Skip to content

“Morir-se és normal i segur, morir-se no fa mal”

Enric Benito (Palma, 1949) és metge oncòleg i especialista en cures pal·liatives. Dissabte ve a Manacor per presentar el documental “Hay una puerta ahí”.

Com surt l’oportunitat de fer la pel·lícula? És una iniciativa vostra? O ho és dels productors o directors del film?
És un iniciativa de la vida. Jo som metge oncòleg i estic especialitzat en cures pal·liatives, que és l’atenció a les persones que no es poden curar. Tenc 75 anys i això va passar en fa cinc. Jo m’he mogut molt arreu del món per ensenyar altres metges en l’acompanyament en el procés de morir. He estat a Espanya, Portugal, Argentina, Xile, Colòmbia… En una d’aquestes formacions, el 2019, a l’Argentina, una alumna uruguaiana em diu: “Tenc un pacient molt complicat, que no sé què he de fer amb ell”. Es tractava d’un home, president de la Federació Uruguaiana de Futbol, a un país petit on aquest esport és viscut com un religió. Li han diagnosticat ELA i ell decideix que això és una merda i que ho vol acabar aviat. Es vol llevar la vida, convoca periodistes, mou fils perquè s’aprovi una llei d’eutanàsia, i vol ser el primer eutanasiat del seu país. En el moment que jo el conec, ell mirava vídeos de com suïcidar-se. Però la seva doctora li parla de mi, li mostra els meus vídeos i s’hi enganxa. I diu: “Vull conèixer aquest puta gallec”, que és com ens diuen allà a tots els espanyols. Jo li dic que tenc moltes feines, perquè ja veig per on va. Però també veig que li diuen Fernando Sureda, i que deu ser un descendent de mallorquins. Amb l’experiència, ja conec cada tipus de pacient a través d’una ressonància espiritual magnètica. Li deman què vol de mi, i m’envia un vídeo des del llit, amb un cigarro a una mà i una copa de whisky a l’altra. Em diu que no saben què han de fer amb ell, quan li dic que som de Mallorca, recorda que tenia un padrí que va venir d’aquí, del qual té un record gegantesc.

Això és la presa de contacte. Però després fidelitzau les trobades.
Sí. Ens reunírem per zoom per parlar, per discutir, per debatre, perquè ell tenia un concepte equivocat del que és viure i del que és morir. Ens trobàrem cada setmana durant una hora. Filmàrem cada trobada. Ell em deia que amb tota aquesta informació que produíem havíem de fer una sèrie a Netflix o que Martin Scorsese en fes un pel·lícula. El vaig acompanyar en aquestes trobades virtuals durant nou mesos. Quan va començar a ofegar-se i ja va faltar poc per la seva partida, li vaig demanar permís per fer arribar el material a una productora d’Uruguai, més de 20 hores de converses. I d’aquí al Festival de Màlaga i després al de Sant Sebastià.

Tenia una idea equivocada del que és viure i del que és morir…
Des de la seva posició, ell deia que “el dia que em vegi vençut i que m’hagin de rentar el cul perdré la dignitat”. Després va veure que s’havia equivocat. No va perdre la dignitat, perquè la fragilitat i la vulnerabilitat no ens agraden i les volem evitar, però resulta que ens fan descobrir que hi ha gent que ens cuida i a la fi tot això ens fa més humans. Ell era un home… autoritari, prepotent. Els fills, durant aquest procés, trobaren un pare que no coneixien, perquè en aquests trànsits ens feim transparents. Ell tenia una idea equivocada d’ell mateix, que havia de triomfar, però jo l’acompanyava amb tendresa i afecte, encara que ideològicament no estiguéssim d’acord, perquè la connexió és el que ens salva. Si no, t’aïlles, et perds i et bloqueges, i tot això ens fa sentir malament, perquè el que ens cal és reconeixement, atenció i tendresa. El que et salva és l’amor, no les medicines. Es va crear una amistat plena d’emocions, i això no té res a veure amb la mort.

Tenim una idea equivocada, també, del que és i de per a què serveix l’eutanàsia?
Hi ha gent que es planteja això: “No vull sofrir”, diuen. Si no vols sofrir, no haguessis nascut. Només sofreix el personatge, l’ego, el que em crec que som. Pens que no em vull veure d’aquella manera… I jo li dic: “No eres ningú, quan eres president. El que tu ets en realitat, té un valor immens, no com a càrrec, sinó com a persona”. I sofreixes perquè vols contenir la realitat amb les mans, però ets més del que et penses ser. Ell té els seus pensaments, però la realitat és una altra: la vida és molt més guapa. Quan ell es connecta amb la realitat, els fills descobreixen que fa un viatge del seu cap al seu cor. Ell descobreix, a les cures pal·liatives, que hi ha persones que són àngels: “No em pensava que hi hagués gent així”, diu. Quan arriba el final, que ja està sedat, en el moment de l’agonia, amb els ulls mirant amunt, diu: “Hay una puerta ahí”, i d’aquí neix el títol.

