[/pullquote]
En diríeu teatre documental, d’aquesta representació d’un fet real?
En diria més aviat teatre denúncia, d’exposició d’una realitat. I en el moment que exposes una realitat, et compromets amb el periodisme.
D’alguna manera, podem dir que els qui en coneguin la història, arribaran a l’obra amb un prejudici fet. Jutja, el text? O ho deixa per a l’espectador?
S’hi reconeixen moments de la vida d’aqeusta dona, com l’escola de Beslan, la tancada en el teatre… tantes coses que van pasar… A ella la maten el 2006, fa deu anys. I fa deu anys encara hi ha el mateix president a Rússia, el mateix president a Txetxènia… L’única que no hi és és ella. Politkovskaia es va comprometre a expressar la veritat, i per això va ser perseguida, amenaçada, enverinada, i finalment assassinada. La cosa no està en què li passarà, sinó en el viatge de com s’involucra per exposar la realitat, sense jutjar res, fins a les últimes conseqüències, sabent que li podia passar el que finalment li va passar. Més que un acte de justícia fas un viatge cap a la veritat d’un mateix. Amb el temps hem vist que els txetxens també feien coses terribles com els russos. I ella ho denuncià tot. si no prens partit, molestes molt, perquè expliques les coses tal com són. Exposar la realitat provoca pensament, i una població que pensa no interessa al poder.
Fins a quin punt hi ha la certesa que va ser l’aparell de Putin qui la va matar?
El que està clar és que va ser assassinada, i que ho fou en la data d’aniversari de Putin. Posteriorment, s’han fet judicis trampa, tot acusant uns txetxens que, tot i ser declarats culpables, foren alliberats ràpidament… Estem convençuts de la implicació de Rússia, i de la de Txetxènia. A més, hi ha unes accions posteriors per part dels polítics, premsa, policia molt òbvia. Jo no prenc partit, puc estar indignada com hi podia estar ella, faig un viatge cap a la indignació.
Per què Lluís Pasqual, el teu director, diu que l’autor, Stefano Massini, escriu sobre el terreny?
Massini no ha fet una obra de teatre, sinó una dramatúrgia, amb diferents textos, situacions en què es mostra com actua i com ho viu ella per dins. De notícies com aquestes en surten moltes però les veiem amb el plat de macarrons al davant. Al teatre no hi ha plat de macarrons, t’ho exposen de forma directa. De fet, no hi ha teatralitat i jo exposo aquesta realitat de la forma més directa que puc al públic, com ho escrivia ella, sense floritura. l més directe que puc al públic. com ho escrivia ella. sense floritura.
Què t’acompanya en aquest viatge, perquè no t’hi perdis, sola, fent el monòleg?
Molt pocs elements escenogràfics, algunes veus en off… Però perduts no ho estem, perquè ens poden passar coses acompanyats i sols, l’actriu no se sent sola, tinc un public que m’escolta, i em sento molt acompanyada.
