Enguany que es compleixen 30 anys del genocidi a Ruanda, com molts recordareu les imatges impactants que podíem veure per la televisió d'aquesta matança humana l'any 1994, hem volgut entrevistar al pare Melcion Fullana Riera, que es trobava aleshores enmig d'aquest drama humà. Va néixer el dia 27 de juny de 1937 a la possessió manacorina de Son Llunes, de vint quarterades.
Com recordau Manacor quan éreu infant?
Quan era infant Manacor es resguardava de tot el que havia passat amb la Guerra de Franco. Qualsevol cosa era secreta, perquè hi havia la por de desaparèixer si deies res que no agradàs als qui comandaven. Si qualcú xerrava la Guàrdia Civil el s’enduia a la presó i no el veien pus. L’endemà quan anaves a demanar-ne noves deien que els havien amollats, però els duien a Son Coletes, on queien mort dins les gavetes quan amb la metralleta els disparaven i llavors els tapaven. Mon pare sentia de dins Son Llunes els tirs de les metralletes. Hi havia homes que s’amagaven dins les casetes d’eines de fora vila, els cercaven i en trobar-los desapareixien. Molts de matins en obrir les portes de les cases de Son Llunes, a defora, hi trobaves qualque home que resava un parenostre pels difunts de la família. En veure’ls ma mare ja entenia que volien i sortia amb el pa i el trinxet per llescar-los dues llesques i llavors partien amb el pa eixut. De companatge no n’hi havia. Llavors era obligatori entregar el blat, però sempre la gent en deixava una mica per poder menjar. Adesiara compareixien dos guàrdies civils a Son Llunes, no amb la intenció de registrar res, sinó a demanar qualque sac de blat per poder ells menjar. A la possessió ja no vaig veure missatges ni, tampoc, tocar el corn per dinar. Cuinàvem una caldera de faves i en menjàvem tota la setmana. Hi havia la llibreta de racionament per anar a la botiga, on et donaven el que et pertocava en funció dels membres de la família. En aquell temps venien molts de murcians a Manacor a fer el servei militar al quarter de devora l’estació del tren. Quan es llicenciaven trobaven feina al poble i llavors duien la seva família a Manacor. El quarter de la Guàrdia Civil era dins el convent dels dominics, eren amables els guàrdies civils, però els falangistes ho tenien molt bo de fer matar, eren uns animals.
Em podríeu explicar una mica on vàreu estudiar?
Fins que vaig combregar vaig anar amb les monges curioses, llavors vaig passar a la Salle per estudiar cultura general, francès, mecanografia… En acabar ma mare no va voler que estudiàs perquè el meu germà no havia estudiat i vaig fer feina dos anys de foraviler a Son Llunes. Un missatge d’una possessió de veïnat quan em veia fer feina per la possessió em va dir que es pensava que seria missioner com un conco meu que ho era. Era molt llegidor, quan pegaven foc al forn i l’havia de guardar, en comptes de guardar el foc llegia.
Teniu qualque anècdota per contar de la vostra família?
Som família dels Cucos que eren famosos. Tant per l’ofici de ferrer com per ser mecànics de cotxes. Varen construir el camió que anava de Manacor al Port. Tenia un conco matern, un germà de ma mare que li guanyava de vint anys a ella, que era missioner de Sant Vicenç de Paül. Ell va estudiar al convent de la Missió de Palma, al Seminari de Palma i a París, perquè el meu padrí va emigrar a l’Alger i allà es relacionaven molt amb França. Aquest conco missioner va estar quaranta anys a la Xina, allà va construir orfenats per a infants abandonats, els quals subvencionaven les famílies riques xineses. En Mao li va fer la vida impossible i el va treure del país. Llavors va estar una temporada a París, després se’n va anar a València, a fer feina amb els gitanos, i finalment va tornar a Mallorca. Els diumenges anava amb mon pare, a Palma, a les carreres de cavalls i jo, mentrestant, aprofitava per anar a veure el conco i passejar-nos plegats. Quan era infant el rector Binimelis va organitzar una processó pel Domund i ma mare em va vestir de missioner per influència del conco i les germanes de mon pare em deien el missioneret i no m’agradava gens.
Com decidíreu fer-vos missioner?