Hem parlat d’ell, però també hem de parlar de vós. Us implicàreu emocionalment, sentimentalment, en aquest cas. Això ha de ser així? Com ho ha de fer el metge per ser empàtic, i alhora no acabar malalt ell? Deu caldre posar una distància…
Això no t’ho ensenyen a la facultat de la medicina. Quan ets jove, com a metge, t’amagues darrere la bata per no sofrir. Et bloqueges, no vols sentir. Quan et vas fent major, entens què és una emoció, entres en el cultiu de l’atenció, en l’oració contemplativa… Hi ha una explicació neurocientífica que t’ajuda a gestionar les emocions. Tot això està estudiat. Jo ho he passat bastant malament, perquè en un principi te’n dus els malalts a ca teva, i la teva dona o els teus fills et veuen trist… I ells no tenen la culpa que tu siguis oncòleg. Has d’aprendre que tu no ets les emocions del malalt, ni les teves pròpies. Amb l’edat comprens com és la pel·lícula i que ets tu qui la dirigeixes, i passes gust que el pacient entengui què li vols dir, que cultives la presència i l’equanimitat connectat amb el fons que et sosté. I això és un art. Amb la ràbia series capaç de matar una persona. Les emocions t’avisen de moltes coses. La ràbia, la tristesa, l’alegria… I ho has d’aprendre a administrar. Els de pal·liatius no es poden amagar, perquè feim el cos a cos i hem hagut d’aprendre a navegar dins la profunditat humana.

Defugim la mort.
Quan jo era nin el tabmú era el sexe. Avui és la mort. En parlam com si a nosaltres no ens tocàs. No hi pensam, ni en parlam, ni en volem saber res. Per això no estam preparats. Quan jo era infant, la mort estava integrada dins la quotidianitat, com un fet normal. Hi havia l’extremaunció, el dol… Avui ho ocultam, la duim a l’hospital perquè se’n cuidin els metges. I un hospital sense pal·liatius és el pitjor lloc per anar a morir. Si un té por no pot treballar aquest entorn. Posam sèrums, oxigen… i tot això no serveix per a res, perquè quan arriba el final tothom veu que no ho hem fet bé. Des de cures pal·liatives cuidam el malalt d’una manera exquisida, i es viu una experiència humana completament diferent. Hi ha una llei d’eutanàsia, però que només serveix per a un de cada 10.000 casos. Ni el corrent de la tecnologia, ni la IA… res de tot això evitarà que la gent es mori. Des del Big Bang tothom s’ha mort.

Parlau de les cures pal·liatives com un tracte més humà, no tan medicalitzat.
És que es tracta de reconèixer la realitat. No tractam una malaltia. El malalt té una malaltia. I el metge només diu “no hi ha res més a fer”. Però darrere tot això hi ha una persona que fa un viatge, que s’acomiada a cada passa que fa, que mereix que la cuidem i que pugui tenir cura d’ella mateixa. Nosaltres hi som per donar resposta a les necessitats d’aquestes persones i dels seus familiars. Hi cal un metge, un psicòleg, un treballador social… La persona no ha de tenir mal, i això és bo de fer. Però ella es tem que se’n va. Gairebé tothom se’n tem. I si no cuides aquesta altra part, deixes aquella persona tota sola. El personal de cures pal·liatives fa feina amb autenticitat, amb confiança, amb tendresa… I a banda dels fàrmacs, hi ha d’haver comunicació en la presaa de decisions difícils. On vols morir. A qui vols deixar això. On vols que t’enterrin. I això des de l’autenticitat, és una medicina de persones, no una medicina de malalties.

Després d’aquesta experiència cinematogràfica, en podria venir una altra?
Arrriben propostes, i jo escolt, em divertesc. Tenc setanta-cinc anys i me n’he d’anar ben viscut. La pregunta d’examen final és: “T’ho has passat bé”. Si respons que sí, passes a la llotja. Si respons que no, això és l’infern, perquè fas el ridícul davant tu mateix. Vaig participar a una obra de teatre. I ara he fet un llibre, “El niño que se enfadó con la muerte”, que ja va per la cinquena edició. En el llibre mir de desmitificar el procés de morir. He vist morir molta de gent, tota casta de gent. Quan tenia deu anys, el meu padrí v morir de maner bastant dura. I a partir d’aquella experiència i aquell dolor, he escrit aquest llibre, que s’exhaureix a les llibreries, perquè dones resposta a una necessitat de la gent, d’una forma que no és dramàtica ni religiosa ni creencial, sinó humana. Morir-se és normal i segur. De fet, no hi ha res més segur que morir-se. Morir-se no fa mal i acompanyar té premi.

Back To Top
Search