skip to Main Content

Músiques urbanes a Manacor. Del garage sound a tendes de música i espais alternatius (I)

Foto: Anastasia Egorova

Tant Toni Nicolau (Manacor, 1962), Esteve Huguet (Manacor 1950) i Guillem Sansó (1957) són testimonis i participants del Manacor que apuntava les noves músiques urbanes que envaïren l’illa a partir de la dècada dels seixanta i setanta. Algunes de les propostes dels grups que encarrilaven les seves interpretacions als hotels ja estaven, si es vol, una mica superades a la dècada dels 70 pel que fa a les noves corrents musicals, però a Mallorca, segons Huguet, hi havia dos camins: la música que no tenia altre objectiu que entretenir, on no tots els que la feien no tenien afició veritable per la música i no escoltaven massa cosa més; o bé la música que es conreava de manera alternativa, que arribava sobretot escoltant molt i sense massa escola que la de la recerca personal, curiosa i apassionada.
Toni Nicolau defineix dues maneres de fer música moderna al Manacor de la dècada dels 70 i 80, per una banda sempre hi ha hagut una tendència més «pop», que es podria definir com la vinculada a grups que feien versions i pop anglosaxó pels hotels; i un vessant més alternativa que es fa difícil documentar per ser, d’entrada, propostes d’agents individuals, que actuen de detonants per a noves formes de cultura. Nicolau apunta al rol que Esteve Huguet i altres músics tingueren en la generació d’un nombre no declarat però prou nombrós de «bandes» manacorines.
Molts dels músics de música moderna, a Manacor i a altres indrets de l’illa, eren músics d’hotels que s’hi havien dedicat per temes que no eren estrictament els musicals: cobraven bastant, sovint eren convidats a sopar, vivien el dia a dia de manera fabulosa; per l’altra banda hi havia el tema sexual que és comentat de manera extensa pels estudis de Bartomeu Canyelles (2012). Al cap a la fi, els programes que hi havia a la ràdio eren, com comenta Esteve Huguet, «España para los españoles. Estaves a un poblet que no passava res mai, l’esdeveniment de l’any eren les revetlles, a un concert hi anava una minoria, però a les revetlles hi anava tothom». Era més important, per tant, l’espai de socialització que no la música en si mateixa. La figura de Franco i la transició democràtica van marcar una mena de línia, Mallorca estava a una zona turística i la generació que ho visqué ho feu de maneres diferents. Esteve Huguet comenta com el sentiment més profund d’identificació amb la seva cultura i tot el que significava ho visqué als vuitanta, amb la banda Ocults, quan es va adonar que hi havia gent que defensava una cultura que era, precisament, la d’aquí.
Uns espais que no s’han tingut prou en compte, però, han estat les tendes de música que sorgiren a Manacor, i que van tenir una gran influència. La primera, Casa Martí, fou creada per Antoni Martí arran del naixement de les rondalles de guitarres i bandúrries que tingueren un gran èxit a Petra i Manacor. Esteve Huguet narra com aquestes tendes transformaren també el paisatge musical: amb Toni Nicolau assajaven a una cotxeria de Via Portugal i s’aturaven jovenets a badar, ell recorda a un joveníssim Carles Grimalt; però uns dels primers foren Joan Sureda Preciós i Guillem Pou. I no cal dir que de tot plegat fou un dels detonants per fer de Manacor un espai estrany, experimental, que ha estat sempre un poc terra de ningú però alhora terra de tots pel que fa a la música urbana.
A Manacor ha existit aquest vessant de música experimental que no es pot explicar si no és a partir, veritablement, d’aportacions individuals que trobaren com projectar-se en les inquietuds de petites bandes, músics i oients. Les tendes de música han estat un espai de trobada informal extraordinàriament important, els llocs on les inquietuds personals trobaven l’espai per a alimentar-se.
El curs XX segles de música a Manacor, organitzat per l’Escola Municipal de Mallorquí, inclogué un apartat dedicat a les músiques urbanes de Manacor. Aquest és un resum del text publicat a Papers de sa Torre.

 

Back To Top
×Close search
Search