Un dels temes de la Musicologia ha estat sempre els repertoris. Programar un concert, o una sèrie de concerts, parlen molt de la societat que demana una música determinada. I és aquí on història i societat conflueixen, on molts d’ aspectes que consideram inicialment com a banals mostren l’evolució cultural d’una comunitat.
El concert programat el 12 de febrer a l‘Auditòrium de Manacor era un concert que reflectia, sens dubte, l’evolució d’una ciutat. Mestre Rafel Nadal ha format part d’aquesta petita historia conformada per esdeveniments culturals que, vulguem o no, parlen molt de com el poble viu el dia a dia.
La primera part fou a càrrec de la Banda Municipal de Manacor. Sortosament, amb molt més recursos personals i musicals que els que va conèixer Rafel Nadal. Ell va dir a vegades que era conscient de les mancances musicals d’una banda que dirigí durant molt temps, però també era conscient de que no es podia demanar més d’una generació de músics formats (com ell mateix) des de la pràctica aleatòria. I una segona part a càrrec de la Jove Orquestra de les Illes Balears (dirigida per Joan Barceló), que interpretà un programa que era, segons va dir el seu director, una mostra de la música que habitualment dirigia Rafel Nadal.
Nadal sabia bé que, a Manacor, segons quins programes musicals no serien acceptats. Durant l’etapa “desarrollista” dels anys seixanta, però també als anteriors anys cinquanta, el govern de Franco afavorí la presència de la sarsuela com a gènere nacional inqüestionable. La sarsuela fou programada incansablement, als programes simfònics, a la ràdio, a la televisió … La sarsuela parlava d’un món idíl·lic, esvaït, amb un codi de relació entre sexes que quadrava amb tot l’ideari de la post-guerra civil. Tota una generació de músics, la de Rafel Nadal, es va veure abocada a programar o sí o sí fragments de sarsuela. O fins i tot sarsueles completes.
Tenint en compte els projectes preferits per Rafel Nadal, es programaren al concert de dia 12 de febrer fragments de “La tabernera del puerto” i “pastiches” musicals com “Capriccio Russo” de Luis Cobos o “Sendes” de Pina. Alguns fragments d’òpera foren presents: O mio bambino caro i també peces de Bizet.
Mestre Rafel Nadal no tenia mal gust musical, cosa que tanmateix no era reflectida a molts dels programes que gestionava. Ell estimava l’òpera, i n’era un excel·lent coneixedor. A ell li hagués agradat sentir “Amor per me non ha” de Don Carlo, una ària que ell adorava, certament lluny de l’estètica sarsuelística. Tot un món cultural desaparegué amb ell, una persona d’inqüestionable energia. La seva fortíssima personalitat el feu, a vegades, protagonista de lluites dialèctiques que la premsa de l’època reflecteix fidelment. Pot ser es pensi que queda la música, però aquí queda, de veritat, un pioner de la gestió cultural. Sabia com havia de tirar endavant qualsevol projecte que mereixia la seva atenció.
Ell és recordat a Manacor sobretot per dirigir a la Capella i els Quaquins. Però la seva aportació més interessant, sens dubte, fou la creació de Joventuts Musicals a Manacor. Durant més de sis anys, es programaren concerts amb diferents formacions musicals, i això sí que fou una oportunitat per a que Manacor conegués altres coses que no fossin, precisament, sarsueles.
Les incomptables representacions del “Quaquin” no deixaren de mantenir un públic interessat en les representacions teatrals, les quals havien iniciat anteriorment els membres de l’Agrupació Artística de forma amateur. De tota manera, el que cal valorar més de Rafel Nadal no és tant la seva faceta com a director i músic, sinó la seva capacitat de gestió cultural quan aquesta figura no era ni tan sols imaginable.