A unes matances vaig conèixer una al·lota i em vaig enamorar. Ja pensava a casar-me. Tenia desset anys. Ma mare cada dissabte a vespre m’enviava a confessar-me. Un vespre en haver-me acabat de confessar, abans de colgar-me, vaig resar les tres parts del rosari i vaig agafar dos bitllets germans, en els quals en un vaig escriure sí i a l’altre no i els vaig enrotllar. Me’ls vaig posar dins la butxaca dels calçons i l’endemà diumenge vaig anar a missa i en haver combregat em vaig treure de la butxaca dels calçons un dels dos bitllets. Em vaig treure el que deia: sí, això suposava que me n’havia d’anar de missioner. En sortir de missa mon pare se’n va anar amb uns amics a la taverna i jo me’n vaig anar a ca nostra a contar a ma mare que me n’anava de missioner. En arribar a ca nostra mon pare va dir que ara no tendríem el meu germà Joan perquè s’havia d’entregar a fer el servei militar i ma mare li va respondre, ni en Joan ni en Sion, perquè se’n va a la Missió. Aquell mateix horabaixa ho vaig contar al conco missioner i tot d’una ja vaig començar al Seminari Menor dels paüls, al convent de la Missió, on estudiava tot sol llatí perquè a la Salle no n’havia estudiat.
Com recordau els vostres anys de formació com a frare missioner?
Llavors el meu conco va conèixer el pare Gaspar Munar de Pina, qui li va dir que en comptes d’estudiar a la Missió podria anar a Lluc, perquè els Missioners del Sagrat Cor al Santuari disposaven de Seminari Menor, Seminari Major i em podria ordenar, sense haver de sortir de Mallorca. Anàrem amb mon pare a Lluc a apuntar-me, en haver acabat una part de la formació a Lluc m’enviaren al Monestir de la Real a fer, durant un any, el noviciat i després en haver-lo acabat vaig continuar els estudis de Filosofia i Teologia a Lluc. M’ordenaren a la Seu, acompanyat de capellans del Seminari i altres frares.
I els vostres inicis com a frare dels Missioners del Sagrat Cor com foren?
El primer destí on m’enviaren va ser a Santo Domingo, a la República Dominicana, però no hi vaig anar perquè vaig dir que allò no eren missions, ja que feia sis-cents anys que eren cristians i, d’altra banda, pensava que no em coneixia a mi mateix. Tenia por de no desbaratar-me, volia saber qui era. Llavors demanaren voluntaris per fer una fundació a Àfrica i em vaig oferir. Vaig anar l’any 1965, amb un company que ja havia estat a Santo Domingo, a Ruanda. En arribar ens varen separar i a mi m’enviaren a Suïssa, durant un any, a estudiar francès per poder-me comunicar a Ruanda. A Suïssa cada dia anava a dir missa a un convent de monges. Mentre estudiava a Lluc ens pegàvem per llevar-nos les temptacions, tant amb les disciplines, que era un manat de llenderes amb nus, com amb silicis, que els duies tot el dia clavats dins la carn i t’encetaven les seves pues. Jo duia el meu silici i les disciplines dins la maleta en partir a Ruanda, però a París vaig posar els meus instruments de tortura dins un paquet i els vaig tirar dins el riu davant la catedral de Notre-Dame.
Com va ser la missió que vós trobàreu a Ruanda?
M’enviaren a una missió de Ruanda, on vaig coincidir amb cristians que eren a fundar una comunitat de Taizé, en aquesta mateixa comunitat hi havia un seminari menor, diverses comunitats de monges i una escola de formació del professorat. Jo anava amb cotxe a les diferents sucursals de la missió, on la gent estava dins barraquetes, hi havia una capelleta i una escola. Eren molt pobres. En aquestes sucursals deia la missa per categories: un dia per als homes, un altre per a les dones, també per als joves i les al·lotes. Les al·lotes venien els dissabtes i llavors quedaven a fer net. Allà visitava les famílies que em consideraven un membre més, les quals em contaven els seus problemes com ara de violència de gènere, d’alcoholisme. Vaig arribar a saber tots els secrets familiars. Era una figura de mediació, no donava consells, era un suport familiar que donava categoria a la família. En una missió amb els malalts de poliomielitis fabricaven ràdios, en una altra feien puros. A Ruanda quan es casava una parella el rei belga els regalava un terreny. Els belgues s’endugueren el rei a l’exili, mentre que la reina, la mare del rei, estava refugiada en una missió i em va ensenyar la llengua de la cort. En arribar vaig fer amistat amb ella i fins i tot va escriure una carta a ma mare. A Ruanda també vaig estudiar una micona de ruandès.
Com recordau la solidaritat manacorina a Ruanda, mentre éreu allà?
