skip to Main Content

Mordales d’un mateix cranc

L’any 2002 Antoni Juan, Aleix, el Baciner, no va poder sortir. Una greu afecció el va mantenir durant setmanes entre la vida i la mort. El seu fill, que l’hauria hagut de substituir aquell any, per raons òbvies, tampoc no ho va fer. Se’n cuidà Antoni Pasqual, Maia, aleshores actiu membre del Patronat de Sant Antoni.

L’amo en Toni Aleix ve de família dimoniera. Son pare ja havia estat dimonió. I també el pare de son pare. Els Aleixos són, juntament amb els Pasturetes, les dues famílies que durant anys, dècades, han mantengut la flama encesa d’una festa que s’apagava. De l’any 2003 ençà, qui ha agafat la bacina per prendre les messions de la volta dels dimonis ha estat Mateu Juan, Aleix. Així, en termes monàrquics, podríem dir que a Manacor tenim ara el Baciner, i també el Baciner Emèrit. L’amo en Toni Aleix arribà a la bacina el 1984, quan la va deixar l’amo n’Andreu Serra, Cornet. Mossèn Mateu Galmés, fundador i ànima del Patronat es trobava com un ferrer sense carbó i demanà consell a l’amo en Jaume Melis, aquell dimoni gros de qui encara avui tanta de gent enyora la por, i l’elegància. Melis no va tenir dubtes: “El millor baciner el teniu aquí dedins, no aneu a cercar ningú per defora”. I així va ser que l’amo en Toni Aleix va passar a ser far i guia de la colla de dimonis.

Devuit anys han passat d’ençà d’aquell quasi fatídic 2002 i els qui el coneixen el poden veure assegut cada any a les primeres files de l’auditori de Ca Na Vallespina, el dia de la presentació del programa, o repartint llonganissa i botifarró a la primera ballada a la plaça del Mercat. Però on més l’ha de recordar tothom és sempre davant ca seva, al carrer de Sant Roc. Just després dels caramels que els més joves de la colla tiren des del sòtil de cal Baciner, s’obren les persianes, una tasca que sol fer la madona, Francisca Ferrer, també encarregada de la logística alimentària els dies de la festa a cal Baciner. Obertes les persianes, discret, seriós i amb uns ulls com a taronges, hi surt Antoni Aleix, que sense haver-se d’arrebatar a la rebranca del portal per seguir la seva dansa i la seva festa més estimada. Els ulls vermells, a punt de llàgrima, una lleugera carussa d’emoció, la boca acopada, l’esglai per la festa ressuscitada. L’amo en Toni viu i riu i plora. I avui sap que aquesta festa que ha fet reviscolar tot un poble i ell mateix són mordales d’un mateix cranc.

Back To Top
×Close search
Search