malnom, ells són Massots, elles són Verdes. “Sempre ha estat així”, diuen. Fills de set germans, és la primera vegada que maten un porc sense el tutelatge dels “vells”, que també són a la matança de can Confit, per donar una mà, “si l’han de menester”.
“El meu repadrí el va passar a un fill seu, i aquest a un conco de mon pare, i el conco a mon pare, i mon pare a mi i jo al meu fill”. Martí Gomila és el conco de Toni Gomila. Sí, és aquell del xandall del Mallorca. El que surt a Acorar, i el que conta la història de l’acorador secular de la nissaga de Son Ramon. “L’has de matar, tu?”. “Si m’has de fer fotos, no m’agafis d’esquena, que duc la granota d’en Melchor Mascaró”, diu.
“Me dónes la d’afaitar?”. El crit que arriba és del seu fill, que és en el tall d’homes que fan el porc net. “Ha sortit de Son Ramon, en Toni Xavier. A un que li agrada la feina, s’hi aferra”.
Martí Gomila conversa pausadament. “Un bon matador ha de tenir pols i ha de saber on ha d’acorar”, diu. El tio Martí, com li diuen aquí tots els nebots, queda a un costat mentre fan el porc net i el desfan en peces. “No m’hi posaré, perquè quan més n’aprens és fent la feina. La primera vegada les cames em tremolaven”, diu. Només acudirà a l’auxili dels joves si els veu apurats. “Tio Martí, tio Martí!”. I s’acosta a la banqueta. En Sebastià, un dels qui obren el porc avui, està avesat a fer feina amb el porc penjat i no veu per on ha de desfer els budells. Tres o quatre dels joves s’aboquen damunt el costellam obert mentre en Martí de Son Ramon separa vetes i regruixos. I en un no res el budellam és damunt el canyís tapat de fulles de col.
De damunt el portal de la casa, dóna ordres n’Aina, amb els morros pintats, perquè anit passada tenien unes noces. És la madona de la casa. I hi sap fer, de madona. Amb quatre crits nets i lluents emboca el personal a cada racó per fer la feina. “Vatuadell”, li diuen, “sortiran vermells els budells avui, amb els morros tan pintats”. I venga a riure!
“Cerals, figues, ciurons, favó, farina d’ordi, així es puja un porc ben alimentat”, diu Martí Gomila. “Si els donen aquest menjar no poden fer el colesterol que diuen que fa el porc”, afegeix.
Mentre les feines es fan, un preadolescent juga tot sol amb una pilota. Altres infants es miren la tasca dels matancers entre sorpresos i empegueïts.
“Budellereeees”, criden. “Només faltaria que les velles haguem d’anar als budells! O no són les matances dels joves?”, diu na Bel, una altra de les cunyades de Martí Gomila.
“Heu de fer manegots?”, “on he de posar la màquina de capolar?”, preguntes de logística per organitzar la feina. “Si és sanguinós al botifarró”, “el greix fluix al saïm”, “això és fort, que no ho veus? A la sobrassada!”, diuen els més instruïts als novells.
Les matances dels Massots i les Verdes són modernes, novelles, convocades per whatsapp. “I si feim unes matances, i si en feim unes?”. En Sebastià envià una foto de la ventrada amb el mòbil i digué: “Triau porc”.
Arriben els més vessuts. Una de les darreres d’arribar, es presenta amb ganes de guerra: “Als porcs els posen un nom, quin nom li heu posat, a aquest, Puigdemont? Putxi!”, i riu tota sola. “Calla, que si li diuen Puigdemont, n’hi haurà la meitat que no en voldran”. Un altre replica: “No tragueu el tema que hi haurà França i Espanya, si s’hi posa el sector radical”, tot referint-se als més conservadors. També arriben, ja grandia, els més joves, camiseta de Sant Antoni, arracades a cada orella, ressaca a cada alenada. “Anau al forn a dur les ensaïmades!”, comana la madona.
Mentre ja capolen tota la carn triada entre sobrassada i botifarró, les budelleres fan la seva feina. Les velles, la fan. Separen els budells, i els buixen amb aigua teba. I després, una passada d’aigua clara per llevar el llim, i vinagre, i farina. I venga passades. Una joveneta s’ho mira amb mala cara: “Aquí no hi ha res que faci oi, això és el més bo de Mallorca”, li diuen.
“No doneu ossos de porc als cans, que no els és bo, els restreny!”. “Collonades”, diu un altre: “A nosaltres també ens restreny i ens ho menjam!”.
“He posat els ossos a bullir”. “I els has fermats amb una cordeta?”, li demanen. “No…”. “Els teus collons…”.
Galletes arrissades, herbes, mesclat, ensaïmada, tot fa paret abans de pastar la sobrassada. El moment és apassionat. Crits. “Au, Pep, a pastar, fins que te suï la regata”. I s’esdevé el miracle de la carn que torna vermella. I venga a tastar. “I és bona!”, “no li falta gens de sal… pensau que no perd, com els botifarrons”.
Mentre la deixen eixugar, paren taula, escalden les sopes, preparen el frit de la sang. Trenta-cinc a taula, som.
Passen les dotze. Na Nati, una de les cosines, recorda que “aquestes matances s’han fet gràcies a Acorar”, i en Pere en llegeix, sota l’atenta mirada del tio Martí, un fragment. Els crits ara són respiració acompassada. Les rialles dels ulls són vidres trencadissos, tremolosos. S’acaba la lectura, i aplaudeixen. “Que lo que un porc uneix que no ho separi la família!”, diu en Pere.
“Sí, sí, aquí tothom seu, però el saïm s’ha de colar”, n’Aina, la madona, altra volta controlant els tempos.
I tothom torna a la feina. Una torre moderna fa música: “Losing my religion”. Però els Massots i les Verdes no la perden, la religió del pebre bord i el pebre bo, la litúrgia de la sal i els ossos, l’eucaristia de la sobrassada i el botifarró. Culanes, pultrús, bufetes. I venga a omplir sobrassades. Manades desfetes, la meitat de la quadrilla comença a fer ormetjos nets. A la cuina, les “velles” fan l’arròs. El dia és curt, la fosca vol venir. Però la feina va a bon ritme.
Bullen els botifarrons. Bull l’arròs a la cuina. I les posts estan preparades per fer les partions. Sobrassada per a tot l’any. Botifarrons gustosos, i foie-gras i tot, que han fet, perquè són uns moderns. Estenen la perxada i se la reparteixen entre rialles i retrets graciosos.
Dinen tard, d’un arròs que fuma amb pipa i se senten orgullosos de ser qui són, de ser d’on són, de ser com són, conscients de la transcendència tel·lúrica de l’acte d’avui, tranquils de servar el testimoni dels “vells” que els han ensenyat i que avui els han assistit.
Ha anat tan bé que han quedat tots convidats per tornar-hi l’any que ve. Massots i Verdes, matances modernes a can Confit de Son Carrió.
(Podeu ampliar la informació d’aquest reportatge a la versió impresa del Cent per Cent que trobareu als punts de venda entre dia 24 i dia 30 de novembre amb més fotos i tres entrevistes més sobre matances d’ara i d’un temps)
