Músiques urbanes a Manacor: del garage sound a tendes de música i espais alternatius (III)

Els grups Pillastres i Mac, Peppone i Guia del Ocio partiren, com s’ha vist, de propostes molt personals que no provenien del món de les bandes d’hotel. Una altra tendència començà a obrir-se pas, a Manacor de finals del vuitanta, una influència que provenia del Madrid més agosarat i avantguardista.
Guillem Sansó refereix com l’estil de la movida madrilenya es va escolar dintre dels músics manacorins, d’una manera natural i sense que ningú qüestionés aquestes noves aportacions. Ell, que havia cultivat sobretot la cançó en català, participà de noves tendències que s’infiltraren sense problemes, amb lletres en castellà. Així, grups com Montenegro —del qual formà part— feren propostes noves, però bona part dels músics estaven relacionats amb les bandes anteriors. Ell descriu les sinergies d’abans vers les d’avui: “hem passat del renou i passió desenfrenada a tocar solament si has rebut classes, i ens perdem el terme mitjà”.
A Manacor va funcionar molt temps aquesta mena de xarxa alternativa que no coincidia amb la dels grups que tocaven als hotels. Fernando Merino va publicar Cabello de ángel informació sobre la zona de Llevant. Es van enregistrar els discs de la Mostra de Rock, on pràcticament tots els grups de Manacor participaren, i arriba un moment on es perd el control de totes les bandes que hi havia a Manacor.
Esteve Huguet admet que va tenir contacte amb molts grups que van venir a assessorar-se, als inicis de Rockhouse. S’ha de recordar que ell va començar despatxant a Casa Martí, i allà va iniciar una cultura d’intercanvi de tendències. Per ser aquesta espècie de conseller musical, Huguet sempre es va relacionar amb gent molt més jove que ell; fet li permeté ser un actor privilegiat; així l’intercanvi intergeneracional propicià una cultura del rock relacionada amb les tendes de música. Va servir per a remoure el món del so, el món dels instruments que s’havien de comprar; d’alguna manera les aportacions d’Esteve Huguet interferiren amb el so dels grups locals però des de l’assessorament personal i tutoria informal, una tasca que fou segell inequívoc de Rockhouse. Casa Martí s’especialitzà, d’alguna manera, en els instruments més tradicionals i clàssics mentre que Sonomusic —una mica a l’estil de Rockhouse— servia tant a músics professionals com a entitats locals i aficionats.
Però hi ha un punt en la trajectòria musical de Manacor que escapa, d’entrada, als estudis fets fins ara: els espais musicals alternatius. Al llarg del segle XX, alguns bars i cafeteries oferien música d’entreteniment, cal destacar el paper en aquest sentit de sa Granja, situada a la plaça del Palau, devora l’església gran. També sempre hi ha hagut locals que han desaparegut, com el Frontón La Torre —obert el 1949—; el Club Ciclista Manacor i el Salón Rex. També els bars del Carreró de Porto Cristo —can Pau, el Minigolf— veieren algunes actuacions però sobretot posaven la música enregistrada que era més escoltada; els Esperits i el bar Catòlics oferien música en directe. Esteve Huguet manté que hi va haver un moviment important amb aquests grups perquè tenien vida artística; hi havia aquests bars —es refereix sobretot als Esperits i al bar Catòlics—que donaven la possibilitat d’estrenar i tocar cançons seves; això els donava molta il·lusió i força. També s’ha d’esmentar la irradiació de l’energia de locals com el Drhaa i discoteques de l’àrea costanera, sempre en primera línia pel que fa a l’escolta de noves músiques. El 2018, solament el bar Xarop seguia oferint actuacions de música en viu.
Pel que fa al sector de grups que es decantaren pel repertori de revetlles i repertori d’hotel; més pop, dos músics locals han publicat treballs que serveixen per documentar exhaustivament tota aquesta xarxa intensa de tràfic musical: Paradise of love de Matamalas (2012) i Los Cinco del Este de Pep Alba (2017). Una mirada més acadèmica, des del vessant antropològica i musicològica, l’aporten els estudis de Francesc Vicens (2012) i Bartomeu Canyelles Canyelles (2012).
El curs XX segles de música a Manacor, organitzat per l’EMM, inclogué un apartat dedicat a les músiques urbanes de Manacor. Aquest és la tercera part del resum de «Sinergies musicals a Manacor» publicat a Papers de sa Torre núm. 72.