De les escoles i parròquies de Manacor varen recollir 1.500.000 pessetes, amb les quals vaig construir una escola a Ruanda. D’altra banda, l’Ajuntament de Manacor em va regalar tot l’equipament mèdic necessari per arrabassar queixals. Un dentista manacorí em va ensenyar l’ofici i feia de dentista, posava les injeccions d’anestèsia, administrava els calmants…Allà també repartia pastilles per combatre la malària. La vaig patir i en tornar a Mallorca encara vaig tenir febre durant deu anys.
L’any 1994 es va produir el genocidi. Vós éreu allà, com el vàreu viure?
Molt malament. Em vaig trobar enmig del genocidi entre els hutus i els tutsis, que va esclatar el dia 14 d’abril de 1994. Ruanda es va independitzar de Bèlgica, arran d’això després de la monarquia s’establí una república, a la qual el nou govern ruandès volia mesclar els hutus i els tutsis. Els ruandesos investiren un president hutu, mentre que els tutsis, que durant la monarquia, tenien autoritat en el govern i s’exiliaren quan es va constituir la república.
De les ràdios locals durant mesos s’incitava a la violència contra els tutsis. Tothom va rebre en aquesta guerra hutus, tutsis i fins i tot, també, mataven els hutus més moderats. Un matí en aixecar-me vaig veure que sortia fum de les cases de prop que havien cremat i els tutsis i els hutus moderats vengueren a refugiar-se a la missió. Els tutsis eren majoritàriament ramaders, mentre que els hutus agricultors, llavors hi havia un grup minoritari que eren els pigmeus, que no es ficaven amb res, que eren caçadors. Vaig viure el genocidi ben devora la porta de l’església d’on sentia de defora tots els gemecs de la gent que moria. Quan ja no vaig sentir gens de renou de dins de l’església, vaig entrar i la vaig trobar plena de gent morta i per allà dedins hi havia homes que cercaven de dins la roba dels difunts les seves pertinences més preuades. Era plena de lladres que giraven els difunts per robar-los. Llavors em vaig amagar i dos m’agafaren per demanar-me doblers i els en vaig donar i m’amollaren. Quan va esclatar la guerra de l’ONU varen venir a rescatar tots els estrangers de Ruanda. Vàrem decidir que repatriassin només les monges, perquè vàrem pensar que si ens quedàvem per ventura no matarien tanta de gent i jo em vaig amagar en un bosquet prop de l’església. A mi no em cercaren per matar-me. Els capvespres els dedicava, durant el genocidi, a omplir coves de medicaments i els matins repartia menjar i medicaments.
Com vàreu sortir del conflicte?
El batle de la missió em va dur a un quarter perquè els soldats em donassin una mà i em duguessin a l’aeroport per tornar a Mallorca. A l’aeroport no hi havia avions, però en trobàrem un d’espanyol, un avió de guerra carregat d’armes i de tancs, un avió Hércules, en el qual em deixaren pujar i em dugueren a Nairobi. A Nairobi em va rebre l’ambaixador espanyol, em va atendre i l’endemà de tornada a Mallorca, passàrem per Roma, on durant uns dies una família em va cuidar. En arribar a Mallorca me’n vaig anar a Lluc i em vaig oferir al bisbe Teodor Úbeda per fer feina i ell em va enviar a Ariany. Em va demanar que tengués paciència, perquè en vuit anys havien baratat nou vegades de rector. Quan vaig tenir setanta-cinc anys vaig presentar la renúncia de les tasques sacerdotals, però el bisbe em va demanar que continuàs a Ariany i que procuràs tenir una bona salut, que per sort de moment no em puc queixar, i que estigués tranquil. Durant una temporada vaig compaginar les parròquies de Maria de la Salut i Ariany. A Ariany dic missa cada dia i venen feligresos de Sineu, Maria i d’altres bandes.
Heu tornat a Ruanda de llavors ençà?
Després del genocidi vaig demanar no tornar-hi, perquè amb tot el que havia passat i viscut no em veia amb forces. En commemorar els 50 anys de la Fundació, no hi vaig voler anar perquè no estava per festes ni celebrar res. Mentre era allà vaig construir un pou per abastir d’aigua a la comunitat. Precisament, en aquest pou s’hi tiraren morts del genocidi. Ara aquest pou és el monument nacional del genocidi, un pou ple de cossos. Molts dels altres morts foren cremats. Encara guard la clau de l’habitació de la missió de Ruanda.
