A la imatge, Joan Obrador Gaià, ‘Turriscos’ al 1995. Foto de Bàrbara Sansó
Això és el que pens quan record el meu conco en Joan ‘Turriscos’ vell, perquè al seu nebot l’anomenàvem jove. El primer, Joan va néixer el 26 de setembre del 1899, i el segon Joan nasqué poc abans dels anys 20 del segle passat.
Es tractava d’unes generacions mancades del sentiment col·lectiu de por i de desfeta que arribarien més tard, les dels que foren infants durant la guerra d’Espanya o nasqueren després de la victòria dels colpistes, amb la imprescindible ajuda dels seus aliats nazis i feixistes.
En Joan Obrador Gaià (Felanitx 1899-2000) no s’acoquinava fàcilment, però segur que també va passar por al llarg de la seva vida. En tengué força motius, ben segur, però va saber fer-se fort i vèncer-los.
Tant de jove com de gran, fou un home amant de la mar i la garriga. Caçar devers la Bassa des Coll o can Alou, i la maredéu per sa Cova a la mar gran, vet ací fites importants. Com tota la gent inquieta i condreta, se sentí apassionat per les idees republicanes des de ben jove, potser perquè havia vist de prop el capteniment de la monarquia borbònica amb la guerra del Marroc. A la darreria d’agost del 1921, com a caporal d’artilleria va entrar a Annual amb les tropes que aconseguiren aturar Abd-el-Krim davant Melilla i recuperar els milers de cossos de soldats, sovint mutilats pels rifenys, en la major derrota d’una potència europea a Àfrica durant el s. XX.
L’informe del general Picasso sobre la conducta del rei i la corrupció general de l’exèrcit al nord d’Àfrica, en comptes de fer caure Alfons XIII, se solucionà amb un de tants «pronunciamientos» -mot que ha passat de l’espanyol a altres llengües-, en aquest cas de Primo de Rivera, un altre general africanista, avesat a la neteja ètnica de rifenys.
Amb l’arribada de la República, catalana per a Francesc Macià i espanyola per a la majoria, molta gent pensava que les coses canviarien de dalt a baix, entre ells hi havia en Joan Turriscos. El batlle de Felanitx, Pere Oliver, s’acostava més a les idees de Macià del que molta gent ens ha volgut fer creure, tant com el batlle de Manacor se n’allunyava. Ben aviat, el maig del 1931, n’Oliver nomenà en ‘Turriscos’ cap de la guàrdia cívica o policia municipal de Felanitx, composta d’elements simpatitzants amb el nou ordre.
L’octubre del 1934, arran del govern de coalició amb la CEDA, partit protofeixista espanyol, es produí una sublevació al Principat i a Astúries. A Barcelona Companys proclamà, curiosament, l’Estat català dins la República Federal Espanyola. Aquests fets repercutiren a Mallorca també, i a Felanitx, on es declarà una vaga de suport amb la proclamació de Companys, a qui s’enviaren telegrames d’adhesió. Tot plegat atacà de nervis els elements feixistes, especialment militars «prejubilats» d’acord amb la llei Azaña, amb intent d’assalt de sa Botigueta, el casino on es reunien aquests andoves. La guàrdia cívica, però, controlà la situació. El fracàs comportà la repressió amb detencions i empresonaments, a càrrec de l’anomenada guàrdia civil, denominació també curiosa.
En Joan Obrador no volgué participar en la repressió contra els seus col·legues i demanà una baixa temporal per visitar la seva germana a Alger. Fins al vaixell el seguiren els civils, on el registraren sense trobar-li res subversiu. Aquesta ‘Turriscos’ algerina, que arribà a tornar arran de la victòria de l’FLN, suposaria sempre un sòlid suport per a en Joan.
Arran de les eleccions de la primavera del 1936, els partits democràtics recuperen el poder municipal i estatal. A partir d’aquí cal reprendre les tasques de millora de la situació econòmica, sanitària i educacional de les poblacions. La guàrdia cívica, comandada per Joan Obrador, té una feina nova, es tracta de vigilar els jovencells falangistes, procedents de famílies de terratinents o d’industrials, aregats per a adults en promoure avalots i boicotejar tot el que sigui possible l’obra dels nous governs.
