skip to Main Content

No et rendeixis: defensa l’alegria

No te rindas
No te rindas, aún estás a tiempo

de alcanzar y comenzar de nuevo,

aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,

liberar el lastre, retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

continuar el viaje,

perseguir tus sueños,

destrabar el tiempo,

correr los escombros y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

aunque el frío queme, 

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se esconda y se calle el viento,

aún hay fuego en tu alma, 

aún hay vida en tus sueños,

porque la vida es tuya y tuyo también el deseo,

porque lo has querido y porque te quiero…

 

El dia 14 de setembre, coincidint amb el començament de les classes a Espanya, es complien 100 anys del naixement de l’escriptor uruguaià Mario Benedetti. Mario trenca amb l’estètica pròpia de la seva generació i fa entrar el llenguatge col·loquial en el discurs poètic. Aquest escriptor que va tenir una vida complicada entre la transició a la dictadura a Uruguai, el seu exili i el seu propi desexili. Escriu d’una manera propera al seu públic, va defensar amb dents i ungles els drets humans i va mantenir una estreta relació amb els valors de poble. És, avui en dia, el primer poeta amb el qual se senten identificats gran part dels adolescents en el món hispà.
Avui també ens trobem en un moment de transició, moment en el qual els nostres drets es veuen relegats per l’aparició d’una pandèmia que ens impedeix seguir amb les nostres llibertats adquirides al llarg dels anys. Ens trobem amb restriccions de moviment, amb obligacions que no teníem i per sobre de totes les coses ens trobem amb por. Amb una por tan forta que ens impedeix desenvolupar els nostres costums i ens convida, gairebé constantment, a jutjar el que tenim devora. Llegim o escoltem les notícies amb por. Ens movem amb por. I a les nits, acabam per tancar-nos a casa a esperar que demà tot hagi passat i sigui un mal malson viscut durant un munt de mesos.
Defensar l’alegria com a motiu de vida, per a suportar el “que ens queda” es converteix avui mateix gairebé en una obligació, per no deixar-nos arrossegar pels corrents que ens conviden a amagar-nos.
És en aquest punt on entra en joc la cultura. I molt hi tenen a veure els ajuntaments que la fomenten, com és el cas del nostre, que aquesta setmana presenta “emParaular”. La poesia i la música (entre altres arts) ens donen un cop de mà per suportar els moments més tristos.

Defensa de la alegría
Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables  de las ausencias transitorias 

y las definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas 

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves  diagnósticos
Defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y la roña

de la famosa pátina del tiempo 

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

Defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar 
y también de la alegría.

Back To Top
×Close search
Search