skip to Main Content

“M’interessava aquesta lucidesa especial del moment en què ho has viscut tot i t’estàs acomiadant del món”

Parlam amb Ione Atenea (Pamplona, 1985) llicenciada en Belles Arts per la Universitat del País Basc que el 2019 va presentar el seu primer llargmetratge, Enero, un retrat íntim, reflexiu i profund sobre la vellesa, el pas del temps i la vida de les seves padrines, María Jesús Alzorriz i Manuela Couso. El dijous 25 de març a les 18:30 tindrà lloc al Teatre de Manacor la projecció i col·loqui de l’obra amb Atenea, convidada per 39 escalons.

He de reconèixer que a mi sempre m’ha fet ganes fer una pel·lícula de la meva padrina, més que res, com un intent d’homenatge, en el teu cas quina va ser la motivació?

Molta gent em diu això. Crec que és obvi que les àvies són uns personatges molt interessants i de les quals es pot aprendre molt. Jo ja feia un temps que preguntava sobre les seves vides i a través de saber històries de la meva família i del meu poble de Galícia comprenia molt millor la seva història recent. En aquestes converses, que es feien mentre cuinàvem i altres, em vaig adonar que elles m’estaven transmetent un llegat i vaig decidir recollir aquest llegat amb la meva càmera. Al principi m’atreia molt el contrast que hi havia entre elles, les seves personalitats, les seves vides i el contrast que hi havia entre elles i jo i llavors vaig començar, sense saber molt bé que és el que estava buscant. A poc a poc em vaig anar adonant que el que m’interessava d’elles era el seu moment present, el seu moment final de la vida. El pas del temps és una cosa que sempre m’ha impressionat molt i m’interessava saber com és la vida quan aquest temps pràcticament s’ha acabat, quan tota la teva vida ja és passat, com viuen el present i com imaginen el seu futur.

A altres entrevistes dius que treballes per intuïció, en quins aspectes de la pel·lícula diries això va influir més?

Això sobretot va passar en el rodatge. Vaig començar gravant unes protagonistes majors que era urgent gravar. També crec que és una forma en la qual jo treball i en la qual en realitat m’agrada: per impulsos, per intuïcions i una mica deixant-me guiar pel desig de capturar unes certes coses. El rodatge van ser dos anys i durant aquest temps es busca la pel·lícula. Gairebé tot el que gravava era allò que intuïa que podia funcionar, que m’interessava. En realitat jo simplement gravava la nostra relació a casa i quan passaven uns certs esdeveniments com les festes del poble. Jo anava i gravava lliurement tot el que em venia de gust.

Com ha anat el procés de gravació? Es van adaptar ràpid a les càmeres? Hi va haver un canvi en la vostra relació?

La veritat és que es van acostumar en el minut un, la càmera va desaparèixer de seguida. No sent que la nostra relació canviés, el que va canviar va ser la vida. El que va passar és que volia captar el moment final de la seva ancianitat, però volia cercar els seus aspectes positius. També m’interessava aquesta lucidesa especial del moment en què ho has viscut tot i t’estàs acomiadant del món. Jo sentia que allà hi havia una cosa molt especial.

39 escalons es refereix a la projecció i col·loqui com un homenatge a la gent gran, que opines de com gestionam socialment la dependència i la cura de la gent major?

És un tema molt delicat perquè es tendeix a aïllar a aquestes persones i se separen del ritme del món que no atura i, de sobte, ells es van quedant a casa. És molt important ser aquí i valorar-los. En la meva pel·lícula una de les coses que m’impulsaven a fer-la era donar una mica de protagonisme a aquesta generació de dones. Elles ens han cuidat i sent que no se’ls ha valorat.

 

 

.

Back To Top
×Close search
Search