Missatge de Feijóo: “Aparta’t que m’hi pos jo”. Així és la política espanyola i no deixa dubtes

Surrealista d’allò més. Recordau quan ningú del PP sabia qui era M. Rajoy, ni el mateix Mariano Rajoy? Doncs això. Renou, molt de renou, cridòria i bla, bla, bla. I això és tot.
Feijóo sap que el temps se li acaba, que difícilment serà “Presidente” del govern. Per això convocava una manifestació a Madrid (contra la màfia, deu ser influència del seu amic narcotraficant) el passat 8 de juny. Un sainet, un circ, un espectacle només apte per peperos. Cridava fort que cal defensar la democràcia, i per això demanava a Pedro Sánchez que se n’anàs i deia que ell agafaria les regnes del govern. Feijóo no entén com es defineixen democràcia i formació de govern a la Constitució. No és suficient guanyar en vots, cal que la majoria absoluta del Congrés voti un candidat, i aquest va ser Pedro Sánchez. I aquí s’acaba la història. Convindria que vagi a escola o es llegeixi la Constitució, la que ha fet “santa constitución“. Feijóo és conscient que si no és el president del PP i no guanya les eleccions, el fotran fora.
I per tal que el circ continuï viu, s’ha muntat un congrés on el revalidaran com a líder, com a candidat per a les futures eleccions, on l’aclamaran sorollosament i se sentirà tocant el cel. I qui dia passa, any empeny. Però ens hem de demanar com es paga la manifestació de Madrid i com es paga el congrés, perquè valen una pasta. No és vàlid dir que ho paga el partit, el que hauríem de saber és d’on surten els doblers. Aquesta pregunta l’ha de respondre el PP i tots els partits polítics. On és la transparència? Prou d’enganys. I volen fer-nos creure que posaran fi a la corrupció. Menteixen i prou, i ho saben. El PP és l’únic partit polític condemnat per corrupció, amb això està tot dit. I no és que els ciutadans no estàssim més que avisats. Recordau que en Zaplana, expresident del País Valencià pel PP i exministre de n’Aznar, no es va tallar un pèl quan afirmava que “estava en política per forrar-se”? El PP el va posar a les més altes esferes i els ciutadans el van votar. No en citarem més perquè la llista seria inacabable.
Allò que és ben cert és que no hem sentit ni una paraula per part de Feijóo i del PP. Tampoc cap proposta per regenerar la democràcia, per garantir transparència, per dificultar les pràctiques de corrupció. Cap ni una, només demagògia, acusar el contrari, ser fidels al principi del “i tu més”, discursos buits de cap contingut, una pobresa discursiva pròpia d’inútils i analfabets, tot és un bla, bla, bla.
Perquè els partits polítics, que viuen pràcticament de subvencions públiques, no fan públics els seus pressupostos, així com tampoc els seus balanços a finals d’any. També els sindicats. Recordem que totes les entitats que reben doblers públics les han de justificar. Això sí que seria transparència.
Fa falta una llei que determini amb exactitud quins nomenaments pot fer un govern (no pot ser tan discrecional com ho és ara). Crec que, per sota de les direccions generals, els càrrecs haurien de ser per promoció de mèrits d’entre els funcionaris habilitats en l’organigrama. Aquí hauria de ser imprescindible la seva formació i capacitació tècnica per fer eficient l’acció de govern, siguin en les conselleries de governs autonòmics i del govern. En el cas dels “assessors” caldria definir en quins àmbits, el nombre màxim, el sou que li correspon o la indemnització, els noms dels mateixos i passar qualque tipus de filtre i de control, així com qui ho faria. Em costa entendre que un tipus com Koldo García, xòfer, pogués acabar essent assessor del ministre de transports i què hi podia aportar. Ho dic amb tot el respecte. I tants com en deu haver-hi en l’àmbit de ministres de govern o de governs autonòmics, ajuntaments, diputacions, consells i cabildos. Fins ara o bé són amistats personals o amb carnet de partit. I cal ser clars, el carnet de partit no es garantia de res, més enllà de la disciplina.
També una reforma legislativa que faci possible les “llistes obertes”.
Sé que només és una reflexió política i molt parcial, però estic convençut que és imprescindible si volem recuperar la confiança en les institucions i en la democràcia com a sistema. I respecte a això els partits polítics callen (ja els va bé), i callen Sánchez i Feijóo, i Sumar i Podemos, i Junts i el PNB, i ER i VOX, i… tots.