Sebastià Alzamora és un habitual a Món de llibres. Aquesta setmana hi serà per presentar una novetat fins ara inèdita en la seva proposta literària i editorial. Alzamora ha aplegat en un sol volum deu contes que havia anat publicant, sempre per encàrrec, aquí i allà i que, per aquesta mateixa circumstància, havien esdevinguts introbables i, per tant, no accessibles al públic que els volgués llegir. L’acte tendrà lloc dissabte dia 13 de maig a les 12 del migdia.
Publiques normalment amb Proa i a un ritme d’una novel·la cada dos anys, més o menys. Ara, però sembla que aquest ritme i aquest costum s’han trencat. Edita el llibre Ensiola, i el recull sembla inserir-se dins el cicle biennal habitual… Explica’ns-ho.
El tema és que el llibre es diu “S’accepten encàrrecs perquè els contes que s’hi apleguen varen ser encàrrecs que se’m feren de diferents bandes en el seu moment. I de fet, el llibre mateix és un altre encàrrec que em va fer Guillem Frontera, que és el director literari d’Ensiola. A partir d’aquí ho vaig comentar a Josep Lluch, de Proa, que no hi va posar cap inconvenient. Pel que fa a la part de calendari… el llibre ha acabat sortint quan ha estat possible, després de jo retardar-ho al llarg del temps, perquè ha estat un procés una mica més laboriós del que en un principi em pensava. No es tractava només d’aplegar els contes i ja està. De fet, primer en vaig fer la recerca, fins a un total de devuit, després vaig fer la tria dels deu que han acabat sortint, i finalment els he treballat i els he revisat, tant que en alguns casos es pot dir que els he reescrit. Després he cercat un ordre i he mirat de donar-los una organització interna que tengués sentit, i tot això ha fet que hagin passat uns quants anys des de la primera vegada que en vàrem parlar amb Guillem Frontera.
No deu ser senzill que contes que han estat encàrrecs en situacions i motivacions diverses tenguin un fil conductor o un nexe d’unió. El tenen?
Els he trobat un nexe d’unió i per això em vaig quedar amb aquests deu i no amb uns altres. I això és curiós, perquè uns contes que havien nascut al llarg del temps, publicats en anys diferents fins a un recorregut de vint anys, presenten unes idees recurrents. Una és la desubicació dels personatges, s’expliquen unes històries sobre personatges que per un motiu o per un altre no encaixen en el seu entorn o estan fora de lloc. M’agrada molt la il·lustració que ha triat Guillem Frontera per a la portada. És un quadre de Filippo de Pisis on surt un peix fora de l’aigua. Els personatges són això, com peixos dins el rostoll, personatges que estan en un punt incòmode en relació amb el que els envolta. L’altre tema recurrent, que també hi és molt en els meus llibres, com en la literatura en general, és la mort. A cada relat sempre hi acaba apareixent.
Dius que els personatges se senten com peixos dins el rostoll, fora de l’aigua. Pot passar que surtin de l’aigua, no per la pròpia circumstància que els envolta, sinó per la condició de l’aigua mateixa, que esdevé pudenta, inhabitable?
A qualque relat passa això, o es pot llegir així. Hi ha un relat, que està en el centre del llibre i que és el més llarg, que es titula Història vertadera del peix Nicolau, que és una recreació pròpia de la llegenda del peix nicolau, que era un ésser fabulós que era mig home i mig peix, i que conta la història d’un personatge marginal que és marginat en un context que es podria definir com un context d’aigua estancada i podrida. Aquest conte el vaig escriure per encàrrec del Saló Nàutic de Barcelona, que el repartia en forma de llibret entre els seus visitants. És el que passa amb tots aquests relats, que havien tengut una difusió molt restringida, ja sigui com aquest, o també com els que es publicaren en revistes, digitals o llibres col·lectius. Històries amb molt poc recorregut, que havien estat poc llegides i a les quals ara molta de gent hi podrà accedir.
De vegades es diu que determinats contes poden haver estat novel·les fallides, o embrions de futures novel·les. És el cas d’alguna d’aquestes històries que ara presentes?
Si n’hi ha alguna que pugui ser embrió d’una possible novel·la, jo no en som conscient. No estan pensats així, i no els he mirat ni els he llegit així. Ara, la literatura és un poc imprevisible i no vol dir que alguna d’aquestes idees no la reprengui dins una novel·la. Els contes que he escrit han estat sempre pensats com a peces breus, com a contes, o com a gènesis d’una altra cosa. M’he adonat que el format breu m’agrada i que tenc ganes d’escriure més coses dins aquest format, però ara no per encàrrec, sinó pel meu compte.
Què té de diferent l’escriptura del conte respecte de la de la novel·la? Has de tenir pensat sempre un final trencador, que sorprengui?
La idea de la sorpresa la intent evitar, més ben dit, intent no capficar-m’hi. Si t’obligues a la sorpresa arriba que la sorpresa no s’esdevé. És com aquell que sempre vol fer gràcia, i arriba un moment, inevitablement, que deixa de fer-te’n. Un conte és tan divers com ho pugui ser un poema. Un conte pot ser qualsevol cosa. La seva raó de ser és crear una realitat amb un mínim de recursos lingüístics, perquè al final feim feina amb el llenguatge i amb la llengua. Amb un conte has d’aconseguir que hi hagi pocs elements en joc, i això contrasta amb la novel·la. El conte t’obliga a una gran condensació. I això és el que li dona raó de ser i ens du a un tipus de lectura diferent.
Ja per acabar, intuesc que tendrem novel·la de Sebastià Alzamora ben aviat… Ens ho confirmes?
Sí, i també´un llibre de poemes. Si tot segueix el seu curs tots dos haurien de ser per a l’any que ve. És el que tenc previst. L’impuls continua i esperem que no s’aturi.
